Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘llengua’ Category

Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Anuncis

Read Full Post »

#vilafranquismes

Una porta de Vilafranca. Per Andrés Verdeguer.

Tot va nàixer en una nit de la setmana passada, una nit d’eixes en que un retrobava el foradet acolxat a la butaca de davant l’ordinador després de setmanes anant amunt i avall, habitant el món real, el món dels corros de vaques que punxen i fan mal, el planeta de les carpes de festes i els gintonics aigualits. I potser per la morrinha que donava el retorn a la vida d’hivern a finals d’agost va aparèixer la iniciativa. Un tuit va començar-ho tot, invitant a refrescar el cervell per buscar paraules pures vilafranquines i al cap de poc va haver-hi una conjunció de gents amb idees. I al remat de poc ja havíem arrambat un document Google, i tot circulava per facebook i una dotzena d’internautes escrivien paraules vilafranquines i al final van passar a les frases fetes i als malnoms. Ara, passada un poc la batera, estem vora a una trentena de pàgines i encara creix la llista cada dia. Caldrà ordenar-la, passar-la a llimpio, treure-li les coses que no són el que sembla que són, però el pas està donat. I va ser un d’eixos moment de felicitat cibernètica.

Read Full Post »

Avui faré una excepció i escriuré en francès. Per què? Doncs perquè el que he de dir, alegrar-me de l’oficialitat del català a la Catalunya Nord, el lector català-valencià ho comprendrà. En canvi, donat que la notícia no ha transcendit massa als media francesos, crec que pot ser interessant donar-los una opinió per a que l’entenguen bé. Els lectors francesos del Cadafal avui ho tindran més fàcil. Si tinc temps ho traduiré al català.

Le Conseil Général des Pyrénées Occidentales (66) a déclaré le catalan langue officielle du département dans sa dernière assemblée au mois de décembre dernier. Cette décision n’affecte que les compétences du Conseil, c’est à dire, les routes ou les écoles par exemple. Toujours d’après la Constitution française, ce n’est pas une déclaration d’indépendance. La nouvelle n’a été connue que maintenant, car il semble que les médias se sont focalisés sur d’autres décisions de la même assemblée. Bizarre. Nous, les gens qui parlons catalan en Espagne, qui avons beaucoup bataillé pour réussir à avoir l’officialité de la langue, ce retard en France nous étonne un peu. Pour nous ça n’a pas été facile, notre statut actuel est plutôt dû à notre persévérence qu’à la volonté des autres. En face, nous avons eu des rois, des dictateurs, des ministres et des présidents espagnols vraiment opposés. Mais on est ici, on parle, avec des problèmes et des limitations, mais on s’en sort. C’est pour ça que le cas français semble étonnant, surtout la façon dont cette reconnaissance de la langue arrive seulement maintenant et, pourquoi le nier, dans un cadre si limité. Le droit des gens à connaître leur langue et à la parler en privé et en public ne devrait pas être discuté dans un état démocratique comme la France, mais quand on lit les déclarations de différents hommes politiques de l’histoire française récente sur les langues régionales, à gauche et à droite, on rencontre des déclarations qui en  Espagne correspondraient à l’extrême droite. Si on remonte à l’époque de Jean Jaurès on trouve enfin quelqu’un qui avait des positions moins viscérales et beaucoup plus respectueuses sur la pluralité linguistique et dialectique de la France. Cette nouvelle du Roussillon apporte donc espoir et dignité à une langue qui sans être très parlée, n’est pas non plus un simple patois pour dialoguer avec les moutons. En France beaucoup de monde m’a interpellé sur le sujet de ma langue et pourquoi on s’amuse à la parler alors que ça serait plus pratique de parler directement l’espagnol, une langue plus utile à mettre dans ton CV. Je répond toujours que l’espagnol je le maîtrise et je le parle parfaitement, avec mon accent. Mais ce n’est pas à moi, voilà tout. J’en trouve quelques uns qui me comprennent, c’est si simple, comme de comprendre que quelqu’un qui vient de Slovénie parle le slovénien. Pour d’autres, je suis quelqu’un de bizarre qui les embête avec mes histoires de langues pas pratiques. Pour ces gens là, le Conseil Général est arrivé trop tard mais pour les autres, il est encore temps. De cette manière et si on commence à croire vraiment à une Europe unie, on se rendra compte que c’est avec les langues et la culture qu’on fera des frontières quelque chose de moins solide et de plus diffus. D’ailleurs, je viens de voir que ce n’est pas le meilleur jour pour parler d’effacer la frontière…

Read Full Post »

Llenguatge abreviat

Un concurs de TV3, el Bocamoll, ha decidit incloure com a prova desxifrar un SMS amb les abreviatures corresponents. L’he vist alguns dies i em sembla que cada dia les frases són més rebuscades, perquè del contrari els concursants se n’eixirien a la primera. Només és una simple mostra de l’acceptació que té el llenguatge d’abreviatures dels nous mitjans, basat en unes regles flexibles i en menjar-se les vocals. Un llenguatge que beu de diverses fonts, aplicant-hi sempre la norma més fàcil i prevalent-hi sempre la semblança fonètica a l’ortografia. Després el codi deontològic de cadascú el fa anar més o menys lluny, per exemple la Cat., recent filòloga, m’envia mails sense mancar-hi accents ni pronoms febles, tot i que al meu gust li trobo en falta algun dialectalisme. Jo m’esmero en funció del receptor, no li escriuré igual a la Cat. que a un amic del poble abertzaloïde, amb qui escriuré en el que podríem dir euskalafranki, on el comiat és del tipus au! agur i la q i la c esdevenen k, sense arribar a canviar les v per b, com he vist en alguna pintada punki de Gràcia.  La C. després del seu pas pel poble va aprendre que diem pataques i ara algun dia m’he trobat escrit patakes. No passa res, l’important és saber el que es diu, no oblidar d’on ve i saber què és conya i què no. Em preocupa més sentir tenir que (fins i tot en boca d’algú suposadament culte com Paco Camps) o l’amnèsia que patix la meua generació amb els termes capellà, mossèn o retor per substituir-los pel castellà cura.

Foto d’un siri enviant un SMS, de 4wanderers.

Read Full Post »

Le catalan de poche

En tots els FNACs i llibreries diverses del estat francès, l’únic que pots trobar com guia de català és un llibret anomenat “Le catalan de poche“, el català de butxaca. Es tracta del típic llibret pensat per a un turista francès que acudeix a casa nostra, amb consells pràctics i expressions del tipus:”quin troç de dona” o “com puc anar a la Sagrada Família”. La tapa, on hi ha un home amb barretina i no un ballador de ball pla o un fallero ja fa entreveure el que ens trobarem. Les transcripcions fonètiques estan en oriental, com si els turistes haguessen d’anar a Calella i no a Benicarló. Com a C. li’n vaig regalar un exemplar, ara estic preocupat pel que està aprenent. D’entrada dirà si us plau per calc del francès s’il vous plaît, seva en comptes de seua, aquest i no este. Les complicacions del tipus vocal neutra i les hores en català crec que les podrem evitar i fins i tot tenim alguna victòria del tipus tinc fam. És difícil fer aprendre valencià a Europa i no ho vegeu com un acte seccesionista sinó com una simple rabieta. La gràcia és que això de fer-ne l’estàndard el dialecte de la capital i la seua regió s’ho han copiat dels francesos.

Read Full Post »

Punyetes, diuen.

He vist la nova pàgina web d’un establiment hoteler de Vilafranca. Pensada de cara al turisme posa el bo i millor del poble en imatges. Però les explicacions només en castellà. Bé, no són els únics del poble, ni de la comarca o del país, que es publiciten només en castellà. El seu cas només em serveix d’introducció d’un fet que coneixem ben bé, i que en tot allò que toca al turisme s’accentua encara més, el paper secundari del valencià. Podrem trobar un restaurant que es diu ‘Casa el tio Pep‘ o a la carta podrem demanar paella – no sartén – o fins i tot trobarem atrocitats del tipus alioli, però les coses sèries, la carta, la factura o la web, en castellà. Perquè excepte els resistents de la Catalunya Nord i els algueresos tots sabem castellà, i per tant ho entenem. Si ens queixem ho fem per vici i per tocar la punyeta. Els suposats drets lingüístics, el poder fer les coses en llengua materna, són punyetes. Però que els costaria als establiments fer eixe esforç? Amb uns kilooctets de més podria haver la versió valenciana del web, i la francesa i l’anglesa de pas, així ens faríem una millor idea d’ells i guanyarien uns punts a favor per anar-hi. Tot és positiu, ací no hi ha ni fantasmes de multes als establiments ni res, només un mínim de sensibilitat de cara a la gent del lloc on tens el establiment. Només és qüestió d’un poc de voluntat, el pas més difícil és el primer. Passarà com amb la mestra que només eixits del franquisme ni sabia que el valencià es podia escriure. La mateixa mestra que uns anys després l’ensenyava als xiquets.

Foto d’all i oli de l’Oriol Llado.

Read Full Post »

Diuen…

He anat seguint una polèmica que va nàixer en un blog, que s’ha estès per més blogs i m’ha motivat per escriure’n al meu. Són els nous temps, les baralles i les batusses corren pels fòrums i els blogs d’internet i ja no es fan amb una cervesa a la mà en un bar Manolo. El cas va de música en valencià/català, sobre si hi ha qualitat o no i si s’està encaixat encara en l’etiqueta del rock català. Sempre em fan gràcia les acusacions generalistes de tot açò no val res. I tampoc em val el tot és bo per ser de casa. A casa nostra, país menut i amb tots el pes de les lloses que tenim i ens posem per sobre, fem música. I una part dels musics, de la mateixa manera que jo decideixo escriure este blog en valencià, canten en valencià. Com qualsevol altre país del món, si no fos perquè depenent de la llengua se t’obriran més portes o menys. I de la mateixa manera que no m’agrada el pop flamenc però m’emociono amb Silvio Rodríguez, canto a la dutxa Obrint Pas i no em baixaria ni un disc de Glissando. Perquè no tot el fet en valencià m’agrade, com és lògic. I eixa ha de ser la filosofia de la producció musical, del contrari seguirem etiquetats per sempre més.

Read Full Post »