Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘llibres’ Category

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Read Full Post »

Just kids

Els diumenges al tard, per la ràdio pública francesa France Inter, passen un programa de ràdio, Le masque et la plume, que és una espècie de catedral del que entenem per crítica cultural, amb tot el bo però també tot el roí de la crítica, sovint amb aquelles crítiques bèsties i sense compassió de la pel·lícula que havies vist dissabte i que havies trobat bé. A voltes és tant ferotge el programa que val la pena escoltar-lo només per veure com els gurús de la crítica cultural francesa es barallen entre ells per una pel·lícula de sèrie B iraniana. Són tant durs que esdevenen caricatures de la crítica, són els exemples dels que han portat la crítica a ser posada en dubte.

Per tant a Le masque et la plume els casos on hi ha consens per decidir que un llibre, una pel·lícula o una peça de teatre són bons són molt rars. Just kids, l’autobiografia de Patti Smith, ho va aconseguir. Per tant no és d’estranyar que al cap d’uns dies em trobés a la cua d’un FNAC amb Just kids a la mà. És molt més que una autobiografia convencional, Patti narra la seua joventut un poc catacumbal, que encara ens ho deu parèixer més des del nostre punt de vista aposentat europeo-rural. El llibre gravita al voltant de la seua relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, mort de sida als vuitanta, de fet el llibre és un homenatge. De la seua mà ens passegem per un hotel qualsevol de Nova York, el Chelsea Hotel, Patti es creua a l’escala Janis Joplin o de sobte entra un tal Bob Dylan al bar, de manera natural. Recomanable, tant si aprecieu Patti Smith com si no heu escoltat res d’ella.

Read Full Post »

Tantes coses a fer…

Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga.

L’altre dia em van demanar que fes una xicoteta nota autodescriptiva arrel del premi de Llibres ebrencs, citant influències i referents. Un compromís. Seria molt bonic citar un prosista finès que va morir d’un orgasme fatídic, però només em venia al cap Orwell, Torrent, Atxaga, Moncada i Monzó. Fins avui he llegit prou, per sobre de la mitjana, però em falta molt per llegir. No conec res de la literatura asiàtica, encara no he llegit Lolita, avui he començat amb Capote i un de Cortazar el vaig haver de tornar a la biblioteca completament impol·lut perquè el vaig començar en un dia de viatge de tren que el tracatrà em va adormir (ho sento Maria). Massa llibres, massa discos, massa pel·lícules, massa varietats de raïm i massa fermentats d’ordi per a una vida amb jornada laboral, nits per a dormir i altres ocupacions 2.0. Com s’ho fan els que tenen la història del rock al cap? Quan un cronista del tour de França parlant d’una etapa plana entre girasols em parla d’una escena d’Ava Gardner em cau la baba, jo mai podré inserir Ray Charles en una crònica de bous de carrer.

Read Full Post »

Tot començà un dia entre setmana, entro a la biblioteca del barri i furgant entre estanteries prenc quatre llibres, entre ells una antologia de Vicent Andrés Estellés, Mort i pam, selecció dels millors poemes a càrrec de sa filla. El divendres pujo al tren i acabo un llibre de 1975 d’Ibon Sarasola sobre la història de la literatura basca, i amb tant escrit clerical acabo endormiscat fins a Torredembarra. Allà reprenc un altre llibre que porto, sobre Teodor Llorente i passant la petroquímica torno a tancar els ulls. A Salou ja tinc Mort i pam entre les mans, tinc una sensació estranya en sostenir a les mans un llibre de poesia en un tren i jo disposat a començar de l’inici, mai ho havia fet. Fins ara el tren havia estat per a la literatura lleugera. A Cambrils un veí de vago telefona per dir que se’n va de l’empresa on està i m’és un poc igual.Només un poc.

Jo no sé què fer

si riure o plorar.

Passem els roquers del coll de Balaguer i els que quedem al vagó guardem tots un accent que coll de Balaguer en amunt canta.

Treballe amb molt d’amor un idioma

que em serà molt censurat de vegades.

A Camarles apareixen unes banderoles entre balcons i penso que he de continuar mirant per la finestra per veure la plaça de bous que munten passada la estació. Les places del Delta són pura arquitectura caòtica, carros i remolcs de qualsevol manera lluny del perpendicularisme multicolor legalista de les places valencianes. Però Estellés, ai, ja no penso en la plaça i quan trec la vista del llibre ja estem vora l’Aldea. Fi.

Diumenge reprenem on ho havia deixat. Prop meu tres amics que venen de la festa del Renaixement de Tortosa comenten la jugada entre ells. Ignoren Cristòfor Despuig, no sé si el Petrarca?. Ignorem moltes coses.

Recorreria a genollons

els indrets de tota la terra.

Em fregaria  amb terra els ulls

i menjaria només terra.

Penso en la samarreta que m’ha acompanyat tota una carrera que porta eixos versos a l’esquena, he hagut d’esperar sis anys per a trobar-ne tot el context. Metàfòric.

Altra volta la petroquímica . Els neo-renaixentistes parlen de les bretolades que els fan als novatos de la seua residència. Les justifiquen. Una perduda amb ella i ho deixo tot, torno a buscar reposar en un Catalunya Exprés.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Fotografia d’una estàtua homenatge a Estellés, de Burjatoni.

Read Full Post »

Degustava tranquil.lament Islàndia, l’illa secreta de Xavier Moret al regional. Quan l’acabe ja en parlaré, del llibre i d’eixa estranya batera que em pren per les illes, i com més rares millor. A Port Aventura han pujat uns xics i m’han alterat la lectura. Conversa histèrica pre-selectivitat. Per a què serveix saber si una frase és subordinada? Per a què saber-se els elements de la taula periòdica? Crec que tots, almenys els de ciències, pensàrem en un moment que de poc serviria aquella història del anàlisi de frases. No sé quin profit li’n vam treure, després d’allò crec que mai he estat conscient de si estava fent una juxtaposada o no. L’he feta i prou. Ara, mirant amb retrospectiva, trobo en falta haver fet més literatura al Batxillerat i no tan de mal de cap amb esquemes inacabables. Només s’havien de llegir quatre obres que algú decidia, amb bon criteri, però és tan poca cosa arribar a la universitat havent llegit que com a grans obres La casa de Bernarda Alba i La meva Cristina i altres contes… Si hi ha una cosa que m’impressiona encara dels colegues enginyers geòlegs francesos és el curriculum literari que porten a les esquenes.

Fotografia de Batega.

Read Full Post »

Vaig passar el dia de Sant Jordi sota el sol de Sant Cosme. No vaig voltar massa pel barri, però no em va semblar que fos un dia més particular que la resta, excepte les mogudes que es munten a l’escola. Vaig veure un parell de paradetes de roses de partits polítics, PSC i ICV, curiós si es té en compte que a la resta de barris del Prat o Barcelona abunden els gitanos que vénen roses. A finals de la vesprada, i quan meitat Barcelona ja es movia delerida amb roses a la mà buscant un bar per veure el partit, vaig anar fins a Sants per comprar una raresa de llibre, En el repòs de la trinxera de Frederic Pujulà, les cartes mai enviades d’un empordanenc al front francès de la I Guerra Mundial. A més he de sumar que em van regalar Les flors del mal de Beaudelaire en versió catalana i francesa i alguna cosa més que deu estar per caure. Els altres llibres que he comprat han estat Nocturn a l’India d’Antonio Tabucchi i un altre de Monzó – estos dos últims en francès i amb destinació a França. Per a les roses gràcies vaig tindre de les postals digitals (molt boniques i pedagògiques les de la Generalitat de Catalunya) i també vaig enviar-ne una de real gràcies a una eficaç emissària.

Fotografia de Visualpanic.

Read Full Post »

El pare Noël – sí, fou ell – va ser un tant francòfil (o francòfon) i va dur L’elegància de l’eriçó (Edicions 62), un llibre de Muriel Barbery, escriptora normanda. No va ser suficientment francòfon per dur-lo en la llengua original sinó en català (o valencià, malgrat que a alguns els cou). Gràcies a això he pogut detectar algunes anècdotes en la traducció, això que tant agrada a Eines de llengua. Per exemple no crec que la traducció del terme francès PQ (de papier cul) hage de ser en català paper de cul sinó paper de vàter. I l’altra, si ens parlen de la campanya russa potser pensaríem en la batalla de Stalingrad o en la campanya electoral de Putin i no pas en el camp rus (una accepció del francès campagne és camp). Un cop dit això, el llibre en sí és deliciós, i no només pel repàs a tot tipus de pastes de te, xocolates i especialitats crugues japoneses. Un cant a l’optimisme de que tot es pot salvar, i això que una de les protagonistes adolescent es vol suicidar a l’estil Neró. D’entremig ressaltaria una possible hipòtesi per a comprendre els problemes dels suburbis de les grans ciutats franceses. Són gent que s’ha quedat sense cultura pròpia, ni poden tindre la dels seus pares ni poden identificar-se amb la d’un país que els fa viure lluny del centre en edificis lletjos tots iguals.

Read Full Post »

Este cap de setmana a Móra d’Ebre es va celebrar la quarta edició de la Fira del llibre ebrenc. Els dos anys anteriors hi havia anat però enguany no va ser possible. Una llàstima, perquè l’ambient que es sol respirar a la fira és agradable, de proximitat amb els escriptors, sense llargues cues per prendre una signatura, sense tindre la impressió de ser el lector 1245. A més a més enguany la poesia del Baix Maestrat era la protagonista de l’acte d’inauguració i Pepet i Marieta presentava un nou espectacle, ‘de boca a aurella’. Un recull de cançons populars o bé de pròpies però popularitzables. El diumenge a la vesprada es donaven els premis del concurs de relats breus de Llibresebrencs.org, un concurs per als jovens escriptors de les Terres de l’Ebre, Matarranya, Ports i Maestrat. Jo hi he participat els tres anys que s’ha fet, és una d’eixes ocasions en que el periodista i home de lletres que l’enginyer geòleg es va menjar té la ocasió d’eixir. Enguany el relat que vaig presentar es deia ‘Toni Sarrompa’, i explicava la història d’un vilafranquí que va anar a fer les Amèriques a Cuba. He de dir que el malnom del xic, ‘Sarrompa’, inspirat en un dels malnoms més autèntics del poble, l’he triat per la raresa del mot, per allò de ni ser la baldufa catalana ni la trompa valenciana. Buscar qualsevol relació que vage més enllà de la similitud entre noms és anar més lluny del que jo he fet. El cas és que ahir, un SMS em donava la notícia que ‘Toni Sarrompa’ havia guanyat el premi. Donat que no vaig poder fer un discurset com a vencedor, aprofito este article per fer-ho. Primer agrair a la organització de la Fira per seguir empenyats en fer la nostra terra també una terra literària, com ho hem estat, ho som i esperem que ho siguem. Després un brindis pels que escriuen, des d’un blog d’internet fins poemes en un vell quadern, per manxar el foc amb les paraules. I finalment gràcies als que estan al meu costat i que fan que no consideres perdut en va el temps davant l’ordinador: mons pares, la comunitat Blogger de Vilafranca, Camille (la traduction française va venir!), l’Alejandro, Caterina i tots els lectors del Cadafal en general. El premi li’l donaré a Vueling, a Renfe o SNCF per traslladar-me este estiu a viure coses que no vull que me les expliquen.

Enllaç.

Read Full Post »

Espinàs

Llig amb satisfacció que Josep Maria Espinàs i el seu últim llibre, Relacions particulars, ha estat el llibre de no ficció més venut en el Sant Jordi d’enguany. Eixe llibre no ha pogut fer cap a les meues mans degut a esta situació de llunyania física, però al final caurà. Que hi hage un home com Espinàs al davant de tant cotitzada llista és un luxe. Exageraria si diguera que he après a llegir amb ell, però no mentiria si dic que va ser A peu per l’Alt Maestrat el primer llibre gran i pensat per a grans que vaig llegir, amb uns set o vuit anys. Ja aleshores el llegir sobre uns pobles, sobre un país i unes gents que eren els meus, em va tocar profundament. Tot començava amb un bou de carrer a Albocàsser per Sant Cristobal i després pujava a Vilafranca, ens contava les converses del bar Villafranca i comprave cistelles a casa Vives. Imagineu. Després, amb els anys, més o menys cada vegada que el Josep Maria ens ha explicat un viatge a peu el llegia amb delit. Eixos matins d’estiu on la calor no deixa més que estar a casa, mentre possiblement ell feia quilòmetres sota eixa calor per algun racó de món. Ens ha donat excel·lents aproximacions a l’Alcalatèn, a la Marina, a Galícia, a la Mallorca interior, a Euskadi, a Jaén, a Castella, a Extremadura i més llocs. Sempre amb la llibreta a la mà com a arma més important per anotar la troballa d’un cassette a la cuneta, la conversa amb un caçador que llegeix el ABC en un bar de Sòria o un pastor que llegeix el Gara vora Durango. Gent al cap i a la fi. Paisatges humans. Si els llibres del Espinàs es llegiren a les escoles d’Almansa endins i d’Almansa enfora ens enstalviariem algunes agres picabaralles.

Foto curiosa del Josep Maria en una tele japonesa. Crec que hi era en qualitat de creador de la lletra del himne del Barça. Foto de ucb.

Read Full Post »

La clau Gaudi

Ja hi ha la novetat literària per al Sant Jordi del 2007. Seguint la saga d’esglésies, catedrals, Barcelona, conspiracions diverses i revisionisme històric, des de les Terres de l’Ebre ens arriba La clau Gaudi. Andreu Carranza i Esteban Marti han escrit este llibre, publicat per Plaza i Janés, que té tots els números de ser el best seller el proper dia 23. Des que al institut ens van fer llegir El desert de l’oblit de Carranza ja ha passat molt de temps. Recordo el poc que em va agradar aquell llibre, potser pel pes que sempre suposava la literatura obligada, i no era perquè jo llegís poc, però les obligacions mai són agradables. D’aquella experiència vaig deixar l’autor apartat, fins que un cop ja era universitari vaig furtar-li Anjub al company habitació i aquella historia de bandolerisme de l’Ebre em va captivar. Després L’hivern del tigre, la novel·la inspirada en el general Cabrera, sumava tota una sèrie d’ingredients que eren deliciosos per a un que s’ha criat a banda i banda del riu Sénia. Ara ja ha donat el pas cap al gran mercat. A priori, com ja he dit al començament, em sembla un llibre més en la moda actual, perquè ni el nom ni el tema s’allunyen molt del Codi Da Vinci. Tot i això suposo que el llegirem.

Foto de Martin Homer.

Read Full Post »