Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘mitjans’ Category

De ràdios

Carlos Gurpegi, de Mr. Fox Talbot.

La meua adolescència va ser molt radiofònica. Els dissabtes i diumenges estaven consagrats al Carrusel deportivo i a les nits, vetlador com sóc, em xuplava el Larguero amb José Ramon de la Morena fins quedar-me algun diumenge penjat dels auriculars i escoltar el començament de Molés i Antonete. El millor record que en guardo possiblement són els programes que feien en directe des de les ciutats final d’etapa de la Vuelta, on es parlava més que de costum de ciclisme i a sobre a l’època de Chaba Jiménez d’allí en saltaven guspires, amb una sèrie de personatges de traca: Manolo Saiz, Olano i la seua dona, Vicent Belda, Perico, Linares. Quan vaig començar la carrera a Barcelona tot anava per la mateixa marxa fins que va saltar el cas Gurpegi per dòping i com qualsevol aficionat del Athletic amb dos dits de front vaig dir prou, tanta calúmnia, tant d’insult i tanta ràbia no es podien aguantar. Mai més l’he tornat a escoltar, ja s’apanyarà. Suposo que ara, vuit anys més tard, al Larguero el Athletic devem ser junt al Barça l’enemic número u, els màxims beneficiats del Villarato. Però penso que els pip pip pip dels gols de Llorente se li deuen fer molt llargs i me n’alegro.

Al arribar a un nou país fer-te uns mitjans teus és cosa de temps. A França vaig entrar de seguida en sintonia amb els mitjans escrits (Le Monde i Libération), a les teles encara no els hi he trobat el què i amb les ràdios ara començo. Per exemple als matins m’agrada la repassada de la premsa de France Inter (l’emissora pùblica, una reserva d’esquerrosos), m’agrada escoltar el reggae  que punxen els estudiants a Ràdio Campus i per exemple avui he enganxat la ràdio dels portuguesos d’Orléans amb el programa Balcon de Espanya, que repassava cançó espanyola, encadenant Beth, Emilio el moro i Machin, del més kitsch que es pot trobar. Sensacional fins i tot per a un hispano escèptic.

I ja que estem parlant de ràdio, i perdoneu per la propaganda, us convido a escoltar el programa Tot en un xip, que ja li fem podcasts i es pot escoltar des de tot el món i part de l’estranger. Al grup facebook del programa tenim més coses.

Anuncis

Read Full Post »

Engolir

Esta és la setmana de la censura, vull dir que és una setmana on s’ha fet més evident amb la xiulada al rei a Mestalla. Però hi ha coses més subtils que vaig descobrint d’ençà que estic a França. Fa uns dies vaig veure un reportatge sobre la família real sueca i tot seguit en venia un sobre Juan Carlos I, molt políticament correcte, però en un moment van treure la gran bronca que es va produir a l’arbre de Gernika quan el rei hi va anar allà a l’any 1981. Prometo que mai havia vist eixes imatges, per cada vegada que es passen el cop d’estat de Tejero en qualsevol dels mil programes de la transició no havia vist mai la xiulada al rei a Gernika. Potser és casualitat, però crec que no m’enganyo si dic que no són molt conegudes. Avui a la televisió un nou cas, esta nit és l’eurovisio i la maquinària nacionalista francesa es movia en favor de Patricia Kaas. EL 68 haurien d’haver guanyat però es va produir el que sembla ser el sol cas de manipulació del concurs, Franco volia que guanyés Massiel i havia comprat a les altres televisions europees uns quants programes. Mai ho havia escoltat, cosa normal si els que parlen a l’eurovisio a les televisions espanyoles encara són els mateixos del 68. Vaja, que cada dia veiem més clares les esquerdes d’una transició basada en engolir.

Actualitzo: els de la Sexta van posar el tema de Massiel d’actualitat l’any passat. I sento no trobar el video de Gernika al youtube.

Read Full Post »

Mestalla, coronat. De valenciafootbaltickets.

Anit vaig fer un experiment, escoltar el València – Barça una part per Ràdio Nou i l’altra per Catalunya Ràdio. A banda dels comentaris que mereix el raquític web de l’emissora pública valenciana, l’experiment és decebedor. I no per coses que no sabés. Esperava que el Puyal serà més condescendent, al cap i a la fi per al seu imaginari València hauria de ser la capital de les terres al sud de Catalunya i si no m’enganyo la seua emissora es pot escoltar des del carrer Xàtiva. Però res, sense males paraules i dient outside en compte de fora de joc, però el llenguatge era bèl·lic i ni cosins ni germans, el València és un equip a arrasar en el camí cap a la victòria a la Lliga. Alguns jugadors xotos són vertaders artistes de teatre, males persones i farsants (allò del valencià i home de bé no pot ser estava en l’aire). A Ràdio Nou feien crida a una espècie de contuberni arbitral en contra dels xotos i sempre a favor dels de Laporta, eixe gran monstre que acumula tots els mals. Cap simpatia cap als veïns, eixe equip que es mou amb supèrbia pel món però que va tragar terra a Mestalla. En definitiva, que els il·lusos (amics, però il·lusos) que es manifestaven la mateixa vesprada per València ens faran creure que tot és bonic, i l’amic Eliseu farà baixar autobusos del Bages i el Llobregat per un dia, i després cada diumenge a escoltar el Puyal.

Read Full Post »

Pugem al taxi. Posa primera i arrenca entre carrers estrets. Vénen eixos moments on el silenci que es talla amb ganivet. Em decidisc a començar una conversa, bé ho he de fer, tenim temps fins a Figueres. Sóc típic i tòpic, parlo de la pluja del cap de setmana. Acerto, l’home s’ajusta bé al tema i dóna suc. La cosa esdevé interessant quan em comenta que fa dos anys que no plou a l’Empordà i que no ho diuen això a TV3, com tampoc diuen que l’embassament de Boadella està a un 15%. Vaig responent de manera senzilla per donar més corda i arriba el moment: Girona som uns ignorats, i encara més a l’Empordà. TV3 només parla de Lleida, Barcelona i Tarragona i fins i tot del País Valencià abans que de nosaltres. Si vols saber certament el temps  que farà a l’Empordà, has de mirar el que preveu la televisió francesa per al Rosselló. Com si ja l’hagués sentit abans este plany. El germà del Nord sembla que sempre acerta l’oratge, als empordanesos són els francesos, als de Castelló són els de TV3 i no pas Canal 9. Mai contents.

Read Full Post »

Creguts i descreguts

Seré breu i concís, què hem fet malament per a mereixer la programació nadalenca de les televisions? L’enèssima pel·lícula que prova que Santa Claus existix, fer-nos creure que Abba va ser el gran grup del segle XX que va marcar generacions i generacions i que el que feien era realment molt bo i els reportatges televisius per a dir-nos que cada any són més els que compren el dinar de Nadal a un càtering (i ja són molt anys que ho diuen). Deu ser que són dies on ens volen fer creure encara més coses del que normalment tolerem, i el més trist és que el més increïble és veritat. Dos mostres, el bingo dels Monegros i Carla Bruni amb Sarko.

Read Full Post »

Tele francesa

Els diumenges a l’hora de dinar o de la migdiada – segons com dinem – a la tele pública francesa, la 2, fan un programa d’exaltació dels fills pròdigs de la gran nació francesa. Cada diumenge un convidat diferent assisteix a Vivement dimanche i amb ell van passant amics, cantants i celebritats vàries. Normalment són el que diríem mundialment coneguts, a França, terme que alguns francesos amb sentit de l’humor àcid fan servir. Avui li tocava a Laure Manaudou, super campiona francesa de natació, que almenys ha fet mèrits per ser coneguda enfora. Una d’eixes grans esportistes que fan realitat el somni dels pares: poder viure d’ella. Mai he tragat els pares que en fan de les activitats esportives dels seus fills una font d’ingressos, fent animalades com els pares de la pobra Laura, que va deixar d’anar a escola als catorze anys. Des d’aleshores nedant dia i nit, sis dies a la setmana. El cas és que Vivement dimanche es fa sempre indigerible, en entrevistes d’eixes pactades, sempre plenes de compliments i llepaculades diverses. El políticament incorrecte seria preguntar-li a la medallista d’or com s’ho ha fet per no estudiar des dels catorze i això mai se li preguntarà. Quin país més hipòcrita de vegades.

Foto de crashprof2000 de Manaudou.

Read Full Post »

Islàndia

L’altre dia parlava del bé que m’ha fet poder disposar d’una connexió a Internet per tal de no perdre els orígens, i de pas la identitat. Eixa seria per tant la part positiva d’esta nova era canviant. De totes formes hi ha en tot això un costat negatiu. Tanta és la informació a la que podem accedir que de vegades ens podem trobar en situacions paradoxals. Per exemple jo puc saber quasi d’immediat que a Vilafranca han canviat les senyals de dintre el poble, perquè es tracta d’una notícia que m’interessa i la vaig a buscar. En canvi més d’un colp m’ha arribat el cas de conèixer novetats de la campanya electoral francesa via Vilaweb. I això que entro a Libération de tant en tant, però no amb la freqüència en què ho faig al portal de Partal i companyia. Es tracta d’un trencament de les velles barreres de la informació increïble, fins l’era Internet, si engegaves la ràdio escoltaves les coses del lloc on estaves i si de cas les notícies d’altres bandes del món, vistes evidentment amb ulls locals. Les novetats d’altres llocs costava un esforç suplementari trobar-les. Ara tot costa el mateix esforç i ens podem plantejar bajanades mil. Imaginem que jo estic descontent amb la nacionalitat del meu DNI i què vull sentir-me d’un altre país, posem pel cas Islàndia, perquè m’agraden l’abadejo i els volcans. Fa deu anys m’hauria afartat d’abadejo, buscaria reportatges de geisers a la 2 i hauria de recórrer biblioteques en busca de llibres d’Islàndia. Però seria ben difícil sentir-me islandès. Ara, puc entrar en contacte amb gent que m’animarà a aprendre l’islandès i m’ajudaria en tal costosa tasca. Quan la cosa ja estès més fàcil, podria veure la tele i escoltaria la ràdio. Em compraria per Internet la samarreta del KR Reykjavik de futbol – la VISA no té fronteres – i seguiria fervorosament els campionats de pesca. Podria arribar a tal punt d’integració, sense posar els peus al país, que entraria al Racó Islandès i a Islandianisme.com i al final, de tant llegir-ho arreu de la feble però suficient blogosfera islandesa, em queixaria dels impostos que paguem – vull dir paguen – i de les polítiques socials del nou govern conservador. I tot això sense eixir de casa.

Foto d’una església islandesa de Serafi.

Read Full Post »

Older Posts »