Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Euskadi’ Category

L’endemà

L’endemà Jokin es va alçar amb una lleugera ressaca, la vetlla, mentre miraven el partit a la taverna van fer unes cerveses de més per acabar la nit a l’okupa que dóna al port ballant velles melodies.

L’endemà l’Andoni va baixar al quiosc del passeig Sarasate i es va comprar tots els diaris que va poder trobar-hi, fins i tots els que mai s’havia comprat fins aleshores. Al arribar a casa els va escampar per damunt de la taula del menjador i vés per on la portada que més el va impactar era la d’aquell diari que mai s’havia comprat i que mai més es compraria a partir de l’endemà.

L’endemà la poetessa en l’exili es pensava que li eixirien els sonets més fàcils que mai però allò no rajava de cap de les maneres. No obstant l’alegrava de saber que a partir d’aquell dia ella ja podia aspirar a escriure en una llengua en la que també es pot dir t’estimo, cardiovascular i xandall sense que ningú cerqués en els seus versos pistoles darrere de les rimes.

L’endemà, les sigles més sanguinàries del país van esdevenir, passades a minúscules, una simple conjunció per ajuntar dos idees en una de les llengües més misterioses de l’envellida Europa.

L’endemà d’aquell dia Leire va pensar més que mai en son germà, la gent a la parada del mercat li va recordar més que mai a son germà, son germà va estar present més que mai.

L’endemà Ohiane va enviar-li un mail a la seua millor amiga a l’altra punta del Atlàntic.

L’endemà, en una cel·la d’una presó de l’interior del País Valencià pel sostre va entrar-hi un poc de txirimiri.

El dia després Ekaitz va baixar al local d’assaig, es va mirar la txalaparta, li va treure algunes partícules de pols. El temps dels documentals televisius que parlaven del problema amb el so de la txalaparta de fons, amb aquelles imatges de les cases sobre muntanyes pintades de verd i encaputxats corrent pel bosc s’havia acabat.

L’endemà l’Haritz i la Mireia engendraven sense premeditació una criatura que ja no coneixeria tot allò.

L’endemà, el zulo amagat de fa vint anys seguia sotmès als processos geomorfològics que el farien desaparèixer ben aviat, geològicament parlant.

L’endemà la Maria va sentir-se un poc alleujada, el Roberto no tornaria, però ella voldria tornar a aquella barriada de Sant Sebastià i anar amb la Jana a aquell jatetxe on dinaven els diumenges aquelles magnífiques truites d’abadejo.

El dia després la Dolores i l’Ernest estaven sorneguers i riallers allà dalt i van exclamar un “ja era hora!” amb el mateix to que utilitza el pacient aficionat de l’estadi a qui se li allarga una eternitat el partit.

Anuncis

Read Full Post »

Beti izangu dugu Bilbao

Fa uns dies vam estar per Euskadi. Vam deixar-nos caure per Gernika, Getaria, Mutriku, Lekeitio, Durango, Zumaia, Zarautz, tots pobles dels que tenim un nom, quan no és un cuiner, és un futbolista, o un ciclista o un polític.

Però sobretot vaig fer-me molt pesat, molt, per anar a Bilbao. A banda de les passions futboleres, que existixen i que estan ahi presents, inamovibles, vam anar al Guggenheim. Fa deu anys, quan es construïa l’edifici, Bilbao es debatia entre els que hi estaven a favor i en contra. Ara penso que el més irreverent no és el trencament del skyline de Bilbo per una mole de titani sinó el que s’hi amaga a dins. A banda de l’exposició d’Henry Rousseau, molt completa, i dels laberints gigantescos de ferro que m’encantaren per ser art per tots els públics, la resta ratllava la presa de pèl. Oh, és art, contestaria algú. Jo també ho faria diria l’altre. No amago que la sensació de veure esclafats quilos i quilos de cera roja contra una paret d’un museu, muntanyes de cagarutes d’argila o senyals de trànsit de carretera nord-americana rebregats prenent altres formes, tampoc és desagradable, no dóna angunia, és més, de vegades agrada eixa de poder-se passejar enmig d’alguna cosa enormement abusiva. La vertadera presa de pèl és la del artista perquè no li trobo el mèrit. Ningú davant el Gernika o las Meninas es creuria capaç d’haver-se tret una cosa similar, potser ni tant sols fer una còpia. En canvi la majoria de mortals, si els donen un canyó per disparar i tones de cera roja, després d’unes explicacions per saber com es dirigix el canyó i com es dispara, sabríem fer art. Però a la majoria de mortals no se’ns presentarà l’oportunitat de poder malgastar tones de cera al Guggenheim de Bilbao. Per tant el punt bàsic de tot plegat és, com arriba Anish Kapoor a poder fer això i viure bé?

Read Full Post »

Triangulació

Cartografia medieval, de ibirque.

Un mapa cartogràfic pot tindre diferents significats. Els llocs on has anat, els llocs on vols anar, els llocs que no coneixes ni coneixeràs, aquelles colònies, aquella escapada que volíem fer, aquell viatge de final de curs de mal record perquè total el mapa personal de la mestra va entrar a formar part del mapa de tots. L’atlas és com aquella biblioteca inacabable que té tots els clàssics junts o l’estanteria de discos d’un amic, es fa la boca aigua. La cartografia és un art, bé una ciència, que es basa en la triangulació. Coneixent l’angle entre tres punts i la distància entre dos d’ells, gràcies a la trigonometria puc arribar on vull. En els meus anars i vindres, al meu mapa, tinc més de tres punts per triangular. Un estaria al país Basc, flotant entre Pamplona i Bilbao, depèn del dies, entre muntanyes, caserios i vaques. L’altre punt, més al nord, està entre cases de pedra, vaques i muntanyes. Este cap de setmana mogut (tsunamis, tempestes) han detingut la cúpula d’ETA molt prop del meu punt de triangulació de Normandia. Potser ens hem creuat en una carretera, al supermercat (els agradarà el Calvados?, el camembert?), en una creperia. No se m’eriça la pell, perquè ells són cada vegada menys, més palurdos i fins i tot l’EA els ha girat l’esquena. Estan miserablement sols i ni tan sols van poder aprofitar d’un cap de setmana en una casa rural de Normandia. Ben trist.

Read Full Post »

Este matí he creuat un guàrdia civil de paisà que entrava a la vella i lletja caserna de les Corts amb dos barres de pa i unes tomates en una bossa de plàstic. He tingut el moment blog que diu Marta Insa, i he començat a cavil.lar. En un col.lectiu com eixe, sovint mal integrat, no deixa de ser un símbol el suposar que eixe guàrdia civil esmorçaria pa amb tomàquet. La lletjor del quarter m’ha recordat aleshores l’altre edifici semblant que veig sovint, el quarter del Bruc, al costat de la UPC i de l’escola de camins. Moltes voltes he exprimit el meu desig de vore desaparèixer eixe edifici, d’aires mossàrabs, per veure’l convertit en habitatge jove per estudiants i no eixe invent caduc dels col·legis majors, amb més espai per a la universitat i així evitar l’haver d’ocupar els corredors com a despatxos de becaris. A més no els escoltaríem durant les seues classes pràctiques de tir i de corneta (no sé què és més pesat d’escoltar), ni les seues celebracions a base de crits, ni hauríem apartar-nos quan fan footing en massa ni presenciaríem pujades i baixades d’estanquera amb fil musical. M’hauria quedat un post arregladet, però al arribar al despatx he vist que avui no el podria publicar així com així. Se’n donaran compte algun dia que val més una coma d’este humil post que la seua fotuda i funesta actitud?

Fotografia des de la serralada de Collserola del quarter del Bruc, de 122.

Read Full Post »

De vegades la pau

No comencem l’any amb bones notícies. La treva indefinida ha tingut una fi i la broma li ha costat la vida a dos immigrants equatorians. Què tenien a veure ells, que venien d’allà on un il·lustre basc com Bolívar els donà la independència? Tot el procés de pau, si és que existia, ha quedat enterrat sota la runa de Barajas. Tornem a la victòria policial contra el terrorisme, el front dels partits constitucionalistes, etc. Res més lluny de la pau. Escolto Rajoy i el seu pla de pacificació em sembla el de Bush per l’Iraq. Enterrat també l’optimisme de ZP, que no sé d’on el treia, quan es veia clar que no s’avançava. No volien pagar un preu polític deien. Perdonen, però si el preu polític era legalitzar la formació política de milers de bascos – que mai hagués hagut de deixar de ser legal – calia pagar-lo. Tenien por a la reacció del PP, però ara ja podran anar juntets de la mà. ETA i la seua irracionalitat els ha posat el camí pla. Mentrestant els que crèiem i creiem en un procés de diàleg ens pegarem cops de cap pel penalti fallat. La gent vol viure en pau i a quatre malparit no els hi dóna la gana dèien els de la Dharma. Quanta raó.

Read Full Post »