Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘globalitzacio’ Category

Ferreteries

https://i0.wp.com/farm1.staticflickr.com/37/84618731_d59db23d6d.jpg

Una ferreteria qualsevol, per d’Aquella manera.

Dia entre setmana en mode vacacional al Pont de Suert. He tingut el temps suficient per fer-hi una volta pel poble, veure que darrere els blocs de pisos fets amb major o menor encert estètic, darrere la església que seria al romànic el que la restauració del fresc de Borja a un Boticelli, darrere tot açò hi ha uns carrers amb porxos i un centre històric amb tendes. Els cartells de les botigues, alguns, no tots, encara contenen les velles marques que no sé si han aguantat estos darrers temps convulsos i en el cas d’haver-ho fet segur que han canviat de logo. Hi ha carnisseries, sabateries, tendes de joguets i ferreteries! Les tendes de roba encara fan pinta de ser de les que reben viatjants de tant en tant, este d’una casa de Saragossa i aquell de Terrassa. Les carnisseries tenen alguna estanteria amb productes de primera necessitat, com passa a Vilafranca. Si he començat a escriure açò és perquè quan vens de França, on este sistema de comerç ha pràcticament desaparegut perquè duen uns anys d’avantatge en això de l’aniquilació del comerç tradicional, em sobta trobar-me encara velles tendes al Pont de Suert i em desperta el nét de botiguers que porto dins i la nostàlgia aflora. 

 En una ciutat o en un poble gran francès qualsevol, si us passegeu pel centre, trobareu les mateixes franquícies que a la ciutat trenta quilòmetres més enllà, amb el mateix cartell, que no té dret a envellir. Hi entrareu i us deixaran escollir tranquil·lament sense molestar-vos i el dependent us atendrà al final sense haver dialogat massa amb vosaltres, el que importa és la introducció terminal del diner de plàstic. Si per una d’aquelles teniu un problema més tècnic i voleu una dotzena de tatxes, una bombeta o un tros de fusta, si esteu al centre us desesperareu perquè només hi trobareu roba interior íntima, decoració cara, sabons, perfums, còmics, i gastronomia fina. Els únics resistents del centre que encara treballen al vell estil són els forners i els carnissers. Per tant, per comprar la dotzena de tatxes, haureu d’agarrar el cotxe, i si viviu a un poble anar fins a la ciutat propera amb una àrea comercial a la rotonda de l’entrada, allà on està el Buffalo Grill, el hipermercat i un equivalent per tot el que és ferreteria però que li diem Bricolatge que és més sexy. Us vendran les tatxes per capsetes de vint, us perdreu per trobar-les entre tanta opció i un jove eficient amb una armilla verda us guiarà en el desastre. I com ja estareu allà a la zona comercial anireu a comprar queviures, cervesa, un llibre de butxaca i flors de plàstic. Tornareu a agarrar la rotonda, passareu per la circumval·lació que al centre hi ha semàfors i un radar i a casa. 

Read Full Post »

Engolits per la rutina, faena, casa, casa, faena, les passades pel supermercat poden acabar sent moments postejables. Més encara si el supermercat és exclusivament bio, com el d’avui. Ja fa uns dies, entre uns amics que de tant en tant ens proposem sopar bé, vam provar de fer un sopar amb productes ecològics, de temporada (al gener no hi ha tomates) i a poder ser que no vingueren de les antípodes. Aixina vaig descobrir un dels supermercats ecològics d’Orléans. Per fora és un supermercat normal, amb pàrquing i carrets de la compra que no necessiten moneda. Quan hi entres els primers prestatges fan un poc de temor, amb invents com la salsitxa de frankfurt vegetariana, pinsos per prendre de bon dematí i altres productes estranys que estan entre l’esoterisme i un ecologisme errant. Eixes són les estanteries que partixen de la premissa que el menjar bio és menjar sa, equilibrat amb un mateix i si és vegetarià millor que millor. Falsa premissa perquè durant segles reis i virreis patien – i morien – d’atacs de gota causats per l’abús de productes ecològics. Cal anar al darrere del local, més amagat, per trobar el vi biològic, el xocolate,  els pimentons i les tomates -de temporada i d’Almeria of course!-, les bayas de Goji i uns trossos de cansalada d’un bacó que possiblement va viure bé. Quan fas la cua per pagar te’n vas en la sensació que els motius que porta la gent a evitar el Carrefour o el Auchan per anar allà canvien per cada casa. Uns hi van fruit del esnobisme que acompanya l’ecologisme, altres hi van per la premissa del menjar sa, altres per pura militància. Jo hi vaig per certa formatació professional, col·legues i col·legues buscant aigua, col·legues i col·legues netejant-la, col·legues i col·legues protegint-la. Això es pot salvar.

Read Full Post »

Bancarrota

Els PIGS de Trumble.

A la ràdio avui han dit alguna cosa com: els països del sud d’Europa en crisi, després de Grècia li toca a Espanya.

Tothom sap que l’oli d’oliva, els acords de Tomatito, la migdiada, el sol, la vinya, la garrofera, la pizza, el pi blanc, els rovellons, l’all i oli, el rebetiko, Fellini, el cuscús, l’albergínia, el shawarma, la sardina, l’abadejo, els bous i els fados són sinònims d’evasió fiscal, d’economia en negre, de màfia, corrupció, caos, favors i descontrol. I al nord? Diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, desvetllada i feliç. I els hi toca pagar la disbauxa surenya.

Read Full Post »

Tres francesos, una xina, un indi i un valenciano-català de terra de frontera. No és cap acudit, és la composició a taula del sopar d’anit. Hagués pogut donar-se el cas de comunicar-nos tots en francès més o menys correcte, però no va estar aixina. A més havíem d’afegir que una francesa i jo parlàvem en castellà perquè d’esta manera ella no oblida el que va aprendre a Mèxic i de pas aprèn bon vocabulari del estil ‘estoy farto‘ o ‘albergínia‘. Amb l’indi la cosa era més complicada, només ens podíem entendre en anglès, i el seu no és precisament tant comprensible com el del cassette del listening i el seu ‘Where is the kitchen?’. A sobre amb una persona d’un paîs exòtic sempre caus en un tipus de conversació tipus: i les vaques sagrades què? el Taj Mahal és bonico? el curri també el feu com natros? els pakistanesos a casa vostra també tenen supermercats 24 hores? a quina hora dineu? La xina afortunadament parlava un francès impecable, però no va evitar més tòpics…ets de prop de Corea? Bé, a set hores de tren, que a la nostra escala és prop. Què tal els cotxes de 2000 euros? Si tots els xinesos gastésseu paper higiènic, pobra selva amazònica…

Mentre estes converses existisquen podem estar tranquils que la globalització encara no ens ha guanyat. Podrem tindre amics repartits als quatre vents però en un sopar allà on els vents convergisquen, amb to mig fanfarró, sempre podràs dir que a ta casa la paella dels diumenges es menja a les tres de la vesprada. I els altres et diran ohhhhhhh!

Foto d’un plat de pataques al curri, de Elyce Lee.

Read Full Post »