Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘coses’ Category

Potser avui em vindria de gust parlar del personatge que feia cua darrere meu al Caprabo, que cantava a viva veu el hip hop que escoltava per l’iPod i que s’ha passat una bona estona de cua per comprar alcohol de cremar. O potser parlaria del bon disc de 121dB, que passa un poc desapercebut entre els mitjans del nord (els del sud, excepte els coneguts, ja es dóna per suposat), potser perquè del sud només poden vindre dolçaines a ritmes frenètics, que ajuda a mantindre allò de que el Pais Valencià és simplement una cosa exòtica. Potser parlaria de la fuga radioactiva a Ascó i de la tranquil·litat naïf de no saber-ho tot. No se m’escaparia citar eIs parisins i la seua rebuda a la flama olímpica. I diràs que els fets em precipitarien a escriure unes ratlles sobre l’aigua, de la crisi oberta, del que en diuen uns i uns altres. Però coses que voldria dir ja les ha dit Pedro Arrojo i altres potser serien políticament incorrectes. Només dir una cosa, el messies de la nova cultura de l’aigua encara l’espero i si anés a l’Expo de Saragossa s’autolapidaria de saber els plans del govern d’Iglesias als Monegros. Bona nit, anem a vore l’especial orgasme a TV3. Potser sí que això és de les poques coses que en Convergència no passava.

Fotografia d’aigua de colors d’Alfanhui.

Anuncis

Read Full Post »

Cua del microones de la facultat. Tot i ser un gat vell i un veterà de guerra, no vaig ser prou hàbil com per pensar que les classes acaben a les dos i que per tant a les dos i cinc hi haurà cua. Em poso a la cua, ni conec els que hi ha davant meu ni al darrere, només algun professor que passa amb un entrepà per menjar-se’l al despatx i alguna cara coneguda – altres gats vells. Darrere meu dos xiques, de primeríssim primer (que se n’ha fet de l’estereotip aquell de que tots eren jipis?). La conversa va d’un xic que li agrada a una, i suposadament ella a ell, però ell és molt tímid i quan es creuen pel passadís ell mira els cartells de les acadèmies de repàs al tauló de suro. Però anit, al descans de Ventdelplà, tot i que ella estava en no disponible, van parlar un poquet, però cap dels dos sap com abordar-ho. L’amiga, fidel consellera i experta, li diu que ella face avanços, però li costa molt. Ell es va llançar i la va convidar a anar al concert de Bruce amb sa cosina, però això no és suficient. El meu torn, escalfo els macarrons i au, almenys el meu dinar no farà gust a institut. Els gats vells de quan vam entrar nosaltres pensarien el mateix de les nostres converses a la cua del microones?

Foto de donfernandon.

Read Full Post »

Novembre

Novembre és un mes trist. El dia s’acurta, la nit és llarga. Comença amb una festa ben trista com és Tots Sants i ens va fent entrar, poc a poc i amb estiuets, en l’hivern. I per tot el jovials i alegres que siguem no actuem igual. Els jerseis ens donen un aire més seriós i amaguem les coloraines de les samarretes per a l’intimitat. Cançons que al mes d’agost no ens havíem plantejat que existien tornen a aparèixer pel Winamp, Laboa, sempre Laboa a la tardor. Els llibres ja no tenen la lleugeresa estival, res de constructors de catedrals perseguits per grans conspiracions, fins i tot ara els clàssics no són tan indigestos. L’ajuntament ens vol estalviar la tristesa i comença ben aviat l’instal·lació de les llums de Nadal i això també és trist. Però tot plegat és una tristesa productiva, perquè Laboa val la pena escoltar-lo, i llegir un poema d’Espriu al mes no fa mal, i em diuen més les històries quotidianes de Montserrat Roig que els constructors de catedrals perseguits.

Read Full Post »

Entre Sarko i jo, dos persones

En una conversa de bar ha eixit sobre la taula el tema de les cadenes de les relacions humanes i el número de gent que es coneix entre ella que fa falta enllaçar per arribar a trobar qui sigue, posem per exemple Nicolas Sarkozy. Jo ho havia deixat anar de la manera la més escèptica possible, com qui no s’ho acaba de creure, i de sobte la interlocutora em diu que amb una persona pel mig arriba a Sarkozy, via un amic de son pare. Per tant jo amb dos persones hi arribo (tant ràpid!) i els meus coneguts hi arribarien amb tres. Per exemple, embolicant-ho encara més, i suposant que Bush i Sarko es coneixen, amb una persona més arribaria al amo del món! A través de la mateixa persona penso que arribaria a Fidel Castro en quatre o cinc passes. Clar, això és que la interlocutora coneix món, però penseu que de rebot jo servisc de pas per a una bona colla de gent. No obstant, sense recórrer a ella, crec que podria arribar en menys de cinc persones a Paco Camps, Pepe Montilla, Arnaldo Otegi, Ronaldinho, Indurain, Zapatero o Hugo Chavez, quin espectre! Si estenguérem allò dels amics dels meus amics són els meus amics arribaríem a tindre tota la humanitat amistançada.

Foto de lukevasileta40.

Read Full Post »

El joc

El dissabte de vesprada, deambulant pels carrers d’Angers, C i jo vam decidir comprar un bitllet d’un equivalent al Loto Ràpid en un quiosc, temptats de jugar amb l’atzar. Just davant de la caixa hi ha tot un sortit de formats que ens ofereix la Française des jeux per a escollir: curses de cavalls, rugby, futbol, un casino rascat, un loto ràpid, etc. Nosaltres vam agarrar el casino rascat, que consisteix en diversos jocs d’un casino en versió prêt à porter rascable. A la primera ja ens van tocar tres euros, que és just el que costava la butlleta. Fa certa il·lusió el saber que de l’incerta inversió dels tres euros en una butlleta de loteria al final no perds res. El problema és el de sempre, engrescats per la sort i sabent que havíem decidit perdre tres euros en el joc vam comprar un altre cupó del mateix, però a la segona, la Française des Jeux no va perdonar i vam perdre finalment els tres euros. És amb l’amargura de la derrota que comences a qüestionar els mètodes, ens hem podem fiar del què hi posen en eixes targetes sota la part a rascar? Almenys a la loteria de Nadal o a la ONCE saps que el número deu estar dins del bombo. Amb els esports o els cavalls tot està també a la vista, i si la Universidad de las Palmas guanya el Barça, o el cavall Alas del Yucatan queda últim, pos mala sort. Crec que no repetirem, jo em dedicaré com fins ara, amb els números pel bou de Sant Antoni, per la cistella dels quintos i participacions de Nadal de majoralies diverses, partits polítics i associacions locals en tindré prou. I de quan en quan alguna travessa, on em deixo dur massa pel cor i poc amb el cap i mai ho encerto.

Foto de Eastpack.

Read Full Post »