Potser avui em vindria de gust parlar del personatge que feia cua darrere meu al Caprabo, que cantava a viva veu el hip hop que escoltava per l’iPod i que s’ha passat una bona estona de cua per comprar alcohol de cremar. O potser parlaria del bon disc de 121dB, que passa un poc desapercebut entre els mitjans del nord (els del sud, excepte els coneguts, ja es dóna per suposat), potser perquè del sud només poden vindre dolçaines a ritmes frenètics, que ajuda a mantindre allò de que el Pais Valencià és simplement una cosa exòtica. Potser parlaria de la fuga radioactiva a Ascó i de la tranquil·litat naïf de no saber-ho tot. No se m’escaparia citar eIs parisins i la seua rebuda a la flama olímpica. I diràs que els fets em precipitarien a escriure unes ratlles sobre l’aigua, de la crisi oberta, del que en diuen uns i uns altres. Però coses que voldria dir ja les ha dit Pedro Arrojo i altres potser serien políticament incorrectes. Només dir una cosa, el messies de la nova cultura de l’aigua encara l’espero i si anés a l’Expo de Saragossa s’autolapidaria de saber els plans del govern d’Iglesias als Monegros. Bona nit, anem a vore l’especial orgasme a TV3. Potser sí que això és de les poques coses que en Convergència no passava.
Fotografia d’aigua de colors d’Alfanhui.
el cadafal 