Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘France’ Category

El pare Noël – sí, fou ell – va ser un tant francòfil (o francòfon) i va dur L’elegància de l’eriçó (Edicions 62), un llibre de Muriel Barbery, escriptora normanda. No va ser suficientment francòfon per dur-lo en la llengua original sinó en català (o valencià, malgrat que a alguns els cou). Gràcies a això he pogut detectar algunes anècdotes en la traducció, això que tant agrada a Eines de llengua. Per exemple no crec que la traducció del terme francès PQ (de papier cul) hage de ser en català paper de cul sinó paper de vàter. I l’altra, si ens parlen de la campanya russa potser pensaríem en la batalla de Stalingrad o en la campanya electoral de Putin i no pas en el camp rus (una accepció del francès campagne és camp). Un cop dit això, el llibre en sí és deliciós, i no només pel repàs a tot tipus de pastes de te, xocolates i especialitats crugues japoneses. Un cant a l’optimisme de que tot es pot salvar, i això que una de les protagonistes adolescent es vol suicidar a l’estil Neró. D’entremig ressaltaria una possible hipòtesi per a comprendre els problemes dels suburbis de les grans ciutats franceses. Són gent que s’ha quedat sense cultura pròpia, ni poden tindre la dels seus pares ni poden identificar-se amb la d’un país que els fa viure lluny del centre en edificis lletjos tots iguals.

Anuncis

Read Full Post »

Sempre estem de comiats

Adéu doncs. Sense esperar-m’ho, abans de la data prevista de comiat que tenia enregistrada al cap, se n’ha anat. Quan m’ho va dir em vaig quedar fred, perquè Brasil no és Bretanya o Sicília. Als darrers, a cop de low cost sempre estaries a temps d’anar-hi, Brasil ens cau un poc més lluny. Es precisament la llunyania la que et fa sentir encara més la manca, passarà de ser un quotidià a un contacte de msn. Estic convidat a anar al seu país algun cop, fet que agraïsc i que no puc acomplir per l’instant. La invitació és recíproca i crec que ell tard o d’hora se’ns plantarà ací a Europa, un pilot d’avió s’ho podrà permetre això. El curs per a alguns es va apagant, i ara ve el moment de seleccionar els que han estat només companys d’estones, cerveses i xarrades i els que realment tindran una casa oberta – la meua – i jo la seua.

“L’avorriment no pot existir allà on hi hage una bona reunio d’amics”. Chateaubriand.

Imatge treta de les fotos de Hesperkay.

Read Full Post »

Massa tard

M’ho van dir de bon matí, però encara no conec massa bé els personatges d’este país com per poder-ho captar tot a la primera. Així que em vaig quedar amb la vaga idea de que s’ha mort el pare Pierre, un Santa Teresa de Calcuta a França. Després, durant el dia, i com tots ho comentaven amb paraules d’apreci, i fins i tot era portada a Vilaweb, vaig anar descobrint el pare Pierre just el dia que s’havia mort. Molts cops es així, arribem a valorar la gent i l’obra massa tard. Tot i no conèixer l’abbé Pierre fa uns mesos vaig participar d’una de les seues obres contra la pobresa, l’Emmaüs. Allà on vaig comprar la bicicleta, Na Violant, aquell magatzem destartalat de coses de segona i tercera mà, era un invent del abat Pierre. La gent hi du els trastos i allà els més pobres de les diferents ciutats se n’ocupen de reparar-los i vendre’ls, i els diners per a ells, és clar. De coses com esta en té a cabassos en Pierre. Petits miracles quotidians que no sé si pesaran prou com per fer-lo Sant. Gent com ell em farien creure però crec que han fet tard, no tinc fe ni tampoc la vull tindre. Només vull creure en les accions de la gent en favor de la gent, tant és a nom de quin Déu. Com en Pierre.

Read Full Post »

Eixida del metro dels Camps Elisis, els de Paris, no els de Lleida. Plovia i per tant el paisatge que s’obria als ulls era ben llunyà dels juliols, quan per aquelles llambordes circulen les bicicletes que acaben de fer una volteta per França. Un poc més enllà el túnel on Lady Di es matà en aquell accident d’un dels mites del segle XX sobre el qual em costaria posicionar-me. Després el Louvre, el Sena, Nôtre Dame. Turistes. Imatges vistes molts i molts cops, tant que no impressiona gens trobar-se vora estos llocs. I els souvenirs, font de negoci del centre de la ciutat.

L’actual Paris no el podem comprendre sense els vells bohemis que passaven molta fam, que vivien en pèssimes condicions, allà a començaments del segle passat. Alguns d’ells triomfaren i han fet de Paris un mite que permet ara a pintors – bons, mitjans i mediocres – viure-hi gràcies als turistes. El turisme és una fina capa que amaga tota realitat pròpia en esta ciutat. Amb l’arribada de les càmeres digitals tot plegat resulta encara més abusiu, sense voler deus eixir a quaranta fotos. Esgotat de tot plegat, vaig emprendre marxa cap enfora i vaig trobar un edifici gran, ple de tubs de colors a la façana, la Biblioteca Pompidou. La millor biblioteca que mai he vist, senzillament impressionant. Grans espais, ambient agradable i juvenil, cultura per a tothom. En un lloc així has de fer un xicotet sondeig per tastar-ne el abast, i el meu van ser un parell de llibres de tractament d’aigües i la discoteca, on per cert, la secció francòfona ho té tot. Dins l’apartat Espagne n’hi havia un dedicat en exclusivitat a Catalogne, on hi havia sis discos de Llach. Coneixent un poc els francesos ja és d’agrair que hagen fet un apartat a banda. D’esta manera vam passar una vesprada parisina de dissabte. El domenge donarà per un altre post.

Read Full Post »

Cremen

Arribo encaputxat a la parada del tramvia i com sempre en hores punta està plena de cares conegudes. Els trobo fastiguejats i no pas pel mal oratge sino pel retràs del tramvia, no obstant avui el motiu no és una averia mecànica, han cremat un vago en algun punt de la linia i s’ha hagut de suspendre la circulacio. El que l’any passat eren cotxes enguany són busos i tramvies, l’esport nacional francès em diuen amb sarcasme. Porto ja un temps per aci pero no estic en condicio d’explicar de primera mà el que du a estos jovens a cremar-ho tot, el contacte que un pot tindre en ells es limita a creuar-se pel carrer. Un dubta si en estes accions hi ha un minim de voluntat en canviar la marxa de les coses – un equivalent de la kale borroka – o és simplement gamberrisme dels que tenen molt poc a perdre. Certs aspectes de la seua actitud em recorden el naixement del moviment punkie, en aquell Londres del 1977, del no future i del God save the queen dels Sex Pistols.

La base del problema afecta directament els principis de la Republica quan ens plantegem si estos joves han tingut les mateixes oportunitats que la resta de joves francesos de socarrel. El barri on s’és nascut i el color de la pell pesa com la massa de Fraga en un pais on la integracio és d’escaparate més que real.

PD Lamento l’absència d’accents a les o i a les i, el teclat francès, ja se sap.

Read Full Post »