Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘folk’ Category

L’activa comunitat mallorquina a Barcelona, fruit de l’enyor terrenal, organitza cada any la festa de Sant Antoni a la seua manera a la vil·la de Gràcia. No sé si és un defecte o una virtut de Gràcia, però està dins de Barcelona, i a Barcelona hi ha molta gent. Tanta que per tenir una sobrassada torrada a la brasa d’un fogueró s’havia de fer una cua com un caragol al voltant de la plaça del Diamant, tan llarga que no vam arribar a saber el temps que calia passar-hi per a tindre el preuat embotit a les mans. Encara rai que estàvem allà on el shawarma florix de les macetes. Amb un gust libi a la boca vam continuar amb Sant Antoni – que a Mallorca no s’acompanya del abat als visques tal com fem a Vilafranca – i vam anar a les jotes i les xeremies a la plaça de la Virreina. Era quasi commovedor reconèixer algunes notes del ball pla vilafranquí en una jota que venia de meitat del Mediterrani, al cor del nou epicentre del moderneo un tant pedant barceloní. Cal dir que comparat amb el volum de gent que s’hi mou a la ciutat, una plaça plena de gent escoltant i ballant jotes no deu ser massa significatiu, però als santantoniers i joteros forts ens fa molt goig de dir-ho. L’ofensiva jotera no ha fet més que començar.

Foto de Xarxes socials i llengües.

Anuncis

Read Full Post »

Folkis

El panorama folk i de la música tradicional de casa nostra ha estat dominat des fa molts anys per uns monstres, excel·lents músics, actius i inesgotables, Al Tall. A ells els hem d’agrair la continuïtat d’una gran part del repertori popular i de la popularització d’alguns d’ells, com la cançó de la llum o el no en volem cap. Però de vegades han estat massa bons i ens han amagat o ens amaguen molta altra gent, no per mala voluntat d’ells sinó perquè ja se sap com van les coses, el guanyador sempre concentra les flors. A alguns, a més a més, per entrar en certs àmbits els hi ha faltat implicar-se més en la qüestió, cosa que potser els ha tancat unes portes però potser els n’ha obert d’altres. A Castelló estarien els Llauradors, que donen veu a tots els cants típics de la capi (Les penes són, de Castelló a Almassora, Rotllo i canya) i per tant ens en recordem d’ells una setmana a l’any, per Magdalena. Per l’Horta, entre els setanta i els vuitanta, quan la cosa folki bullia, un grup va prendre el nom d’un barranc, Carraixet. Pares, mares i fills formaven part del grup, i potser el grup va acabar al canviar-los la veu als xiquets. Defensem l’autonomia deien en una, tocaven la Muixeranga (de millors se n’han vist), el Paquito el Xocolatero, Torna-li la trompa al xic i la Cançó del orinal, que es preguntava que en diria tant domèstic utensili si pogués parlar. A València ciutat, en eixa mateixa època, estaven els Pavesos, dirigits per un líder únic al món, Joan Monleón. Com a crack ho podia fer tot, actor, presentador, showman i cantant. Donen un ambient fallero més autèntic que el Titi o Francisco, un tant tronat i freak que en diríem ara, però no podia ser d’altra manera si pensem en les jaquetes blaves elèctriques que ens duia a Canal 9. També pels àmbits de València estava Pastoret, excel·lent cantador d’albaes, jotes i rondalles, sempre acompanyat de la rondalla del U i dotze. Este crec que el vaig conèixer per un cassette d’eixos mig coentots de gasolinera o de fireta, per a que vegeu que la llista no té glamour, ara bé, no es pot negar que sí que té glamour dir: carícies, són suc de les teues fruites, gota a gota i cor a cor. Paco Muñoz, gran amic de l’Ovidi Montllor, se l’ha de destacar sobretot en la recuperació de cançons per a xiquets i encara va fent concerts. Adesiara, vilafranquins, també van nàixer en l’època daurada del folk valencià i de major competència. Després de les festes del 2003, on van eixir de sota les pedres tots els grups i grupets del poble de les últimes quatre dècades, es van animar a gravar un disc amb material nou i vell. Després del disc van vindre alguns concerts, però sobretot un amic va pendre l’embranzida del directe i d’allà hem perdut un folki, però hem guanyat un rocker, i dels bons. Més contemporanis, per no dir actuals, hi ha Pep Botifarra de Xàtiva, cantador i recuperador de la tradició musical de la Costera, amb un disc nou genial sota el braç i provocador de la ganyota en la gent que s’estranya trobar una Malaguenya de Barxeta en un disc d’Obrint Pas. L’ham de foc vénen del tradicional i se’n van cap al medieval, triomfant a Alemanya per exemple. A la Ribera, sense haver enregistrat un disc però arrasant al Jo hu tube, està el compendi Toni de l’Hostal, les Maededeus i el lobby Cabota en general. I me’n deixo molts encara, de gent que recupera o ha recuperat el que es feia a casa seua, així com gent que partia dels instruments tradicionals per fer composicions noves. Ells ens han deixat un repertori que d’esta forma s’evita que es pergue. Perquè sempre és més fàcil cantar després d’unes copes Manolet si vas al hort que Sweet Home Alabama.

Foto de la falla Corretgeria – bany dels Pavesos, on van nàixer els Pavesos com a grup. De artajerjes.

Read Full Post »