Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘llibres’ Category

Indigneu-vos!

A Tunísia ja s’han indignat. Fotografia de Xavier de Torres (c).

Este país de vegades me sorprèn, sobretot per la facilitat i l’afició que tenen a la revolució. Des de fa unes setmanes hi ha un llibret del que tothom en parla, que es troba a totes les llibreries – de fet al FNAC te’l trobes allà on els supermercats posen els xiclets – i que ja va per la tretzena edició: Indignez-vous! (Indigneu-vos!) de Stéphane Hessel, un vell diplomat francès de 93 anys, quasi res! El llibret, d’una trentena de pàgines, és un pamflet, una crida a favor del pensament crític, que incita a indignar-se com resposta ciutadana davant la política de fets consumats. Crec que la importància i la transcendència del llibre recau en qui ho diu, car Hessel no és un avi qualsevol sinó que va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, resistent contra els nazis i que en cap cas es pot prendre com algú amb un discurs extrem (és un diplomat!). I tanmateix l’home, als 93 anys, va i diu prou, que ja està bé, que ja està bé del que passa a Palestina, amb els gitanos, amb les jubilacions. Hi ha un apartat dedicat a la no-violència com a camí: la violència gira l’esquena a l’esperança […] tant de costat dels oprimits com dels opressors, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió, és la via per eliminar el terrorisme. […] Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, la violació dels quals, siga qui siga l’autor, ha de provocar la nostra indignació. No podem ser transigents sobre estos drets.

Anuncis

Read Full Post »

Just kids

Els diumenges al tard, per la ràdio pública francesa France Inter, passen un programa de ràdio, Le masque et la plume, que és una espècie de catedral del que entenem per crítica cultural, amb tot el bo però també tot el roí de la crítica, sovint amb aquelles crítiques bèsties i sense compassió de la pel·lícula que havies vist dissabte i que havies trobat bé. A voltes és tant ferotge el programa que val la pena escoltar-lo només per veure com els gurús de la crítica cultural francesa es barallen entre ells per una pel·lícula de sèrie B iraniana. Són tant durs que esdevenen caricatures de la crítica, són els exemples dels que han portat la crítica a ser posada en dubte.

Per tant a Le masque et la plume els casos on hi ha consens per decidir que un llibre, una pel·lícula o una peça de teatre són bons són molt rars. Just kids, l’autobiografia de Patti Smith, ho va aconseguir. Per tant no és d’estranyar que al cap d’uns dies em trobés a la cua d’un FNAC amb Just kids a la mà. És molt més que una autobiografia convencional, Patti narra la seua joventut un poc catacumbal, que encara ens ho deu parèixer més des del nostre punt de vista aposentat europeo-rural. El llibre gravita al voltant de la seua relació amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, mort de sida als vuitanta, de fet el llibre és un homenatge. De la seua mà ens passegem per un hotel qualsevol de Nova York, el Chelsea Hotel, Patti es creua a l’escala Janis Joplin o de sobte entra un tal Bob Dylan al bar, de manera natural. Recomanable, tant si aprecieu Patti Smith com si no heu escoltat res d’ella.

Read Full Post »

Tantes coses a fer…

Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga.

L’altre dia em van demanar que fes una xicoteta nota autodescriptiva arrel del premi de Llibres ebrencs, citant influències i referents. Un compromís. Seria molt bonic citar un prosista finès que va morir d’un orgasme fatídic, però només em venia al cap Orwell, Torrent, Atxaga, Moncada i Monzó. Fins avui he llegit prou, per sobre de la mitjana, però em falta molt per llegir. No conec res de la literatura asiàtica, encara no he llegit Lolita, avui he començat amb Capote i un de Cortazar el vaig haver de tornar a la biblioteca completament impol·lut perquè el vaig començar en un dia de viatge de tren que el tracatrà em va adormir (ho sento Maria). Massa llibres, massa discos, massa pel·lícules, massa varietats de raïm i massa fermentats d’ordi per a una vida amb jornada laboral, nits per a dormir i altres ocupacions 2.0. Com s’ho fan els que tenen la història del rock al cap? Quan un cronista del tour de França parlant d’una etapa plana entre girasols em parla d’una escena d’Ava Gardner em cau la baba, jo mai podré inserir Ray Charles en una crònica de bous de carrer.

Read Full Post »

Tot començà un dia entre setmana, entro a la biblioteca del barri i furgant entre estanteries prenc quatre llibres, entre ells una antologia de Vicent Andrés Estellés, Mort i pam, selecció dels millors poemes a càrrec de sa filla. El divendres pujo al tren i acabo un llibre de 1975 d’Ibon Sarasola sobre la història de la literatura basca, i amb tant escrit clerical acabo endormiscat fins a Torredembarra. Allà reprenc un altre llibre que porto, sobre Teodor Llorente i passant la petroquímica torno a tancar els ulls. A Salou ja tinc Mort i pam entre les mans, tinc una sensació estranya en sostenir a les mans un llibre de poesia en un tren i jo disposat a començar de l’inici, mai ho havia fet. Fins ara el tren havia estat per a la literatura lleugera. A Cambrils un veí de vago telefona per dir que se’n va de l’empresa on està i m’és un poc igual.Només un poc.

Jo no sé què fer

si riure o plorar.

Passem els roquers del coll de Balaguer i els que quedem al vagó guardem tots un accent que coll de Balaguer en amunt canta.

Treballe amb molt d’amor un idioma

que em serà molt censurat de vegades.

A Camarles apareixen unes banderoles entre balcons i penso que he de continuar mirant per la finestra per veure la plaça de bous que munten passada la estació. Les places del Delta són pura arquitectura caòtica, carros i remolcs de qualsevol manera lluny del perpendicularisme multicolor legalista de les places valencianes. Però Estellés, ai, ja no penso en la plaça i quan trec la vista del llibre ja estem vora l’Aldea. Fi.

Diumenge reprenem on ho havia deixat. Prop meu tres amics que venen de la festa del Renaixement de Tortosa comenten la jugada entre ells. Ignoren Cristòfor Despuig, no sé si el Petrarca?. Ignorem moltes coses.

Recorreria a genollons

els indrets de tota la terra.

Em fregaria  amb terra els ulls

i menjaria només terra.

Penso en la samarreta que m’ha acompanyat tota una carrera que porta eixos versos a l’esquena, he hagut d’esperar sis anys per a trobar-ne tot el context. Metàfòric.

Altra volta la petroquímica . Els neo-renaixentistes parlen de les bretolades que els fan als novatos de la seua residència. Les justifiquen. Una perduda amb ella i ho deixo tot, torno a buscar reposar en un Catalunya Exprés.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Fotografia d’una estàtua homenatge a Estellés, de Burjatoni.

Read Full Post »

Degustava tranquil.lament Islàndia, l’illa secreta de Xavier Moret al regional. Quan l’acabe ja en parlaré, del llibre i d’eixa estranya batera que em pren per les illes, i com més rares millor. A Port Aventura han pujat uns xics i m’han alterat la lectura. Conversa histèrica pre-selectivitat. Per a què serveix saber si una frase és subordinada? Per a què saber-se els elements de la taula periòdica? Crec que tots, almenys els de ciències, pensàrem en un moment que de poc serviria aquella història del anàlisi de frases. No sé quin profit li’n vam treure, després d’allò crec que mai he estat conscient de si estava fent una juxtaposada o no. L’he feta i prou. Ara, mirant amb retrospectiva, trobo en falta haver fet més literatura al Batxillerat i no tan de mal de cap amb esquemes inacabables. Només s’havien de llegir quatre obres que algú decidia, amb bon criteri, però és tan poca cosa arribar a la universitat havent llegit que com a grans obres La casa de Bernarda Alba i La meva Cristina i altres contes… Si hi ha una cosa que m’impressiona encara dels colegues enginyers geòlegs francesos és el curriculum literari que porten a les esquenes.

Fotografia de Batega.

Read Full Post »

Vaig passar el dia de Sant Jordi sota el sol de Sant Cosme. No vaig voltar massa pel barri, però no em va semblar que fos un dia més particular que la resta, excepte les mogudes que es munten a l’escola. Vaig veure un parell de paradetes de roses de partits polítics, PSC i ICV, curiós si es té en compte que a la resta de barris del Prat o Barcelona abunden els gitanos que vénen roses. A finals de la vesprada, i quan meitat Barcelona ja es movia delerida amb roses a la mà buscant un bar per veure el partit, vaig anar fins a Sants per comprar una raresa de llibre, En el repòs de la trinxera de Frederic Pujulà, les cartes mai enviades d’un empordanenc al front francès de la I Guerra Mundial. A més he de sumar que em van regalar Les flors del mal de Beaudelaire en versió catalana i francesa i alguna cosa més que deu estar per caure. Els altres llibres que he comprat han estat Nocturn a l’India d’Antonio Tabucchi i un altre de Monzó – estos dos últims en francès i amb destinació a França. Per a les roses gràcies vaig tindre de les postals digitals (molt boniques i pedagògiques les de la Generalitat de Catalunya) i també vaig enviar-ne una de real gràcies a una eficaç emissària.

Fotografia de Visualpanic.

Read Full Post »

El pare Noël – sí, fou ell – va ser un tant francòfil (o francòfon) i va dur L’elegància de l’eriçó (Edicions 62), un llibre de Muriel Barbery, escriptora normanda. No va ser suficientment francòfon per dur-lo en la llengua original sinó en català (o valencià, malgrat que a alguns els cou). Gràcies a això he pogut detectar algunes anècdotes en la traducció, això que tant agrada a Eines de llengua. Per exemple no crec que la traducció del terme francès PQ (de papier cul) hage de ser en català paper de cul sinó paper de vàter. I l’altra, si ens parlen de la campanya russa potser pensaríem en la batalla de Stalingrad o en la campanya electoral de Putin i no pas en el camp rus (una accepció del francès campagne és camp). Un cop dit això, el llibre en sí és deliciós, i no només pel repàs a tot tipus de pastes de te, xocolates i especialitats crugues japoneses. Un cant a l’optimisme de que tot es pot salvar, i això que una de les protagonistes adolescent es vol suicidar a l’estil Neró. D’entremig ressaltaria una possible hipòtesi per a comprendre els problemes dels suburbis de les grans ciutats franceses. Són gent que s’ha quedat sense cultura pròpia, ni poden tindre la dels seus pares ni poden identificar-se amb la d’un país que els fa viure lluny del centre en edificis lletjos tots iguals.

Read Full Post »

Older Posts »