Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘França’ Category

Tots els mitjans s’han fet ressò estos últims dies, el govern de Sarkozy està expulsant gitanos de l’Europa de l’Est. Avui sectors catòlics, que sostenen la dreta de Sarkozy, criticaven la mesura basant-se en la moral cristiana. La qüestió és complexa, només per donar un nom a tal comunitat un ja es perd i descobreix amb sorpresa que a França existixen infinites maneres d’anomenar als gitanos (atenció les explicacions són d’anar per casa, no he aconseguit trobar res massa clar, tots els termes són uns sinònims sí però no): primer estan els roms, terme que en principi definiria a tot el poble gitano -d’ací ve allò de poble romaní- però ací el percebo sobretot referit als de l’Europa de l’Est que ara són expulsats, gitanos són els que viuen al sud del país  (al barri de Sant Jaume de Perpinyà per exemple), els que toquen la guitarra amb ventilador i que es troben a Saintes Maries de la Mer una vegada a l’any, estan els tsiganes, els sinti o manouches que serien els que vivien a Alemanya i més patiren la persecució nazi (serien els de les joies de la Castafiore?) i per acabar-ho d’adobar està el terme legal francès gens de voyage (gent de viatge), inventat per algun jurista per encabir la població nòmada sense reconèixer cap identitat ètnica a l’interior de la República francesa. Complicat!

El que està més clar que l’aigua és que este debat és prou artificial, per distreure l’atenció i no parlar de l’augment en l’edat de la jubilació o del cas de l’Oréal. Perquè malgrat alguns incidents ben locals, els gitanos i els seus campaments no formarien part dels maldecaps d’un francès mitjà. Però d’esta forma ens en oblidem de tot i atacant al més feble fem creure que estem actuant amb mà dura en favor de la seguretat, quan acabar amb les desigualtats seria la manera més eficaç de podar els brots de violència. D’altra banda, siguem realistes, eixe francès mitjà que no li preocupa en absolut esta història al mateix temps no li faria gens de gràcia que el solar del davant de casa estigués ocupat per caravanes tot l’any i és el mateix que fa una carassa quan la xica amb la filla al braç l’interrompen la lectura del diari gratuït per demanar caritat en un rodalies de París. Durant anys hem tractat així els gitanos, que guay els Gipsy Kings, quina acceleració de vents la Fanfaria Ciocarlia, quin geni Camarón, quines veròniques De Paula, visca el rei Peret. Però dos carrers més enllà millor que al replà de la meua escala. Per cert, que amb les centrals nuclears, els parcs eòlics, els abocadors i altres invents fem un poc el mateix.

Ell ho deia molt millor.

Anuncis

Read Full Post »

Ha aparegut una gran publicitat per les avingudes d’Orléans, amb una vaca o un pollastre i al costat escrit fièrement halal (halal amb orgull), just una setmana abans el ramadà. A este país, que la laïcitat la porta malament, potser perquè era una laïcitat concebuda sota una sola religió, estes coses causen furor i omplen pàgines i pàgines de diaris. Per pura llei de mercat, si hi ha una part dels clients que són susceptibles d’adquirir xarcuteria i carn matado a lo musulman que vaig escoltar un dia per Paris, és lògic que hi hage publicitat i que els supermercats ens proposen productes així. Fins i tot hi ha restaurants de fast food que tota la carn de les hamburgueses que proposen és halal i les cadenes de pizza tenen una icona als catàlegs per indicar-te els productes halal. Tot açò m’ha dut a buscar com es mata una vedella halal i citant textualment la viquipèdia:

el sacrifici de l’animal s’ha de realitzar mitjançant una ràpida incisió a l’esquena feta amb un ganivet afilat, tallant la vena jugular i l’artèria caròtide, però deixant intacta l’espina dorsal. L’objectiu d’aquesta tècnica és permetre un major drenatge de la sang, aconseguint una major higiene a la carn, i minimitzant el dolor i l’agonia de l’animal.

Vaja, res que ens canvie el gust de l’aliment, no hi ha per a escandalitzar-se.

També està el debat del burka. Per què prohibir portar un burka i no les samarretes de Custo Barcelona? I el que porta el tatuatge de Cristo Rey a l’esquena, què en fem d’ell? En principi cadascú es vestix com li ve soberanament de gust amb dos peròs. Un, que sigues vertaderament tu la que ha decidit vestir-se com un pingüí al mes d’agost. I dos, de tant en tant cal donar la cara, al banc o a l’ajuntament. Però com el punt u ja el tinc en dubte…

Read Full Post »

Este blog, que durant uns dies va estar en crisi -com tot- gràcies a mundials, tours, aplecs i prohibicions ha pres embranzida. Voldria parlar de les coses que passen per França, que també en passen, i de greus. Ha tornat a haver-hi incidents a les barriades conflictives (te han llamado barrio conflictivo cantaven els Barricada) i això ha posat de ple a l’aparador el debat de la seguretat, i de segones, el dels immigrants. L’escàndol ve quan M. Sarko ens anuncia que preveuen que aquells que cometen un crim contra l’estat (per exemple assassinar un policia) perguen la nacionalitat francesa si tenen origens estrangers, és a dir, que si he entés bé,  gent de nacionalitat francesa d’origen algerià podria perdre-la però francesos amb pedigri es quedarien igual. El senyor Le Pen es podria enfadar perquè ell ja fa anys que ho diu, fins i tot podria demanar-ne drets d’autor. També he escoltat la bajanada que els pares de menors culpables de delictes greus podrien anar a la garjola!

Però, sabeu, acabo de rebre una fotografia dels amaniments d’una activitat quasi il.legal que m’ha posat de bon rotllo i que només vol dir que açò ja està al caure.

Read Full Post »

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Dotze per cent

Jean Marie Le Pen, una bellesa de persona, de MieL.

Ahir es celebraven les eleccions regionals a França, pecata minuta, les regions, potser llevat de l’excepció corsa, alsaciana i les Antilles, tenen ben poques competències i les que tenen no sabem quines són. Com tampoc sabem qui és el president o els consellers. Tota comparació amb una comunitat autònoma (les del cafè per a tothom incloses) és pura miopia. Al meu departament (província) han guanyat els socialistes, com a molts altres llocs, donant així un color rosa ben marcat al mapa electoral. Preocupen els resultats del Front Nacional de Le Pen, quan ens pensàvem que el fantasma havia desaparegut (engolit pel discurs dretà de Sarkozy) ara tornen a la palestra. Un dotze per cent de vots per a l’ultradreta al meu departament (Loiret). On estan? Un dotze per cent no és negligeable, te’ls deus trobar en algun lloc, ens hem creuat per la vorera, al supermercat, al tramvia, s’hauran quedat amb el meu accent i hauran dit: mira un altre que ens lleva la faena. Sorprèn com esta gent del FN són capaços de treure bons resultats malgrat que cap medi periodístic majoritari els riurà les gràcies, que els ignoraran i els tractaran com escòria. Però ahí està el seu dotze per cent. Quan això passa és que alguna cosa grinyola, el FN no és més que la resposta radical i fàcil a uns problemes que ni la dreta ni l’esquerra han sabut resoldre o ni tan sols abordar. A més el FN a la vegada ha sabut portar el debat polític cap al seu terreny i els altres partits (sobretot el de Sarkozy) han picat, i així estem contínuament debatent de la unitat nacional, del restaurant de menjar ràpid que només té carn hallal, del bel, els minarets, el burca i com encabir-ho en una república laica. Problemes que òbviament ens afecten en el nostre dia a dia.

Read Full Post »

Montluçon

Montluçon, de kiwiFR.

Hi ha llocs que porten una etiqueta malèfica al damunt, la ciutat de Montluçon n’és una. Situada al centre de França, cau tant al nord d’Alvèrnia que els alverniats diuen que no és Alvèrnia i els del centre l’ignoren completament en el seu dia a dia. Així està, perduda, oblidada, la petita ciutat de Montluçon. Jo he estat a uns quants llocs, entre ells Montluçon, i un dia podria publicar la llista dels pobles més lleigs què he vist i Montluçon no hi estaria, el castell al centre era ben bonic amb carrers peatonals. Però la reputació és més aviat que a Montluçon no hi passa res, només hi ha un bar per quaranta mil habitants i les etapes intranscendents del Tour s’aturen cada vint anys, Montluçon, la vache, Montluçon c’est mort. Inspirant-se en això, Mickey 3D, grup de pop-rock francès, han fet una cançó que es diu Montluçon. Gent de Montluçon, no és la millor propaganda que us poden fer!

A Montluçon, dans ta cité triste a mourir
J’étais venu à reculons / Simplement pour te faire plaisir

A Montluçon, pendant qu’tu reniflais mes fleurs
Les mains planquées dans mon blouson / Je regardais passer les heures

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Pour me souhaiter la bienvenue

A Montluçon, en plus t’étais même pas jolie
T’étais habillée tout en gris / On aurait dit une p’tite mamie

A Montluçon, un monsieur est venu me parler
J’ai pas compris qu’est-ce qu’y m’a dit / On aurait dit du vieux français

A Montluçon, y avait des enfants qui jouaient
A s’faire des croche-pieds sous la pluie / Ca m’a donné envie d’pleurer

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Quand il m’a pris pour une bagnole

A Montluçon, j’me sentais comme dans une prison
Et quand ton père m’a tiré dessus / J’ai couru jusqu’à Montbrison
Pour revenir à la maison.

Traducció faite maison, fins i tot me l’he jugada amb alguna rima.

A Montluçon, en la teua barriada trista a matar
vaig arribar a reculons / Simplement per t’agradar

A Montluçon, mentre oloraves les meues flors
les mans dins la jaqueta / mirava com passaven les hores

A Montluçon, l’únic que he trobat entretingut
va ser quan se’m va pixar un gos / per dir-me sigues benvingut

A Montluçon, a sobre no eres ni tans sols guapa
estaves vestida de gris / n’hauríem dit una beata

A Montluçon, un senyor em va vindre a parlar
no vaig entendre res del que em va dir / diria que parlava el vell francès

A Montluçon, vaig vore xiquets jugar
a fer-se la traveta sota la pluja/ i em va donar ganes de plorar

A Montluçon, l’únic que he trobat distret
va ser quan se’m va pixar un gos /al confondre’m amb un cotxe

A Montluçon, em sentia com en una presó
i quan ton pare em va disparar / vaig córrer fins a Montbrison
per tornar à la maison.

Read Full Post »

Pans

Ummmmm. De roboppy.

Entro al forn a última hora i estan les forneres darrere el taulell esperant-me a mi, dels últims clients. Poques baguettes els queden, però afortunadament tenen una baguette tradition, que és com la reina de les baguettes, amb tota la farina que li fa falta al bon pa. Si visqués més a lluny d’una de les millors fleques d’Orléans a casa no m’arribaria ni un crostó, així de deliciós és el seu pa. El que em passa a mi els passa també a dos companys de Barcelona que viuen a França, van delerits pel pa francès, després d’haver tragat durant temps els panets de cantina d’universitat, el pa d’última hora d’un pakistanès, el pa plastificat d’una cadena industrial de forns amb un lletrero que diu ‘tradicional’, el país que quasi ha oblidat fer pa bo, que només li posen la farina que cal quan és pa italià, la terra on els bons forns només es coneixen de boca a orella, en un poble, amagat, en un carrer estret.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »