Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘musica’ Category

El 2012 musical

Ara que ve Nadal, és temps de fer balanç musical, com ja és un hàbit per esta casa, on sóc cada volta menys prolífic però no us penseu que l’abandono completament. Enguany, per això de tindre una doble vida en la que compagino la faena amb un programeta musical en una ràdio local d’Orléans, he escoltat més música que mai. Bé, o potser hauria de dir música més variada que mai. Gràcies a “Pachanga” he entrat de fons en eixa etiqueta que anomenen grosserament world music, en la que hi cap de tot, perquè eixa etiqueta no deixa de ser la que gasten alguns gringos quan es canta en una llengua no anglesa i s’ix relativament un poc dels estàndards del rock. Però sí que és veritat que les meues hores d’ipod i de viatges de tren i cotxe han anat més al ritme de ska, cúmbia, rumba, son, guaracha que no pas de rock, així que un balanç del meu any 2012 mai podrà entrar a dir que en penso del darrer de Muse, perquè per falta d’hores en un dia no l’he escoltat i ha passat en prioritat 2 o 3. Heretgia en diran alguns? Haver descobert Bomba Estereo o Chico Trujillo, per exemple, ho supera tot.

Dels discos més propers de casa començo per Tashkenti, que han debutat amb un disc que em recorda molt als debuts de Dusminguet, amb una base d’acordió hi sumen rumba, ska i so Mano Negra i movem l’esquelet. No és res de nou, però si el model Pegatina triomfa per què uns de la Vall d’Albaida no ho poden fer?. Atzembla podríem dir que segueixen la estela d’Obrint Pas, amb un ska adolçainat, però el ser col·legues dels Atupa fa que es posen a fer uns rapejats després de la potència de la dolçaina que encara no havíem escoltat mai i això els fa entrar a la llista de facto. I el que dic pel disc d’Atzembla és vàlid pel disc d’Atupa, que també ha eixit este 2012. La cançó Llengua d’Atupa, amb Atzembla pel mig, i Memòria d’Atzembla amb Atupa pel mig són d’aquelles que un es posa a tot drap a l’habitació els dies de motivació extrema per menjar-se el món, no com individus sinó com país. També en rap estan Arrap, millor nom impossible per a un grup de rap valencià, que se n’ixen un poc del rap gentil que havíem escoltat fins ara en valencià i aborden temes i fan unes lletres entre gamberres i punyents que els situen al nivell dels At versaris per exemple. Però l’any 2012 ha acabat amb una autèntica bomba musical, que l’esperàvem però no sabíem per on petaria, i ho ha fet en forma de volcà islandès, el disc 3.0 d’Orxata. Potser té menys cançons tipus “LOLOLO” que el precedent i necessita una escolta més profunda per apreciar-lo, però l’evolució, la reinvenció i la recerca en la tradició hi continuen. Cúmbia, dubstep, albaes i marxes mores. Un London Calling dels Clash adaptat al riu Túria. Un Botifarra electronitzat. 

Un poc més al nord, dins l’escena del nou pop català hi ha hagut vàries novetats. Però no he escoltat suficientment el nou Antònia Font com per haver poder entès el concepte d’un disc d’una quarantena de cançons, els nous de Mishima o de la Brigada amb prou penes els he aflorat. Parlaré del que sí he escoltat. Sílvia Pérez Cruz i el seu personalíssim “11 de novembre” hauria de ser en qualsevol llistat d’este tipus que es facen, no només amb òptica catalana sinó de la world music global. Les coses sembla ser que van per eixe camí quan lliges bons comentaris en webs especialitzades. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi van enregistrar un concert en directe el Nadal passat a Solsona i uns mesos més tard va veure la llum el disc. Sinó fore pel disc precedent de la Sílvia ells haurien d’arrasar en premis, llistats i altres recompenses immaterials. La majestuositat de la cobla, allunyada dels estàndards de la sardana, sumada a la veu i el complex univers de Mas (Mikel Laboa, la Bien Pagá, l’Aigle Noire de Barbara, Fabrizio d’André), el converteixen en un disc total, aconsellable a tot aquell que es declare mitjanament eclèctic. Uns que han guanyat el bingo este 2012 són els Txarango i el seu “Benvinguts al llarg viatge”. Els ingredients del èxit mai els sabràs, potser el haver sabut mesclar cançons per alçar la polseguera en un festival d’estiu al costat d’altres per ballar calmosament al costat d’una foguera vora la platja, amb uns textos més elaborats que alguns altres que trobem en l’escena de la patxanga catalana. Entre els combos rumberos, les sorpreses del 2012 vénen de Lady Gipsy, que ve a reivindicar a Dolores Vargas la Terremoto, amb eixe puntet kitsch, costumista en diuen alguns, de color de hule de plàstic i gots Duralex, que degudament subministrat mola. Viejos Rumberos (els patriarcas de la rumba sense el Tio Paló), han fet un disc amb alguna cançó ben ballable, que demostra el que ja cantava el Gato Pérez, que la rumba és filla de Cuba i d’un gitanet.

De Colòmbia, un país al que s’hi ha d’estar ben atent si vol saber el que es cou en l’underground llatí, durant el 2012 han aparegut alguns discos de bandera. El principi sol ser la cúmbia mesclada amb qualsevol altra salsa i de fet la cúmbia és un dels ritmes que està arrasant més en certs ambients moderns, potser encara no a casa els gafapastis de casa nostra. Qui pilota el barco? Sense dubte Bomba Estéreo, grup indiepop-cúmbia, sí senyors, mots que mai us hauríeu pensat veure mesclats. La seua elegància tropical és la clara prova que és pot ser modern, cosmopolita sense haver d’escopir sobre els vells vinils de Lucho Bermúdez. Monsieur Periné, també colombians, igual versionen el clàssic “Sabor a mi” que canten un jazz manouche francès un pelet tropicalitzat. Seguir-los per les xarxes socials és un plaer per la sempre original iconografia que gasten. I finalment estaria Ondatrópica, que és un disc fet entre Colòmbia i l’Anglaterra, els uns hi posen la cúmbia i els altres el dub i l’electrònica. La mescla és una màquina per ballar, per aquells que deixen moure les neurones per sons que mai havien escoltat fins ara. De Xile he descobert Chico Trujillo i el seu darrer disc “El gran pecador”, que fan una cúmbia potser més clàssica, però el producte final és música de polseguera en festivals d’estiu. Basta veure algun vídeo en directe per comprovar-ho. El somni, somniar és de bades, seria vore’ls al costat d’uns Obrint Pas, i vore quins fan suar més al personal. Els germans Rodrigo i Gabriela són uns virtuosos hevis de la guitarra que no han tingut reparos per reconvertir-se poc a poc als sons llatins i el seu Area 52 és un magnífic disc de música llatina. Hi ha qui dirà que s’han pervertit, jo no puc fer res més que felicitar-los. I ja per acabar, encara un disc a mig camí entre l’electrònica i la tradició, els mexicans de Instituto Mexicano del Sonido i el seu àlbum “Político”, on entre cúmbies i corridos electrònics desgranen el panorama un poc assolat del seu país. I així, havent anat de Bogotà a Mèxic, i d’Islàndia a València, acabem este llistat alternatiu dins l’alternatiu. Bones festes i bona música. 

Si heu arribat fins ací, premi, la llista spotify amb alguna d’estes recomanacions i moltes més.

Read Full Post »

Patxanga

Una vella ràdio. De Rob mac.

Reprenem un poc l’activitat al blog, que pobret done pena, mig mort d’oblit, sort en té de les velles entrades que per raons misterioses sempre tenen visites, bé sigue per què als estudiants de selectivitat els demanen un comentari de “Vinyes verdes vora el mar” o per la gent que busca on trobar el Zuavo, és a dir, el refresc de la Ribera d’Ebre fet amb cafè i llimonada.

Si este darrer temps he estat prou inactiu per ací, ha estat, en part, a la dedicació d’unes quantes nits a una nova ocupació, la ràdio. Ja fa un temps vaig participar a un xicotet programa de ràdio a Vilafranca, però l’emissora va acabar com camot i amb ella el meu espai setmanal de trenta minuts. El que no va acabar com camot va ser el cuquet de la ràdio que es va quedar a dintre incubant-se. I ací a Orléans no ho sabia massa però hi havia just el que em faltava. Ja he parlat algunes vegades del pes de la comunitat portuguesa ací, potser no he anat fins al detall de parlar-vos del barber portuguès, del bar Brasilia amb cervesa Sagres i Super Bock o del restaurant Pedra Alta amb llandes espectaculars d’abadejo. Establiments que tenen on anunciar-se perquè també hi ha una ràdio, Arc en Ciel (Arc de Sant Martí), que és la ràdio de la comunitat portuguesa que desconnecta de matinada amb la ràdio internacional portuguesa. Però no només hi ha un espai per a ells, africans, antillesos i espanyols també hi tenen el seu espai. Una ràdio feta per apassionats de la ràdio i de la música, tocats a voltes pel saudade, que no esperen un ral. M’hi vaig proposar com voluntari per fer alguna cosa i m’han cedit dos hores de música els dimarts de nou a onze de la nit. I com si fos la penya o una festa qualsevol, m’hi trobo punxant música i explicant-la en una ràdio local. La cosa és entre caribenya (el meu tercer país), tropical en general i un pelet, només un pelet eh!, de casa, de casa els Gaudencis. Exportant cultura, ni que sigue en una ràdio local. Camioners de la taronja i la mandarina, si mai passeu per Orléans i escolteu música en valencià possiblement siga jo.

Ací està la web del programa, Pachanga, amb els podcasts dels tres primers programes.

Read Full Post »

Senior, tot sol. Un tio Gran. Fotografia de Josep M. Martí.

Com cada any, quan arriba esta època del any, m’agrada publicar un poc un inventari musical del que més he escoltat i més m’ha agradat. Normalment la gent li agrada més publicar-lo quan els torrons ja formen part del quotidià, però a mi, serà per les ànsies de publicar-ho ràpid, sempre solc fer-lo a principis de desembre.

Són temps de crisi, temps en els que l’únic que sabem és que res no serà com abans. No són temps per a un optimisme sense explicacions, al 2011 potser els Pets no haurien fet cançons com Estúpidament feliç o Bon dia, per què senzillament no hi ha raons per mostrar-se feliç així, de facto. Potser la cançó fa més falta que mai i sense dubtes és més present, és fa més música que mai, s’escolta més música que mai, tenim més accès a músiques d’arreu que mai. La xarxa permet coses coses completament inversemblants fa uns anys – eixe abans que ja no tornarà – com ara que un servidor pot dir no haver-se perdut cap novetat musical del país estant lluny. És més, el gran esdeveniment musical, l’avançament de dos cançons del disc dels Manel allà al mes de febrer, em va agarrar en ple Carib i vaig viure-lo en directe amb les cinc hores menys que corresponen. I a la vegada la xarxa et permet submergir en la escena musical underground de Buenos Aires sense posar-hi els peus, ja no estem als setanta, quan els del continent s’escapaven amb quatre duros com podien i compraven vínils impossibles en tendes de Londres.

Vista la gran quantitat de discos que han eixit en valencià-català-balear, faré inventari dels que més m’han marcat. L’ordre diguem que és aleatori.

2.0 d’Orxata Sound System. Tralla. Festa. Tradició. Tenen el mèrit d’haver fet moure les cames a quasi totes les penyes de Vilafranca, d’estar presents als discos durs dels MCs de les disco-mòbils de poble que quan comença a eixir el sol juguen el joker d’Orxata, el mèrit d’haver trencat molts tabús.  El tabú envers la música electrònica, el tabú envers cantar en valencià.

Lamparetes d’Antònia Font. La responsabilitat del grup mallorquí era enorme, perquè si tornaven ho havien de fer de veres i bé, molt bé, com sempre de bé. I no va ser com sempre, perquè amb ells res pot ser com sempre. Primer ens va estranyar no trobar-hi un Wa-yeah, no trobar-hi androides i extraterrestres, trobar-hi referències més terrenals. Però és Antònia Font. “Carreteres que no van enlloc, un camió avariat, abandonat a sa cuneta, fossilitzat. Una senyora ven llimonada a prostitutes acalorades.”

Gran de Senior i el Cor Brutal. Amb el seu primer disc ens van sorprendre. Ara, el segon, se l’esperava i fins i tot en els ambients més gafapastis de Barcelona (qui diu ambients diu portals d’internet que jo jutjo des de la distància) l’esperaven, que ja és dir. No és d’aquells discos que a la primera ja ens el fem nostre, li fa falta unes quantes escoltades de la a a la z, res de mode aleatori. Rock ianqui amb accent de València, “ma que sóc poc sense tu”.

Una amable, una trista, una petita pàtria de Pau Alabajos. Va ser el primer disc del 2011 i com han passat tantes coses entremig quasi l’oblidem, però no. No l’oblidem perquè el títol del post fa referència a la millor cançó del disc, Inventari, on una llista dels objectes que ens recorden a una persona pot esdevindre – amb èxit – una preciosa cançó. També està Eydoll, la cançó amb el nom impossible del volcà islandès, que ja aleshores em va inspirar un post per la bellesa d’una història – o una nit de sexe, tant s’hi val – provocada per un vol anul·lat.

Tripolar de Gertrudis. Gertrudis també era un dels grups que s’havia pres un temps per reflexionar, vore què feien i què no feien, cap a on anaven. A Tripolar abracen l’electrònica, juguen amb el pop – de fet inviten gent que està més o menys en la òrbita del pop de Barcelona com Roger Mas o Óscar de Factor Delafé – sense perdre de vista la rumba. A la nova rumba catalana li feia falta un disc així, texts elaborats i obrir-se cap a eixa escena pop. I si açò no fore poc, Gertrudis enguany també participaven al disc Alegria revisitat on diversos grups versionaven el disc Alegria d’Antònia Font. Ells feien Patxanga i per mi és la més reeixida del disc, i això que davant hi havia Mishima, Joan Colomo, Litoral, La Bien querida o Tomeu Penya.

La barraca de Pep Botifarra i els Quicos. El pan y las ganas de comer dels castellans. Al final del disc Botifarra els diu als Quicos: i vosatros on estàveu amagats xe?, si dieu les mateixes porcaes i animalaes que mosatros!“. Pos això, un bell resum del disc.

Música i lletra de Feliu Ventura. D’un xativí a un altre. Feliu també venia d’un llarg silenci – artístic – i al setembre, per a les fulles seques, ens va treure nou disc. Música i lletra és un disc molt nu, com la portada, hi ha pocs arranjaments, potser és un pèl més trist que els anteriors. Però hi retrobem el Feliu lletrista incisiu, irònic, estellesià i ovidià a matar.

Mil milles per veure una bona armadura de Manel. Sé que no és molt original posar-lo, que a hores d’ara potser estan més repetits que l’all i oli, però els Manel han de ser-hi a l’inventari. Poc importa que en directe siguen un poc semos, que siguen un fenomen de masses que poden arribar a generar histèria i cues de fans en pavellons poliesportius de mala mort. El disc suposo que apareixerà a llistes, inventaris i premis diversos, de tots els rangs. Hi estan perquè tenen el do de dir coses que potser mai ens havíem plantejat però que un colp dites per ells acabes assentint i dient: xa, si són dimonis, coses així també m’han passat. Manel hi són perquè musicalment han encertat amb la fórmula, diria que al lloc i al moment adequat.

Coratge d’Obrint Pas. Crec que alguna vegada ho he dit, a fora estant, de tots els grups de la terreta que un pot posar a unes orelles que entendran ben poca cosa, Obrint Pas és dels que millor passa. De fet són dels que més gent de fora me ve i me diu que coneix. I clar, estic més tou que una carabassa. Amb Coratge tenia una certa temor, por a que el format “Obrint Pas” ja no tingués cabuda, que amb tot el boom del pop català que ha esclatat des que van publicar Benvinguts al Paradís al 2007 no trobaren la seua plaça i navegaren perduts, ells i nosaltres. Això sense comptar la onada neocon en la que estem. Però no, no s’han perdut i per no fer-ho han tornat als seus orígens, geogràfics i musicals, la ciutat de València i el folk, el punk i el ska, eixe combo referencial que molts tenim format per Al Tall i Muguruza. A Coratge fins i tot es permeten de fer un himne sentimental del país dels valencians, l’excepcional País de l’olivera. Si València fore una ciutat normal l’alcaldessa estaria ben tova de que li hagueren fet un disc-homenatge a la ciutat de tal calibre. Però és clar, si València fore una ciutat normal este disc no hauria existit.

Des d’altres llocs, en altres parles i amb altres ritmes a la sang, el 2011 també ha estat un any ben productiu. Hem tingut nou disc de Beirut, de Berri Txarrak, d’Extremoduro, de La Mal Coiffée, de Camille, de La Canaille. Me quedo amb dos coses per acabar, amb el disc de The Lito, per allò d’alegrar-te de veure un mig amic eixir-se’n bé en esta fauna musical. L’altra és el clip dels biscains Zea Mays, optimisme des d’un país on en gasten i n’han de gastar.

Ací he fet una llisteta amb algunes coses bo. Perdoneu però l’eclecticisme és total.

Read Full Post »

Dia dels bombers

Una banda de música de bombers amb un sousafó. Foto presa a Orléans per Celesteh.

Era la festa dels bombers al castell dels Ducs de Bretanya de Nantes. I darrere del castell, en un carreronet sobre la grava blanca, uns bombers assagen la cerimònia que els hi esperava, s’ha de vindre en fila per ací, saludar i marxar per allà. A la plaça d’armes del castell uns altres bombers desballesten un cotxe i treuen el ninot que s’havia quedat encallat en un fictici accident i la gent des de les murades del castell s’ho mira com un espectacle de circ. A fora del castell, on abans hi havia el fossar, ara hi ha parelles que es rebolquen per la gespa i grups de jóvens de menys de trenta-cinc organitzen batalles amb espases d’espuma, fan duels, moren i enyoren temps passats sempre millors. A les finestres d’una torre, una d’aquelles amb dos banquets de pedra cara a cara, una parella de nuvis es fa les fotografies del casament i la gent pensa que ell sembla molt més vell que ella. I encara més enllà, una banda de música del cos de bombers toca cançons festives de Henry Salvador i des de la distància destaca eixa tuba altíssima, infinita i de color blanc que tenen les bandes de música i les xarangues d’ací i que mai havia vist abans d’arribar ací.

Read Full Post »

L’any passat, no sé per quina raó, suposo que el fet d’estar desconnectat del món deuria influir, vaig passar per alt una iniciativa que hagués hagut de festejar sí o sí, la festa Estellés, és a dir, un dia cibernètic (i real també) dedicat al poeta de Burjassot en el que seria el seu aniversari.

M’és difícil escollir-ne un poema concret. He triat el document gràfic següent perquè és colpidor, amb aquells decorats televisius dels anys setanta i vuitanta on igual podia aparèixer Alaska que un cantautor valencià que una colla de punks, de quan a TVE hi podia actuar un Ovidi cantant un poeta valencià, tot encara sota l’efervescència de les autonomies quan tot era bonic i enriquidor. Doncs en este cas l’Ovidi està allà, entre boles de cristall i onades de plàstic l’Ovidi, amb els músics asseguts sobre cadires de cuina amb funda d’escai, i canten el M’aclame a tu, del fill del forner de Burjassot. I s’ericen els pèls.

Read Full Post »

Orxata, per entonceees.

Tot em ve d’un article al Pais sobre el nuevo pop catalan. Hi apareixen eixes idees que sempre es van repetint en els mitjans espanyols quan es posen a xarrar de músiques en llengües perifèriques, que si la politització del ús de la llengua, que si la nova generació per fi salta tot això, com ens agraden quan parlen de soldadets o de llapis d’Ikea, que poc ens agraden quan prenen un to més terrenal i parlen del país de l’olivera. Ahir Pau Alabajos feia una reflexió al facebook tot dient, val, i els cantautors, els que protestem, on estem? Jo, consumidor malalt de crònica musical, sempre acabo trobant que des de certs mitjans s’utilitzen sempre els mateixos postulats.

El rock català estava polititzat, ergo, era roin. A mi tret d’algunes cançons dels Pets i quatre coses de Sau o Sopa de Cabra, la resta no m’ho va semblar mai però a certs Mèdia eixe moviment sempre els ha semblat pèssim i el trepitjaran fins a la fi dels dies. Que l’Empordà, Boig per tu o Bon dia siguen himnes generacionals tant els importa. Que es puga omplir el Sant Jordi és una quimera nacionalista.

Després ve aquell argument que diu que la música més combativa és musicalment roïna, i no hi ha res més a dir, amb eixe argument, el de la qualitat, es ventilen tot un gènere. Certs crítics musicals partixen del precepte que tot el que escapa dels estàndards de la música pop i el indiepop no mereix cap atenció. Fins i tot entre eixa gent es situarien susceptibles abolicionistes de gèneres com el reggae, el ska, el dub, el punk, i per tant Obrint Pas, Doctor Calypso o Inadaptats no mereixen res. Afortunadament el món és més divertit que les neurones d’una part dels crítics i voltant per eixe planeta els únics grups de casa que la gent m’ha citat son Obrint Pas i Dusminguet (més Kortatu i Fermin si allarguem un poc la casa). I jo els dic, és clar, que tot un plaer. Sense anar més lluny dissabte, en ple Carib, vam fer sonar Botifarra & Obrint Pas.

Un altre punt que els agrada als mitjans és preguntar-los a la nova escena pop sobre quins referents tenen. I sempre apareix Jaume Sisa, que ara s’exalça fins als cels quan l’home va fer de director d’orquestra al Qué apostamos dels inefables Ramon Garcia i Ana Obregon. I quan estava allà dalt de la tarima amb jaqueta blava elèctrica els del Pais de las tentaciones no clamaven al cel tot dient vergonya, què fa en Sisa allà. També agrada molt a la crítica que tota la nova generació haja passat de puntetes pel rock català, abracen a l’avi (el folk, la nova cançó) i maten al pare (el rock català). Tant linear no deu ser la qüestió quan Manel toca el No t’enyoro i els Amics inviten a Gavaldà a cantar, però és igual la qüestió és matar als pares, al rock català roin i subvencionat.

L’altre aspecte abordat és el d’anar a les Espanyes a tocar. Al nuevo pop català se’ls busca, agraden i se’ls escolta a Madrid i a Valladolid, i alguns mitjans espanyols adoren que hi haja esta normalitat. Benvinguda, després d’anys d’estat de les autonomies encara estem a este punt de descoberta de l’estat plurilingüe, magnífic. Però esta és la mateixa normalitat que hi ha en els comentaris dels internautes dels mitjans digitals al voltant de la notícia que Manel fos numero u en ventes del Mil milles per veure una bona armadura (hi rondava gent treta de qualsevol d’eixes teles fatxes que el gran invent del TDT ens ha dut), la mateixa normalitat amb la que els baretos punkis i alternatius de tot Espanya posen una cançó que s’alegra de la fugida d’un militant d’ETA poeta dins d’un bafle o una altra que diu que no hi ha treva. Tot és normal.

I finalment està el silenci absolut respecte la música feta en valencià del País Valencià, tant de la que protesta, com la que és per anar de festa com la que no molesta, silenci. Els mitjans espanyols quan parlen de l’escena catalana el que fan es preguntar als col·legues de Barcelona. Però l’escena valenciana és molt mal coneguda pels propis catalans, així que Arthur Caravan, Senior, Verdcel, 121db, Briz o Amanida Peiot mai estaran entre les cites de capçalera del nou pop en català. La culpa està repartida, és clar, si al País Valencià existiren mitjans potents on tota esta gent i més aparegueren de forma natural tot tindria un caire menys of the record. Però si els catalans pensaren en l’àmbit lingüístic més sovint i no només un dia a l’any també estaria bé.

 Tot això en una primavera que ens ha dut material nou i esperat de Manel, Orxata, Pau Alabajos, Obrint Pas i Antònia Font. Cadascú en el seu univers, discos tots molt bons. El millor poter és escoltar-los i gaudir-los, sense manies.


Read Full Post »

Miguel, per Maurisico.

Em va agarrar en ple Carib la gran campanya mediàtica del llançament del nou disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura. El disc eixirà el proper 15 de març però ens han avançat dos cançons per anar-nos fent gola. De seguida la xarxa s’ha dividit entre aquells que preferim Boomerang i els que preferixen Aniversari. Totes dos tenen les seues coses, però clar, amb una estrofa com esta “Aquell juliol en què  es va fondre l’Indurain i vam maleir al danès i a les rampes d’Hautacam” servidor té la elecció ben fàcil. No és d’estranyar esta referència al Tour en els Manel, ja fa temps vaig llegir una entrevista a Guillem Gisbert (cantant de Manel) en què es confessava un apassionat del ciclisme i del Tour de França en particular. Aquell Tour del 1996 estava preparat per a Miguel, una etapa arribava a Pamplona i passava per Villaba – sa casa! – però Miguelon no va passar-hi vestit de groc perquè un danès – Rijs – ens havia destronat el mite a Hautacam, prop de Lourdes.  Tots esperàvem el miracle, la reacció, però mai va arribar i Indurain va perdre aquell Tour i es va retirar a finals de la temporada en un hotel vora de carretera prop de Cangas de Onis durant la Vuelta. Amb les rampes d’Hautacam ens vam reconciliar en aquella escapada suïcida de Javier Otxoa amb Armstrong com un bou per darrere al 2000. Aquell estiu de 1996 a Vilafranca no va arribar cap tio bohemi de les antípodes per portar-nos un boomerang però recordo la terrassa de la piscina patint per la desventura de Miguel i els més grans  – com a la cançó – es menjaven pipes fardons asseguts en qualsevol pedrís i ens deien com havíem de fer.

que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord,
acceptat,
però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda
una veritat:
El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai.
El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Read Full Post »

Older Posts »