Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘geologia’ Category

El tsunami

Un magnífic gravat japonès, preciós i destructor.

El tsunami de l’oceà Índic del dia de Nadalet de 2004 va ser un gran cop. Recordo que els mitjans per primera vegada utilitzaven imatges gravades amb el telèfon mòbil i amb aparells domèstics, imatges completament amateur. Possiblement va ser una de les primeres catàstrofes naturals amb molts recursos gràfics per poder entendre un fenomen que fins ara ens explicaven com devastador però ben pocs l’havien pogut gravar. Amb el tsunami del divendres al Japó hem donat un pas més, hem pogut anar directament a veure eixos vídeos saltant-nos els mitjans convencionals, hem pogut saber com li va a un català que viu a Tokio, hem twitejat sense parar. I este matí em trobo una piulada que me demana un post. Ací estem.

Per internet i a les televisions es poden trobar les intervencions de geòlegs, sismòlegs i més gent de la comunitat científica. Tinc la sensació que darrere una catàstrofe com esta les preguntes que se’ls fa solen ser sempre les mateixes, la predicció, nosaltres estem en risc, és el major de la història de la humanitat, s’apropa la fi del món?

Sobre la predicció s’han dit ja moltes coses. Nosaltres solem dir que sent les incerteses de la predicció molt i molt grans i el risc de les falses alertes elevat, és millor treballar en reduir la vulnerabilitat. Què és la vulnerabilitat? La capacitat que tenim per resistir a un esdeveniment com este. Reduïm la nostra vulnerabilitat front als terratrèmols construint millor i seguint les normes sísmiques, assumint en certs casos danys per a la estructura de l’edifici però que no se’n vinga a terra, però també preparant-se evitant de tindre un gran armari ple d’enciclopèdies al passadís que ens durà cap a la porta d’eixida.

Enfront dels tsunamis la noció de vulnerabilitat és complexa. Una persona que circula pel carrer i que de sobte li ve una onada de més de dos metres, carregada de vaixells, cotxes i altres objectes pesats, desgraciadament ho té complicat per salvar-se, el millor que pot fer és cercar el edifici de formigó més proper i pujar a l’últim pis. El que es treballa és en sistemes d’alerta, que al Japó i al Pacífic en general el tenen prou desenvolupat (en alguns vídeos veureu que hi ha alarmes sonant en continu). Estos sistemes es basen en la detecció de qualsevol terratrèmol, i si es reunixen dos condicions, tindre una magnitud superior a X i tindre l’epicentre al fons marí, s’activa l’alerta tsunami. Esta alerta es pot activar en relatius pocs minuts (5-10 minuts), però si com en el cas del Japó l’epicentre està tant a prop de la costa, l’arribada del tsunami a la costa és pràcticament imminent i el marge de maniobra és molt reduït. Això són els tsunamis en camp proper, molt difícils d’alertar a la població. El mateix tsunami s’ha escampat per tot el Pacífic i allà sí que van tindre el temps d’activar l’alerta i protegir la població situant-la a una certa alçada. Seria un tsunami en camp llunyà. Noteu que un mateix tsunami pot ser de camp proper per a algunes zones i de camp llunyà per a d’altres.

Un comentari que he llegit moltes vegades és que este terratrèmol és el major de la història del Japó. Fals. És el major terratrèmol mesurat al Japó, sabent que segons el que he llegit tenen sismògrafs des de fa 140 anys. Això vol dir que grosso modo fa cent quaranta anys que mesurem els terratrèmols en magnitud (com ara l’escala de Richter o la magnitud de moment que és la que gastem ara) que és una mesura basada en la mesura del senyal enregistrat pel sismògraf. Però de testimonis de terratrèmols en tenim des de fa molts anys, des de l’antiguitat tenim escrits que parlen de tremolor del sòl i destrosses de temples. Per poder integrar tota la informació que ens aporten estos escrits històrics es va crear la escala d’intensitat sísmica, que no es basa en els enregistraments dels sismògrafs sinó en els efectes dels terratrèmols. Esta escala va en xifres romanes, des del I (quasi res) fins el XII (destrucció total). Molts periodistes es fan un autèntic embolic entre les magnituds i les intensitats i encara sort que no saben que els japonesos no tenen la mateixa escala d’intensitat que els europeus.

Read Full Post »

El vulcanòleg

El vulcanòleg és una subespècie del geòleg, una feina que fa somiar a molts geòlegs que van escollir este ofici atrets precisament pels volcans. Cada volcà diria que té el seu vulcanòleg de capçalera, algú que se’l coneix pam a pam: les variacions de la topografia, les fumeroles, els minerals, els episodis històrics, les fases d’una erupció, els terratrèmols que acompanyen una erupció, les zones amb més risc, tot. El volcà Eyjafjöll té el seu vulcanòleg, però a l’home l’erupció l’ha agafat a París i com bé sabem tots, no ha pogut tornar a Islàndia. Li han cedit un despatx, un ordinador i l’home va seguint la erupció des de la distància. Però els vulcanòlegs són gent de camp i l’home deu estar dels nervis i pegant-se cops a la paret, fins i tot si imaginem a l’islandès com algú seriós i sobri. Perquè possiblement ha consagrat una carrera, amb tesi doctoral, un post-doctorat i 18 anys d’investigació esperant l’erupció. I ell s’ho mira amb fotos satèl·lit des d’un despatx de París.

Read Full Post »

Distància

Terratrèmol a Los Angeles, de timothy_eloe.

Sé que corro el risc de semblar un poc aquell que es queixa dels mitjans perquè no parlen prou del seu problema però crec que avui tinc  un poc de raó. Ahir va ser un dia d’eixos en que dos bons ‘pepinos’ de terratrèmols van voler coincidir al mateix temps, un a Samoa (amb tsunami inclòs)  i l’altre a Sumatra. Cert, els mitjans n’han parlat, però el de Sumatra, que tenia l’epicentre no massa lluny d’una zona ben poblada i on es preveuen milers de persones sepultades sota la runa dels edificis enfonsats, passa (a estes hores de la nit) desapercebut a molts  mitjans de tots els llocs, per exemple a França parlen de la xica que feia footing violada per un violador que havia eixit de la presó, de les eternes batalles al PS o de la sabatada a DSK, president del FMI. Només buscant en un racó hi trobem Sumatra i els milers de morts. Vilaweb està copat pels màfies (del pis de baix i del pis de dalt) i dels que he consultat només a Gara i el Pais tenen la notícia entre les primeres. No és cap originalitat dir que l’efecte shock dels morts a la nostra societat és inversament proporcional a la distància on té lloc el succés, i si els morts són occidentals ja és l’acabose (es farà una cimera del G20 a Indonèsia?). La culpa és de la premsa que ens influencia en la percepció o del nostre despotisme natural de primer món? L’ou o la gallina…la premsa influeix però crec que seríem capaços d’escoltar la notícia del seisme a la tele, posem  en un restaurant indonesi, alçaríem el cap, diríem ‘osti, pobra gent‘ i tornaríem a menjar fideus amb palets.

Read Full Post »

Devastació al Abruzzo. Es pot veure com algunes cases estan en peu i d’altres no. Fotografia de Il mesaggero.

Li he llevat el títol del post a un programa de TV3, allà pels inicis dels dos mil, que ens va servir als que aleshores havíem escollit amb cautela les geociències com ofici que hi havia futur i matèria per a fer i pensar. En dies com avui malauradament es demostra. En riscos naturals es sol definir el risc com un producte entre la perillositat i la vulnerabilitat. La perillositat seria el que és intrínsec a la Terra, que en terratrèmols series les zones amb sismicitat. La vulnerabilitat estaria relacionada amb els béns exposats, més vulnerable una casa vella que un búnquer de formigó armat. Potser en alguna zona de Sibèria la perillositat és elevada però si no hi ha res a perdre com a bé, el risc és nul. No cal dir que a Itàlia avui el producte ha donat un resultat elevat.  Dins del producte es sol assumir la perillositat com un valor constant i si reduïm la vulnerabilitat reduirem el risc. Esta és la línia actual. No obstant, un geòleg  italià havia anunciat per les televisions que hi hauria un terratrèmol fort a finals de març, ja que la concentració de radó augmentava, i això és un indici de sismicitat, no sempre és així, pot fallar, no esta vegada. S’ha equivocat d’una setmana, què hauríem d’haver fet? Desallotjar amb pànic tota una província d’Itàlia, sense saber quan perdrien la seua casa? I si s’hagués allargat una setmana més?

En fi, tota la solidaritat amb els italians i italianes i  per a la nostra corresponsal que ha passat un mal dia.

Read Full Post »

Referèndum absurd

Jordi Portabella, líder d’ERC a la ciutat de Barcelona, ha proposat fer un referèndum a tota la ciutat  per a decidir per on ha de passar el TGV. No negarem ara que fer referèndums sigue un costum saludable, però els referèndums haurien de ser una consulta on tothom pugués tindre un criteri més o menys vàlid. A l’hora de traçar un túnel, de decidir per on ha de passar o no, a quina profunditat, quin diàmetre i quina tècnica constructiva, ho sento però no tothom està al mateix nivell per poder opinar (segon link). De la mateixa manera que si vaig al metge no li disctutiré el diagnòstic, nosaltres en canvi rebem un munt d’ingerències i estem sempre penjant d’un fil: les eleccions. Perquè si deixem a tothom decidir, els del carrer Mallorca diran que pel litoral, els del litoral que pels Monegros i els de Sarrià s’abstindran. Vaja, que sotmetre a votació popular qüestions que generen reaccions de NIMBY dins de la mateixa ciutat és una estupidesa molt gran. Guanyarà el carrer que té més gent, com si fos un concurs d’engalanar carrers. Podríem deixar certes qüestions al marge de les disputes polítiques, perquè ni les estructures de la Sagrada Família són sobiranistes, ni les argiles de dreta, ni el formigó és liberal. Que ERC guarde l’energia per a altres referèndums…

Read Full Post »

Ja fa uns mesos que el president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, va anunciar a l’ajuntament de Vilafranca l’inici dels estudis per a la viabilitat de la realització d’un túnel al Coll d’Ares, que per als que no ho coneguen cal dir que és el port de muntanya que comunica Vilafranca i bona part dels Ports i també del Maestrazgo de Terol amb la Plana, sent l’altra eixida per carretera possible el coll de Querol a Morella. Doncs bé, el coll d’Ares, en el seu traçat actual, conté uns quants revolts de ferradura que en el cas de trànsit de camions alenteixen la circulació. Però tot i això, comparant-ho amb el record que tinc de la vella carretera i el que m’han dit, la d’ara em sembla una autopista. Però bé, el senyor Fabra ha promés un túnel, venen eleccions, ja se sap. Un túnel trampa al meu entendre però que els empresaris de la manisa, que s’abasteixen de mines als Ports i al Baix Aragó ja han aplaudit. Ara bé, als vilafranquins i demés portencs, no ens soluciona la vida. De fet sóc dels que penso que malament rai si Fabra ha d’arregar-te la vida. M’explico: he agarrat un mapa topogràfic a 1:25000 que és una escala on es veu tot a molt bon detall. Posem que una primera versió del túnel comencés des de baix al pont de les Solanes (cota 821 m), el que diríem l’inici del port. El final l’he situat al encreuament entre la carretera de Morella i la de Vilafranca (cota 1060 m). Entre estos dos punts la distància seria de 4 km (actualment és de 8 km), la qual cosa fa un pendent de 5,9%. Un pendent d’eixa magnitud és bastant fort en un tram continu. Si fos un túnel de 2 carrils, i amb la línia contínua que és obligatòria en un túnel, si trobéssem un camió pujant ens tocaria fer els 4 km al seu ritme. Baixant per als camions no seria molt més agradable, les grans pendents de baixada són una tortura per al seu sistema de frenada. Aleshores podem plantejar-nos de pujar la cota inicial de l’extrem del túnel, per exemple fins a la primera corba roïna (cota 924), que suposaria un túnel de 2,75 km amb pendent de 4,9%. Pendent encara bastant fort i que repetiria els problemes que deia abans. Per trobar un punt de la mateixa cota que a l’eixida s’hauria d’anar més amunt de les tres primeres corbes de ferradura. Per salvar estos problemes potser es podria plantejar un túnel de 3 carrils, de més diàmetre i per tant més car. Però em costa imaginar que ens facen un túnel de 3 carrils per a nosaltres quan al túnel de Vielha els ha costat Déu i ajuda que els hi feren. L’altra possibilitat és que el traçat passés per l’altre costat del barranc de la Carbonera i el túnel aboqués al pla de la Canà però molt més de cara a Morella, on es podrien evitar els problemes de pendent, però que als de Vilafranca ens obligaria a fer més kilòmetres (seria una altra genuflexió vergonyosa davant la capital) i a sobre arrassaria una part verge del paisatge d’Ares. Finalment un pot pensar que en el cas de les nevades és pràctic tindre un túnel, però als vilafranquins de poc ens servix evitar quedar-nos encallats a Ares si ho farem després a Cabestany, on a damunt sempre hi ha ventisquers. Això sí, veïns d’Ares i del Coll, no patiu, la roca és ben forta com per no haver de patir esborancs, i per tant no hauríem de patir per estar-nos un mes sense tren de rodalies.

Foto de Manel Zaera.

Read Full Post »

Montserrat

Vam passar un diumenge a la muntanya de Montserrat, innocents i aliens a les rabietes reials, els shows del showman esquerrà Chavez i altres assumptes més amagats. Vam anar per depurar-nos i per purificar-nos, no en el sentit més religiós del terme sinó físic, respirar un aire més net i canviar les voreres plenes de xiclets pels conglomerats de Montserrat. Mai havia estat al santuari perquè mai havia estat una prioritat. Diuen que el bon català hi puja una volta a l’any, però com jo ja no cumplisc el primer requisit de catalanitat, que és ser del Barça, no m’havia preocupat massa per les visites a la Moreneta. Que per cert, la vam veure de lluny, que fer cua per besar una relíquia no sent creient no val la pena. Per contra, el bon geòleg hi ha de pujar una vegada, ni que sigue en la vida. El paisatge i el poder remuntar esbufegant una immensa columna estatigràfica sí que val la pena.

Read Full Post »

Older Posts »