Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘festes’ Category

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Anuncis

Read Full Post »

Per segona vegada en dos anys vaig estar a les festes de Sant Joan de Ciutadella a Menorca. Juntament a uns quants amics ens hem enamorat d’esta festa medieval, religiosa i cavalleresca. Ens coneixem la música de memòria, ens estudiem la història i els personatges que hi intervenen i intentem viure els actes com un ciutadellenc més, tot i que sabem que això mai serà possible perquè és senzillament impossible. El curiós és que és una festa que tot i estar molt massificada, guarda un percentatge prou elevat de participants de Ciutadella, entremig dels cavalls pocs guiris hi ha, a diferència dels guiris que ens podem trobar corrent pel carrer Estafeta. No obstant, de tant en tant, quan pel que sigue un foraster es posa on no es pot, o fa alguna bestiesa, la reacció d’alguns ciutadellencs és un contundent crit de no en volem cap que no sigui d’aquí. No és res de nou, també passa a Patum o a Sanfermin. Amb açò no vull fer passar els ciutadellencs per uns salvatges xenòfobs, se’ls ha de comprendre, analitzem-ho. Per un destí diví, el mateix que  també tenen a Berga, Segorbe o Pamplona, Ciutadella té una festa exquisida i els seus habitants n’estan ben cofois. I la festa era només per a ells fins que un dia va aparèixer el turisme, la declaració de festa d’interès turístic nacional i tot això. Llavors arriba una figura, el turista, que si bé deixa uns dinerets a la ciutat, suposa un destorb per el desenvolupament normal dels jaleos, la festa es massifica i es genera un risc lligat al inconscients que no saben de què va la cosa. Els forasters, per tant, passem a ser del bàndol enemic. Està clar que no tots fem l’idiota, però tanmateix només pel fet d’estar allà ocupem un metre quadrat de carrer que si no hi forem el guanyarien en espai els ciutadellencs. La qüestió no és senzilla, els de fora hem de renunciar a anar-hi? S’ha de limitar la publicitat? Com evitar els ignorants de la festa que la posen en perill? De moment sembla que els packs turístics menorquins eviten fer massa publicitat de Sant Joan, per així tindre els guiris consumint als seus bars en comptes de beure pomada pels carrers de Ciutadella. Per un altre costat la publicitat d’Estrella és una clara apologia de la festa de Sant Joan de Ciutadella i de fet a alguns menorquins no els feia massa gràcia eixa publicitat de la seua festa, senzillament perquè no fa falta ningú més. Lamento, arribar al final d’este post un tant llarg i no tindre una opinió clara, potser perquè jo, foraster, vull poder seguir gaudint d’esta festa tal com és i això passa necessàriament per evitar la massificació. Possiblement si Hemingway vegere avui San Fermin pensaria alguna cosa pareguda al que vinc de dir i sabent que una vegada més estaria d’acord amb Ernest me’n vaig a dormir més tranquil.

Read Full Post »

L’any passat, en poc d’un mes, vaig encadenar dos de les dos festes més grans dels Països Catalans (feia temps que no escrivia tal concepte): Patum de Berga i Sant Joan de Ciutadella. Enguany hagués repetit de grat a les dos, però per totes dos festes estaré a Teheran i l’Iran. Un altre any serà, i del que veuré per allà ja us explicaré, el cadafal s’actualitzarà quan se podrà.

Un clip del ball dels nans nous de Patum, dedicat a Víctor i el Dj, patumaires del sud. Només de veure’l se m’eriça la pell.

Read Full Post »

Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.

Read Full Post »

Patum!

Arribo a Berga amb l’Alsina Graells en una gran plaça costa amunt. Si no fos perquè sé que és dissabte de Patum i que allò és Berga, quan vaig arribar el que es veia per allà no corresponia pas a una ciutat en festa grossa. Ni els carrers bruts plens de gots pel terra i amb olor de pixat, ni un borratxo local fent agonia sota un arbre del passeig. La gent comprava a les tendes, amb el Regió 7 sota el braç, com si res. Els indicis de festa només eren en una placeta una ballada de sardanes, banderes als balcons i unes barreres que protegien alguns aparadors (a  quina hora solten el bou?). Però passen uns minuts de les set de la vesprada i la plaça Sant Pere s’omple de gent que ix com rovellons, de no se sap on. Es fan les 19:30, sona la campana de l’església i aleshores comprens la dimensió de la festa, de les ganes que li posen els berguedans a cada volta de la guita.

Fotografia de la Guita, de QuiToxic.

Read Full Post »

Busquem fotografies de les festes de Vilafranca de fa vint anys cap ací, especialment del que fa més o menys vint anys es va iniciar, les penyes. No és fàcil la faena, estem mal acostumats. Des de fa cinc anys més o menys podem tindre un registre en continu de cares, abans, durant i després la festa. No tindrem cap problema en eixe període. Però de fa quinze anys? Els fotògrafs professionals s’ho pensaven molt abans de disparar, tenien un ull al objectiu i el cap pensant en qui podia comprar eixa fotografia. Si no hi havia comprador possible no hi havia foto. Els afeccionats amateurs a la fotografia d’aleshores, difícilment carrejaven una càmera en llocs i moments on tot anava – i va – al descontrol. Així ens trobem d’aturats, volent recuperar la memòria d’una època, entre vella i recent, i d’uns fets on es vivia al màxim el present sense pensar que aquells actes, per molt banals que pogueren semblar, algun dia despertarien l’interès d’una generació que els hem heretat i que els assumim plenament nostres. Espero que al final trobem alguna cosa, potser per això he escrit este post, com una crida més.

Fotografia que podria vindre a ser el que busquem, Dax 1992, penya los Calientes.

Read Full Post »

Visita ràpida fer complir un somni d’eixos d’infància, anar a una Féria, una festa amb bous a França (en podria dir Occitània de fet). Li va tocar l’honor a Arles, ciutat amb una història i un currículum artístic que fan tombar de cul, però que no concentrarà el pes de l’article, perquè tampoc vam estar fent turisme.

De bous en vaig veure, de plaça i de carrer que diríem a Vilafranca. A les arènes romanes, una correguda. Entre el que em va sobtar és el senyorio que li dóna fer el passeillo amb Carmen de Bizet i el respecte del pùblic a la faena, res a vore amb fer cerveses al bar de Vicentet i mirar els bous de peu a la part superior de la plaça de Vilafranca. Ja ho diuen ja, que la plaça de Vilafranca és la millor pels que no només van pels bous…El repertori de la banda era ben semblant al de la UMV, Xàbia per exemple no va faltar.

Imatge de les arènes d’Arles en la correguda del dissabte 22. De kahala.

Pel carrer, de dia i de nit, hi havia encierros i abrivados, que són com entrades de bous de Segorbe fetes amb bous de la Camarga, que són característics pels seus cuarnos elevats i per ser menys nobles que els bous de lídia normals. Als abrivados la gràcia és agarrar un bou amb les mans i després soltar-lo (sí, sí, estan bojos estos francesos…). La joia de la festa taurina camarguesa són les curses camargueses, però en feien poques i a mala hora. Queda pendent.

 

Però no només de bous viu l’home. La féria en conjunt pren un aire andalús i gitano – de fet ben a prop d’Arles es fa la festa gitana de Saintes Maries de la Mer – i per tant no estranya vore a les tendes vestits de faralaes. Suposo que contrasta bastant amb les festes que es fan al costat Oest (Dax, Baiona, Mont-de-Marsan) on pel que he vist l’ambient és basc totalment (evident en el cas de Baiona). Els carrers estan ambientats per xarangues que mesclen temes francesos amb d’altres com Moliendo café, Clavelitos, Vino Griego, etc. A Arles hi ha penyes i als seus locals – el que a Vilafranca també diem penya – li’n diuen bodega. Allà cada penya té la seua barra, la seua decoració, les banderetes de pastis Ricard i 51 i no cal que es busque res que no sigue sangria, cervesa o pastis. De la música d’una féria en podria parlar molta estona i he de dir que amb el meu màster de musique de soirée de Géol Nancy més l’herència genètica res em va estranyar. Paquito el Xocolatero està demostrat que és el producte valencià més internacional, tot i que Pirineu amunt de vegades res té a vore amb una filà mora o cristiana. Ah, això sí, tenen el gust d’escoltar-lo en versió de banda, res d’infraisers panxuts. Després, com a hits apoteòsics tenen Les lacs de Connemara, un èxit dels vuitanta del cantant dretà Michel Sardou. Però tots els colors polítics es sumen a la festa, ballant tota la colla en cercle competint per qui alça més les cames. Voilà! Només em queda animar a Melopea a internacionalitzar-se i descobrir més penyes.

Imatge de la bodega La muleta, on vam estar una bona estona nosaltres. De kahala.

Les lacs de Connemara a la Féria de Baiona.

Les lacs de Connemara per Sardou.

Una xaranga en una bodega d’Arles esta mateixa féria.

Read Full Post »

Older Posts »