Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘gastronomia’ Category

Abadejo

Torno a estar per el Carib, a Martinica, com sempre. Acabo d’arribar del supermercat per omplir la nevera d’unes quantes viandes amb el que anar sobrevivint durant estes tres setmanes.

Un dels productes més típics de la cuina antillesa són els acras, que no deixen de ser croquetes d’abadejo. Sorprèn que l’ingredient de base en la cuina tradicional d’una petita illeta del Carib sigue precisament l’abadejo, peix per excel·lència dels llocs de secà llunyans de mars i oceans, provinent de les mars gelades del nord d’Europa. I per què? Segons em van dir, durant molt de temps els esclaus, els reiaios dels martiniquesos del segle XXI, no tenien dret a pescar i només se’ls deixava menjar abadejo. D’ací vindria l’origen i per això se comprèn que els supermercats tinguen una selecta secció dedicada a l’abadejo. Avui doncs, m’he comprat uns quants filets d’abadejo salat, que dessalaré i que fregiré tal com es fa per exemple amb l’abadejo que es dóna per dinar als participants a la malea de Sant Antoni de Vilafranca. L’abadejo, un producte de luxe que abans era el peix dels pobres i dels desgraciats, ací i a la Xina popular que diria aquell.

 

 

Anuncis

Read Full Post »

De fesols…

També en fan kit kats dels fesols rojos els japonesos.

Avui un japonès de la faena ens ha convidat a una brena de productes del seu país en agraïment per l’estada que ha fet ací durant un any. Òbviament no hi ha faltat el sushi fet a casa, fruits secs i pastissos. Pastissos, i si se’m permet, en el sentit més sant antonià del terme pastís. Este últim any quan he hagut d’explicar què és un pastís – i m’ha tocat fer-ho bastant a sovint – la gent sempre sol fer una cara estranya quan saben que el condiment del pastís és carabassa – de la que se’n fan plats “salats” com ara puré – però no pas confitura. El pastís d’avui del company japonès no era de carabassa, però també era d’un producte que no ens l’esperem en unes postres, fesols rojos (frijoles a Mèxic, potxas a Tolosa i azoki en japonès). A més la forma també era semicircular però – ai las! – venien envasats i exportats directament de Japó. No res, no em feu massa cas, encara estic de desintoxicació sant-antoniana.

Read Full Post »

La visita

Espero un parell d’amics que s’han escapat uns dies del rotllo i canya per vindre a Orléans. Rebre visites sempre fa molta il·lusió, més quan un està en esta espècie d’exili voluntari. Hi ha un tema que és curiós, el fet que vinguem em dóna ganes de fer-me una paelleta o una fideuà, unes braves i unes mandonguilles o un poc d’orella. I ells, que venen fins ací dalt per exotisme, potser el que menys els abellix és això, i ja em teniu fent una raclette, i comprant quaranta mil formatges diferents.

Unes mandonguilles com les que me fotria ara mateix. De Buxeda.

Read Full Post »

La brena

La brena de benvinguda que vam fer divendres va ser tot un èxit. Dins del que pot donar de si Orléans per fer un àpat típic d’allà baix crec que me’n vaig eixir prou bé. D’acord, el fuet i la sobrassada eren del Pozo, però si mai has tastat l’original una imitació ja dóna el pego i potser més ganes d’anar a cercar l’essència. El pa en tomata era amb l’oli del que ja vaig parlar i va volar. Per acompanyar-lo hi havia un formatge basc, no sé si d’Hegoalde o Iparralde, que a terra de formatges cremosos i tendres també triomfà. Per pica-pica vaig portar unes quantes bosses de quicos. La gràcia de tot plegat és que esta brena, que semblava molt autèntica, estava basada en coses comprades al Carrefour del centre de la ciutat. Vaja, la de coses que em dec perdre passant per algunes estanteries precisament perquè ningú mai m’ho ha fet tastar.

Una sobrassada autèntica, la meua tenia un budell d’eixos de plàstic. Fotografia de Joan R. Bellido.

Read Full Post »


Fruit d’uns comentaris a Vent de Cabylia en un post de lluita lliure que ha acabat parlant de paelles, vaig comentar l’existència a França de la paella precuinada amb xoriço. Un sacrilegi no només pels ortodoxos de la paella de l’Horta sinó per més o menys tothom que està en una mitjana de dos paelles al mes i té ascendència valenciana de fins a quatre generacions. Està comprovat que si algú es menja una d’eixes paelles enllaunades més de dos vegades al mes farà entrar en còlera el seu estómec, Déu, Sant Vicent i el propi rei Jaume. Desconec d’on ve tal satànica idea, però intuïsc que els francesos, amics de la generalització en afers que no són els seus, tendeixen a mesclar tot allò que sona a espanyol en un plat, tot i que en els pots es conserva encara l’adjectiu valenciana. No sé que els semblaria a ells posar all i oli a una xucrut. Després, a banda de les paelles envasades, estan les que fan els diumenges als mercats per endur-te a casa. Al mercat de Vandoeuvre, a Nancy, hi havia una gent dels Vosges que feies unes pataques en ceba i espècies, o una col rebosada, realment deliciós, però tenien una gran paella amb unes gambetes tristes, plena de pèsols i amb un fons aigualit que clamava al cel. C i jo ens la miràvem quan passàvem pel davant, més d’un dia anant a comprar precisament tavelles planes i tomates per a la paella del diumenge. Jo me la mirava pensant que no es pot tindre tot en la vida, ells tenen el formatge Munster i pistes d’esquí, nosaltres la paella i Carlos Fabra. I C suposo que pensa que ja li va bé tindre el paellero prop, ni que sigue un aficionat que s’ha llençat al rogle empés per l’enyor més dur, el de la panxa.

Les fotografies estan preses a l’Auchan d’Orléans ahir mateix amb el mòbil.

Read Full Post »