Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘futbol’ Category

Opi

Un fumador d’opi, de Ivan Cumbres.

No és que este blog estiga de vacances, ni en crisi, ni res, només que he tingut poc temps esta última setmana per dir alguna cosa amb senderi.

Tants dies donen per acumular tota una sèrie de temes que podrien donar per a un post. Sense anar més lluny, si ara estic davant l’ordinador i no mirant la tele (partit entre Alemanya i Austràlia) és perquè estic fart de la maleïda trompeta sud-africana, és senzillament atronadora. Es tracta d’un xoc cultural o fins i tot al mateix Desmond Tutu li deu parèixer infame?

Seguint amb el futbol, les eleccions del Barça estan tenint un seguiment mediàtic que segur que no tindria qualsevol elecció pública. Amb la que està caient i que el debat, l’acalorament, la confrontació, la polèmica i les paraules elevades de to siguen per unes eleccions d’un club de futbol privat on només han votat 50000 persones diu molt de la sobredosi d’opi de la nostra societat. El mateix opi també el servixen a França, on la subsecretària d’estat va tindre el coratge de criticar els bleus per quedar-se en un hotel de luxe tal com va l’economia i enlloc de trobar-nos respostes del tipus: doncs té raó la dona, va i li cau una bronca magnífica del seu propi govern i els jugadors l’han boicotejat. Més opi al sud dels Pirineus, on la prima pactada pels jugadors de la roja hauria de ser motiu de vaga general, barricades i més formes d’expressar la ràbia. Mentrestant es retalla el finançament per a la recerca. I m’entren unes ganes terribles d’acabar el post amb quina merda.

Anuncis

Read Full Post »

Quedarà diluït pel final de lliga, la victòria del Barcelona i el fracàs blanc, però als del Athletic la notícia és que Joseba Etxeberria “el gallo” s’ha retirat com a jugador, amb una bonica victòria dissabte a San Mamés.

Que es retire Joseba significa que es retira l’últim jugador que quedava a la plantilla d’aquell Athletic de quan era adolescent, i com tots tenim l’equip de la nostra adolescència mitificat el fet és marcant. Jo era jove i en cap moment se’m va passar pel cap ser futbolista, però això no treu que vèiem als futbolistes del nostre equip com referents, com persones majors, peluts (al Athletic hi abundaven) i amb caràcter als que emulàvem, precisament de l’època del gran Luis Fernandez encara guardo el costum d’anar sempre arremangat quan porto camises de màniga llarga, vici que ja mai més podré treure’m del damunt. I poc a poc vam vore com els nostres referents al pati de l’institut penjaven les botes, després els de la nostra quinta debutaven en el primer equip i arriba el dia que un equip com l’Athletic es sustenta en jugadors de la meua quinta (cas de Llorente o Toquero) i de més jóvens. Amb actes d’emoció col·lectiva com els d’ahir i amb reportatges com el que li han fet a ETB, ens adonem que el pas del temps d’ells, esportistes exposats als ulls de tothom, també és el nostre pas del temps,  per als que hem estat de l’altre costat de la grada o de la pantalla, patint, patint molt, però amb algunes alegries que no canviaríem per res.

Read Full Post »

Florentino la té molt més gran, fotografia de Naiarais

Florentino Pérez pot fer dels seus diners, dels diners del Madrid i dels prèstecs dels bancs el que vulgue, eixe gasto no m’afecta, no sòc jo el que es queixarà de la situació (però en el fons penso en els mileuristes merengues i en els que paguen una hipoteca…). Del que ja començo a estar fart és dels francesos que m’assalten pressuposant moltes coses i em pregunten pel què està passant al Madrid, que els prenem els millors jugadors. I em cansa molt haver de dir sempre el mateix, que el Madrid m’importa només dos diumenges a l’any, quan juguen contra el Athletic i que els desitjo la pitjor sort universal, i després, com en veuen puesto, em diuen que és una bogeria pagar eixa millonada per un tipus que no sap dir dos frases seguides. Si li hagués soltat el discurs oficialista sobre els beneficis venent samarretes que això porta i totes eixes menjades de tarro neoliberals també m’hauria remarcat que Ribéry és una vergonya del sistema educatiu francès?

Read Full Post »

Ha començat l’Eurocopa de Suïssa i Àustria, és a dir, una competició futbolística amb resum de gols a ritme latino, ni que sigue d’un partit entre txecs i suecs. Són dies per a veure el futbol sense cap pressió, ben instal·lat al sofà, amb l’espectacle de la crème europea davant nostre, sense patir perquè no m’hi jugo res, ni tan sols pot haver una actuació tan bona d’un jugador del meu equip que després vingue un club més ric i se l’endugue. Ni això. El veí de davant del pis, un poc malalt, celebrarà els gols del seu equip amb sorollam i ens ensenyarà una bandera inconstitucional del seu país. Riurem. Com és impossible ser neutral, somriuré amb les alegries de l’equip del país de la C, amb un pollastre constitucional inclòs.

Fotografia de la samarreta dels bleus de naillco. Per a rebaixar el to del blau del pollastre, un vídeo del millor que es pot fer amb un himne, una versió reggae canviant la lletra: Aux armes et caeterea de Serge Gainsbourg.

Read Full Post »

Diumenge de vesprada vaig veure al cinema una pel·lícula que té un gran succès a França, Bienvenus chez les ch’tis, benvinguts a ca’ls ch’tis, que és el nom amb que es coneix a la gent de la regió Nord-Pas de Calais de França (amb ciutats com Calais, Lens o Lille). El film, del que se’m fa difícil trobar-li el mateix èxit fora del hexàgon, rebat tota una sèrie d’arguments que s’utilitzen en contra de la gent d’esta regió, que arrastra certa mala reputació de mal clima, atur, gent aspra i amb sed. Tot ben mesclat amb dosi de bon humor i amb escenes hil·larants on no es comprén res del que diuen els ch’tis, perquè parlen el patois ch’ti, que és senzillament incomprensible per als demés.

La gràcia dels ch’tis hauria pogut acabar a l’eixir del cinema, però el cas és que dissabte, a la final de la Copa de la Lliga entre el PSG i el Lens a Saint Denis, els hooligans del PSG van conseguir entrar una pancarta a l’estadi on deia: pédophiles, chomeurs, consanguins, bienvenus chez les ch’tis. La traducció seria més o menys: pedòfils, aturats, consanguinis: benvinguts a ca’ls ch’tis, en clara al·lusió a la pel·lícula. La vergonya ja no és només de veure això escrit en un camp de futbol, sinó que aguantés tot el partit. El dilluns Sarkozy va rebre l’indignat alcalde de Lens i algun ch’ti ja ha posat una denúncia. Però no és res de nou, m’atreviria a dir que a tots els estadis del món, entre la gespa també hi creix mala herba. Sí, de vegades es talla un brot, però l’arrel continua. El futbol ha acollit imbècils que entenen per creativitat este tipus de pancartes.

Imatge de la pancarta, de Pipo Bajo.

Read Full Post »

De primera

Per influències familiars no m’agradaria el futbol i no tindria cap equip. Per l’entorn més pròxim de la infantesa seria del Barça. Pels estius a la Vilafranca de començaments dels noranta, comprant cromos a casa Bolàs, potser seria del València CF del mig local Fernando i del simpàtic Camarasa. En canvi sóc del Athletic de Bilbao i del Vila-Real. Dels segons ho sóc de ben abans de l’arribada de Fernando Roig, de quan estàvem per segona amb un Madrigal que no distava tant del Serrito, no vull passar com un acoblat a l’èxit. Del primer, el que pesa per sobre de tots, el vaig escollir ja amb certa maduresa, entenent el significat de la filosofia del club. En un esport on els diners ho fan quasi tot, i si no vegem el mateix Vila-Real, el Madrid o el Barça, m’agrada ser d’un colors que sé que qui els duu, de menut, jugant al pati de l’escola, ja volia portar-los. Que algú enmig de la grada pot dir-li al veí de localitat que ell és del poble de Tiko i que va festejar amb la seua cosina. Una anècdota que il·lustra el caràcter de proximitat del club és l’arribada d’Urzaiz per firmar el contracte i ser presentat al palau d’Ibaigane (la seu del club). Va aparèixer en el R11 de son germà, lluny de representants i cotxes de luxe. Després este homenot de Tudela ha esdevingut tota una llegenda a Bilbao, un autèntic cap d’or. Estos últims anys hem patit molt, massa. En el fons potser s’ha perdut eixa proximitat i alguns jugadors s’han cregut el súmmum. Però no em val la excusa de que la nostra filosofia està morta, perquè només fa tres temporades jugàvem que donava gust. Arribarà algun dia que les nostres alegries seran d’un calibre major i no salvar-se simplement de les flames. Eixos 40000 patidors que diumenge omplien San Mamés s’ho mereixen. També les penyes: la de Badajoz, la de Vinaròs, la de Morella i la de Buenos Aires. Pels lleons vilafranquins, que en som més dels que podria semblar.

Foto de San Mamés diumenge, ple fins a la bandera, de Thorbion.

Read Full Post »