Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘França’ Category

Conflicte diplomàtic

Merckx vs. Luis Ocana. Ciclisme del bo. Per Cris Protopapas.

No m’he pogut aguantar el pap i vull amollar-lo, amb tota la història d’Alberto Contador i de la brometa als guinyol de Canal+. Potser a alguns els pareixerà un text defensant als francesos, jo ho veig més com una crítica al patetisme de tot plegat. Amb el que m’agradaria parlar del ciclisme de veritat, el de les èpiques i les pàjares.

He vist per alguna xarxa social algun collage prou patètic, segurament fet amb Paint, on d’un costat hi ha totes les glòries de la Roja i de l’altre una francesa (suposem) fent una fel·lació pixelada. Una cosa mai vista tu, d’una originalitat excelsa. Primer que tot, i perdoneu-me, entre una fel·lació o cinquanta triomfs de la Roja jo ho tinc molt clar, però els tirs de la reflexió no van per ahi. La imatge eixa que circula mostra alguns dels grans èxits esportius recents espanyols com els del futbol, el tennis o la fórmula 1. Podríem entrar en els detalls de dir que a Fernando Alonso la major glòria li la va donar una escuderia francesa – Renault- amb tecnologia francesa i, accessòriament, amb deslocalització de la industria a altres països, coses modernes. Però on volia arribar és que en eixa comparació esbiaixada se li obliden uns quants mèrits esportius a França. S’oblida que són un pais esportivament fort en rugby, handbol, en natació, en atletisme (gràcies als antillans tot sigue dit) o en ralli, tant per pilot com per tecnologia. I se’ls pot criticar moltes coses però estan a anys llum  d’Espanya en la repercussió mediàtica del esport femení, que pot arribar a ocupar el titular de l’Equipe o d’un telenotícies i on la dona no és només la novia del futbolista X amb poca roba. L’Equipe pot ser un pamflet però és menys pamflet que el Marca, el Sport, el As i el Mundo Deportivo junts.

Hi ha enveja dels francesos dels esportistes espanyols? Depen. Els aficionats al futbol envegen al Barça, com els del Athletic també els podem envejar en el joc. Però sol ser una enveja sana, més per admiració, com quan anem a la Capella Sixtina i malgrat no ser italians admirem allò. Tanta és l’admiració pel Barça que en alguna ocasió fins i tot a mi m’ha servit d’excusa per començar converses buides en ascensors i els he d’assecar la baba. Els futboleros francesos sempre et diuen que si els equips de la seua lliga no estan al nivell dels de la premier o de la lliga espanyola és perquè a França els equips tenen un endeutament limitat. Tema tabú al sud dels Pirineus.

Al ciclisme tinc una amiga que les quatre paraules en castellà que sap les ha après esperant a la porta dels hotels on s’allotgen els equips ciclistes per demanar-los-hi un autògraf a ciclistes que han estat mites amb els peus de fang, com Valverde i ara Contador. De vegades penso en la pobra M. que només deu fer que anar arrencant autògrafs i fotografies de la paret al ritme que van caient els seus ciclistes més admirats. També penso en el pobre Laurent Fignon que se’n va anar d’este món creient que Contador era un vencedor net del Tour de France, ell que el defensava cada dia a les retransmissions televisives on encara se l’enyora.

També hi ha un perfil de francès envejós i macarra, que deuen ser els mateixos que aplaudeixen al sofà de casa quan es bolquen camions a la Jonquera. Eixa gent si fore espanyola s’entendrien la mar de bé amb els espanyols indignats d’ara, que potser són els mateixos que li criden cocaïnòman a Carlos Gupergi quan escalfa a la banda en un estadi de la Meseta, però Gurpegi és basc i els principis bàsics de la justícia no s’apliquen de la mateixa manera si ets basc. A França de hooligans en conec pocs, de la mateixa manera que no sé on trobar el 15% al voltant meu que votaria el Front Nacional segons diuen les enquestes. En canvi conec molta gent que vol que guanyen els del seu paìs, com passa a totes les nacions del planeta. Els francesos inventaren el xovinisme i fou un francès de malèfic recordar qui va exportar la idea amb èxit a terres iberes. Mesclar esport i patriotisme no pot ser massa bo, perquè l’esperit esportiu sa és admirar l’esforç de cadascú en la seua mesura sense mirar d’on ve, i si Pantani pujava de manera admirable les costeres i un espanyol i un belga suaven darrere, doncs visca Pantani! I vull pensar que eixe és l’esperit dels encara apassionats de la bicicleta que amb la que cau van a les cunetes dels Pirineus i dels Alps.

La broma, la burla, l’humor, a França s’ataca a qualsevol. De vegades amb més o menys gràcia. De vegades et passa com a Stéphane Guillon, que en les seues cròniques radiofòniques matinals es va jutjar que anava massa lluny i la seua cadira va saltar, però ell no s’ha callat. Fa uns mesos cremava la seu de Charlie Hebdo, un setmanari burlesc, com podria ser el Jueves. El pecat? Haver dibuixat a Mahoma a la portada. I alguns fonamentalistes van al recte i els hi cremen la seu. Esta setmana, quan he vist l’estat de les xarxes socials, li he posat barba llarga a més d’un.

Rafa Nadal, no pel fet de ser del meu pais, m’ha de caure bé. Al meu pais hi ha bon menjar, bona mùsica, però també hi ha, com a tot arreu, xulos, quinquis, lladres, corruptes, cràpules i altres bèsties de Déu. De fet diria que en tenim per donar i vendre. I si un estat reacciona per una broma d’un guinyol, on atenció, el que aflora és que l’economia, l’atur, la faena, ergo la vida, va de mal en pitjor, i el que es reté és la part més superficial de la broma, aleshores vol dir que el pais en qüestió, efectivament va malament. Però això ja ho sabìem. Quan marxem?

PS1. En cap moment he entrat a parlar de si es dopen més o menys. Per què? Per què no ho sé. El que si sé és que a base d’anul·lar vencedors del Tour de França cada any i no tindre un Tour tranquil des de fa anys ens hem carregat l’esport. Resulta desolador que quan celebres la victòria d’algú t’has d’esperar una quarantena de dies per dir-te si és una victòria de veres o no. I açò mata l’espectacle.

Anuncis

Read Full Post »

Ha guanyat el tou

François Hollande, envoltat per Royal, Manuel Valls i Montebourg, en el discurs davant els simpatitzants anit després de l’escrutini. Del compte flickr del PSF.

El vencedor de les primàries al partit socialista francès ha estat, sense sorpreses, François Hollande. La campanya i els debats entre candidats del que vaig parlar prou positivament en l’anterior entrada del blog va derrapar un poc estos darrers dies abans la segona volta. Per què? Imagino que Martine Aubry, acorralada per tots els costats, sola, completament sola – cap dels altres candidats a la primària que no van passar a la segona volta li va expressar explícitament el seu suport – va haver d’escometre durament contra Hollande, presentant-se ella la candidata de l’esquerra dura, essent Hollande un tou socialdemòcrata. Aubry també va dir que ell era el candidat de l’establishment, el candidat que les enquestes diuen que està en millor mesura de batre a Sarkozy a les presidencials de l’any que ve i per tant ja no votem el candidat que volem sinó el que creiem – o les enquestes ens ho fan creure – que pot guanyar millor a Sarkozy. Crec que no deuen ser ni tres ni quatre els simpatitzants socialistes que han fet el que podríem anomenar vot útil, i atenció al que ja estem anomenant vot útil, al costat d’açò que deu ser votar per una força no espanyolista a les eleccions generals per la circumscripció de Castelló?

De totes formes vull posar en relleu que estes primàries no haurien finit igual si no hagueren succeït dos fets completament mundans, de pàgina successos tenyida un poc de rosa, el que diríem assumptes de faldilles. El primer fet és ben conegut. DSK no era candidat oficial a les primàries però ho tenia tot amanit, Aubry li havia dit a DSK que si ell es presentava ella hi renunciava per deixar-li via lliure per revindre triomfant de Nova York i com qui diu aterrar directe a l’Elisi, sempre segons les enquestes. Però una dutxa de matí, aquella dutxa que fem quan ens espera un llarg viatge transoceànic, eixir nu de la dutxa i trobar-se una dona de Guinea i tot esborronar-se. Tot. I Hollande, que passava per allà es troba amb un regal caigut del cel, el candidat favorit es tira un tiro al peu i no participa a la cursa. El segon fet va passar ja fa més anys. Hollande i Royal eren parella, s’havien conegut de ben jóvens dins del partit i van tindre quatre fills. Quan ella va ser candidata a les eleccions presidencials de 2007, després de la derrota del PS uns dies més tard a les eleccions legislatives que sempre venen darrere, Ségo anunciava la ruptura sentimental amb François Hollande en una nota de premsa. L’afer no venia de feia quatre dies, des de 2005 ell tenia una relació amb una periodista de Paris Match. Aquella ruptura vindria a obrir-li les portes a Hollande que fins aleshores no s’atrevia a donar el pas – tot i que la premsa n’especulava – per allò de no fer de la seua parella un rival polític dintre del partit socialista. Un cop separats ja podia fer. Hem parlat del bon nivell del debat, de la festa de la democràcia – ho sento pel tòpic – i resulta que la debilitat de l’home – la carn vol carn que deia Ausiàs March fa segles – ha marcat fins al final esta elecció. Madames, monsieurs, la campanya ha començat. Estarà entretingut.

Read Full Post »

Qui vol ser president?

Valls i Montebourg. Fotografia del PS.

Ara que començo a escriure falten dèsset minuts pel nou d’Octubre (valencians i valencianes, optimisme!), ací a França es celebren les primàries socialistes i per primera vegada es celebren a l’americana, és a dir, amb el dret de participació de tothom, militants de quota o no del PS. La campanya ja fa moltes setmanes que dura, els debats entre els sis candidats s’han anat repetint a les televisions i a les ràdios, debats que quan els he escoltat i seguit han estat cordials i productius, sense grans xocs ni veus altisonants. Ja de per sí el fet de celebrar estes primàries és una victòria pels socialistes, s’han col·locat al centre de l’actualitat política, s’han debatut unes quantes idees des d’una visió de l’esquerra, a voltes més social-demòcrata a voltes més clàssica i sempre amb un polsim d’ecologisme, però han estat uns debats agradables d’escoltar, productius, que et deixen cavil·lant. I durant estos dies s’ha parlat menys de la dreta i l’UMP i sembla ser que això no ha caigut massa bé a Sarkozy, del que poc es sap excepte que serà pare. Hi ha sis candidats, el favorit diuen que és François Hollande, que quan parla ja sembla que siga candidat a les presidencials. Segons els sondeigs en segona posició hi hauria Martine Aubry, alcaldessa de Lille. No seria capaç de donar-vos un gran tret diferencial entre ells dos ja que les excentricitats programàtiques en este debat han vingut sempre des dels outsiders. Hollande seria un home més lligat al aparell del partit des de fa anys, bon orador i amb poca experiència de gestió d’alt nivell, és president d’una diputació perduda al feu de Chirac, i Aubry seria més el contrari, ha estat ministra i alcaldessa i dóna una impressió de tocar de peus a terra, ser treballadora i poc amant de les llums dels platós. Dels altres, l’ex-candidata Royal penso que ja no se la creu ningú, és el més semblant al socialisme buit de ZP i la Chacón i alguns d’amagat us arribaran a dir que sort que no va guanyar el 2007. Tot i això encara té alguns fidels. Manuel Valls, català tot i que no en fa molta bandera ara que està en campanya, diu que ha desplaçat el centre de gravetat del PS cap al centre. Té un discurs honest sobre el deute públic, no li tremola la mà amb la seguretat sense caure tampoc en demagògies. Montebourg és el contrari de Valls, apunta cap a l’esquerra i no està tant a lluny del Front d’esquerres de Jean-Luc Mélenchon (coalició en la que hi ha el PCF), amb algunes propostes interessants de desglobalització i recuperar el teixit industrial que hem perdut a Europa. El sisè candidat Baylet no és del PS sinó del Partit Radical, moderat, és el més desconegut i del que menys en sabem, sense cap opció. Si cap dels candidats a la primària té més d’un 50% de vots es celebrarà una segona volta el diumenge pròxim. La campanya per les presidencials de 2012 es preveu llarga.

Read Full Post »

Sant Vicent

Sant Vicent Ferrer, extret de Viquipèdia.

L’altre dia, per coses de la faena i eixos laberints infinits en els que ens trobem abocats quan escrivim mots al Google, vaig fer cap al article de la Viquipèdia de la catedral de la ciutat bretona de Vannes. I en ell vaig assabentar-me que el nostrat sant Vicent Ferrer està enterrat allà, amb les seues relíquies, inclòs el crani, en una capella que porta el seu nom. Però no només això, sinó que a més a més la vella catedral va haver de ser ampliada al segle XV i XVI per la gran quantitat de peregrins que hi anaven per visitar la tomba de Sant Vicent. I per què a Vannes? Després de dos anys voltant per Bretanya i predicant de poble en poble al arribar a esta ciutat va morir completament fatigat. Era el 1419. Un dels valencians més universals, potser el primer, està enterrat a Bretanya.

Coneguda és la dimensió europea de Sant Vicent, un predicador que anava per mitja Europa fent sermons i tot això en valencià, i de tant en tant algun miracle, com el que expliquen a Morella, prou escabrós per cert. Que prediqués en valencià en plena Bretanya i se l’entengués era un miracle que també se li atribuïa i segur que si actualment ens dediquem a predicar en valencià a les esglésies bretones tindrem cares de sorpresa i incomprensió. I tanmateix els catòlics de missa setmanal francesos comencen a acostumar-se a escoltar diversos accents estrangers de francès ja que els bisbats, front a l’escassetat de rectors francesos recorren a sacerdots vinguts d’arreu. Sant Vicent, un avançat.

Read Full Post »

Examen vital

Abans d’entrar a examen, per Inti Garces

Michel es va alçar abans que li sonés el despertador, havia dormit molt malament amb aquell neguit de qui té una jornada important davant els seus ulls. Sempre li passava quan se n’anaven amb els companys d’escola de viatge de final de curs o de setmana blanca cap a una estació alpina dels Pirineus. Així tenim a en Michel alçat abans que ningú a casa, regira l’armari i es busca aquella samarreta que li porta bona sort – la del primer bes al parc, la d’aquell meravellós dia amb els amics a Futurescope – i baixa a la cuina, es prepara l’esmorzar, torrades ben carregades de mantequilla i confitura casera de fruites roges, la ràdio diu que avui comencen els exàmens del BAC. No li agrada que li ho recorden de bona hora i canvia cap a una ràdio musical. Prompte és l’hora i ha d’anar a la parada del autocar, marxa de casa quan sa mare amb el batin li dóna una besada al front, li desitja sort i la mare es queda pensativa, asseguda a sobre d’un esglaó, li eixirà ministre, enginyer, científic boig pelut o manescal?

A Michel li demanen que escriga el seu nom complet, amb el nom del avi patern i patern, davant d’un sobre, també li verifiquen la identitat, no siga que es faça passar per qui no és. Un home rígid comença a repartir els exemplars dels exàmens, comencen amb el de matemàtiques. A les 8h30 en punt, ell, i milers més, comencen a examinar-se. La primera pregunta és un exercici de probabilitat, se li donen relativament bé. Després li vénen unes integrals i s’encalla més, dubta, sua, fa voltar el bolígraf amb la mà i quatre hores més tard acabarà amb la mà tacada de negre i només convençut del que ha fet al primer exercici. Un cop fora a la cafeteria del institut li diran que eixe primer exercici no valdrà, que la vetlla hi havia hagut una filtració de la primera pàgina del examen i que corria per les xarxes socials com la pólvora, però Michel no s’havia connectat. El que vindrà després ja formarà part del destí, Michel no anirà ni a la seua primera opció, ni a la segona, ni tant sols a la tercera, anirà a la universitat d’una ciutat més llunyana de casa, i ell, que volia ser manescal acabarà sent bioquímic, la bella estudiant de 1r de veterinària que li estava destinada mai la trobarà però coneixerà la Mariona que cuina per xuplar-se els dits.

Escrit amb tota la consideració pels estudiants que s’han vist afectats per esta putada.

Read Full Post »

Possiblement no conegueu Manuel Valls. En canvi tot francès que estiga minimament al dia de la política -només li fa falta posar la ràdio al dematí o vore algun programa dels dissabtes de nit  que estan entre les varietés i l’anàlisi polític – el coneix sobradament. Curiós, perquè és català! Manuel Valls, nascut a Barcelona i pel que sembla trilingüe, és una figura amb pes dins dels socialistes francesos i ara per ara candidat a les primàries  del PS que serviran per escollir el candidat dels socialistes que intentarà furtar-li l’Elysée a Sarko (tasca complicada!). I per què és rellevant Manuel Valls? Doncs per què es caracteritza per tindre un discurs diguem-ne realista o molt crític amb certs postulats i promeses de l’esquerra que després són impossibles de realitzar (l’antítesi de Ségolène Royal). Per exemple estos darrers dies ha dit que cal reveure la jornada laboral de 35 hores perquè no ha aportat el que es pensava que aportaria i costa cara a l’estat. Alguns el veuen com l’ala més extremadament social-demòcrata del partit i per això li cauen meteorits en continu, alguns justificats d’altres no tant. No sé què pensar-ne d’ell. Quan l’escolto per una banda no puc evitar d’alegrar-me de que un paisà un dia siga líder socialista i qui sap si més tard president de la République, per l’altre, la moderació del discurs em tira enrere i no obstant el comprenc, comprenc que estiga fart de camarades friquis que prometen el oro y el moro i després els socialistes honestos han d’arrastrar el mort.

Read Full Post »

Qui paga mana?

El que no tinc, de Chiwalou.

Esta setmana he enviat un sobret amb la meua signatura i que autoritzarà al fisc a extreure del meu compte corrent el que em toca pagar de la declaració de renda. Fins ací res a replicar, els ciutadans tenim drets i deures i no m’amagaré ni faré apologia del diner negre. Gràcies a estos diners tenim hospitals, museus nacionals, tramvies i altres tòtems que posem de vegades com exemple del servei public.  La meua queixa, que llenço al vent, ve pel fet que els meus convilatans, francesos, paguen igual que jo, solemnement, els impostos cada any, però ells poden elegir. Cada cinc anys ells podran dir si ja està bé de gastar-se els diners en pagar deportacions encobertes a gitanos, si la carretera ha d’anar pel nord i no pel sud, si a l’escola es podrà anar en crucifix i no amb mocador, si comprem vuitanta milions de vacunes contra la grip A o només la quarta part. Ells tenen la ocasió de dir-ho en una urna, nosaltres, europeus d’altres racons, només tenim veu a les eleccions municipals. Qui paga no mana.

Read Full Post »

Older Posts »