Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘guerra’ Category

Spain

Made in Spain, de Christian Luna.

Ahir vaig anar a un festival, mig infantil mig no-sé-què, dedicat a Espanya. Oh, sorpresa preguntarà algun lector toca punyetes, traïció dirà el laportista. M’explico. Tot es passava a prop del poble de la C., Mayenne, i com tampoc són tantes les activitats culturals que tenen lloc en una zona rural vam anar-hi, però sobretot vaig insistir perquè hi havia una xerrada sobre els exiliats de la guerra espanyols que van fer cap a eixa regió, i com el tema guerra – república és una debilitat no ho podia deixar passar. A més feia massa temps que no anava a conferències amb aroma tricolor i no em va decebre, vaig eixir amb algunes anècdotes ben gustoses i el regust general que tota eixa gent va eixir del foc per caure a les brases.

A banda de la xerrada, el cas és que la resta del festival, que tenia molts actes de animació per als sagals, un poc de música en directe i molta decoració pensada per a la ocasió, era un popurri curiós. D’una part estava tota la imatge idealista republicana que guarden molts francesos i per exemple els guitarristes tocaven Ay carmela i altres cançons de la guerra civil. Per l’altra part estaven els tòpics com les sevillanes, les pelis d’Almodovar, els xurros, Picasso, els bous, el futbol i fins i tot la tomatina. Als xiquets els pintaven la cara i els donaven banderetes (d’Espanya, del Barça o del Madrid, a escollir) i els feien dibuixar bous i toreros de Picasso o Miró. I sí, vaig pensar que si a una excursió de xiquets al museu Picasso de Barcelona se’ls fes pintar un bou seria un escàndol, una denuncia d’un pare, un debat al parlament, dimissions, enquestes al programa del Cuni i alguna imbecilada més.

PS: a Mayenne guardaven un bon record d’un xic exiliat que jugava a futbol molt bé, davanter centre, Manolo, de Bilbao. M’agrada que un jugador que fes sensacio vora el poble de la C. fos biscaí.

Anuncis

Read Full Post »

El periodista de TV3 anuncia des de Kosöve la independència d’eixa part dels Balcans amb veu entretallada, mentre al fons, entre el fred, uns kosovars ho celebren amb banderes albaneses i nordamericanes. Al menjador del pis parem la conversa plurilingüe del sopar, la notícia s’ho mereix. Després l’emissió se’n va cap a les declaracions dels dos màxims partits polítics espanyols, De la Vega i Rajoy ens fan riure, es senten crits des de la cuina i fins i tot M. amb unes angines de campionat emet un so digne. La F. proposa celebrar la que potser és l’única independència que puguem celebrar, però la jornada ha estat intensa i badallem quan ja estan als esports. L’endemà, diumenge, els diaris porten uns esquemes del repartiment de les ètnies a les províncies kosovars. Només amb eixos mapes ja ens adonem que no es pot extrapolar res, nosaltres hem procreat entre ètnies des de fa molt temps. Una lliçó que podem treure és que encara podem donar faena als editors de mapes, el mapa del món sempre canviarà. L’altra lliçó, repetida massa voltes, no haguéssem pogut finiquitar Ioguslàvia sense tanta sang?
Per llegir una opinió ben interessant del que ha passat i el que hem fet (els països europeus) a Kosöve, llegiu el post d’avui del Raül Romeva, eurodiputat d’ICV.
Fotografia s’un xiquet gitano kosovar. O si és gitano no és kosovar? De diegeekdie.

Read Full Post »

El Libération del cap de setmana duia una entrevista amb un artiste extravagant, d’eixos que sí difícil és comprendre la seua obra encara més complexe és comprendre’ls explicant el que fan. Normalment a la segona pregunta ja estic mort, però en el cas de Jean-Pierre Raynaud la cosa era prou interessant com per seguir. L’home el 1962 va omplir una maceta de ciment i la va pintar de roig i des d’aquell dia pintar macetes de colors ha estat la seua forma de guanyar-se la vida. Especialment colpidor és el per què de la seua primera experiència artística. Després de la guerra d’Algèria, Jean-Pierre va vindre totalment destruït tot i que no va estar al front. Es va tancar a casa, no volia eixir, veia els dies passar sense cap energia, totalment decebut del món. Un dia va baixar al garatge, hi havia una maceta, un sac de ciment i pintura roja. De la combinació va nàixer l’artiste i així Raynaud va eixir de casa. Mentre llegia açò al tren, al meu costat tenia un militar, vestit de paisà, però inconfundible pel seu macuto caqui i per tindre tarifa especial al tren. Es llegia una revista o un pamflet, amb fotografies de tancs, metralletes i mots sobre estratègia, res més lluny de l’amic Raynaud. Altres vegades m’he trobat militars que llegeixen revistes de videojocs letals o juguen directament amb la consola a allò que les circumstàncies actuals no els hi deixen fer: la guerra. A dia d’avui un militar francès o espanyol ben poca guerra fa, més aviat fan de pacificadors o accions ràpides en zones complicades, fets que ens els fan menjar als civils amb patates, acompanyat amb la salseta de la simpatia i l’utilitat del cos (com la monarquia si fa no fa). El terme de forces pacificadores sempre m’ha semblat un eufemisme, ja que es tracta d’una pau imposada, com dient: mireu, pareu, perquè nosaltres tenim unes metralletes més grans. Des del moment en que un conflicte violent existeix és que al darrere existeix un conflicte polític. Sovint és més fàcil enviar els soldats a pacificar que anar fins al fons de la qüestió política que pot ser resolta políticament. Però hi ha por a la resolució política perquè potser no és la desitjada pels pacificadors. Aleshores els pacificadors potser no ho són tant i ens adonem que no han enviat els soldats per altruisme sinó per interès propi, per anar fent la guerra arreu del món, ara contra tu ara contra el veí. Ací, com en tantes altres coses, George Orwell no anava gens equivocat, l’interès és que l’olla bèl·lica vage fent xup-xup. D’altres vegades s’ha de reconèixer el caràcter humanitari de les accions militars, no es pot negar. Això no lleva que als exèrcits hi hage sovint Rambos, Terminators, dopats en general de cinema americà i gent que en compte de comprar-se una revista de cotxes es compra una de pistoletes i roba de caçador. Afortunadament ningú de la meua quinta ha hagut d’anar obligat a passejar una metralleta per un país de l’Orient Mitjà, ni viure nou mesos en un vaixell, ni colonitzar encara més l’Àfrica ni assaltar l’illot del Julivert. D’esta forma no hem perdut el temps en favor de la pàtria però potser de la experiència n’hauria eixit un artista com Raynaud, que per exemple pintaria de taronja pneumàtics de tractors.

Una maceta de Raynaud davant el centre Pompidou de Paris. De AC Lorrain.

Read Full Post »