Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Nancy’ Category

Encara Nancy

Una entrada a la place Stan, de tempete2pixel.

Cap de setmana a Nancy, encara Nancy, sempre Nancy. De nou he caminat pels carrers empedrats amb pedra blanca, he tornat a veure les cases modernistes d’una època on allà es coïa un nou art i m’he estat deu minuts  sol i en silenci a la plaça Stanislas, que és dels indrets més bells del planeta. Pels carrers més excèntrics estaven les finestres d’alguns pisos obertes de bat a bat amb estudiants que celebraven l’entrada  al curs, els bars de sempre estaven regentats pels de sempre i tancaven a l’hora de sempre i després eixe kebab de resopar davant l’estació. Me dol perquè a partir d’este cap de setmana tindré menys excuses per anar-hi, però les excuses estan fetes per buscar-les.

Read Full Post »

Qui es rasca es pica

Són molts els racons de món que estan en perill d’extinció però avui m’interesso a un que en certa manera em pertany, no obstant un lloc on hi he viscut un any sencer alguna cosa es mereix, la Lorraine. El dimoniet casat en la cantant pop i els seus amics volen fusionar la històrica Lorena (que en altres circumstàncies hagués pogut acabant sent un ducat independent com Luxemburg) en una sola entitat administrativa Alsàcia-Lorena. De fet ja sabem que hi ha gent que els distreu i s’ha distret a fer i dir coses rares d’este tipus, que si València és Catalunya, Castella i Lleó junts, Tortosa província de Tarragona, Bretanya a trocets i més exemples que no conec. Per tant, una vegada més, doncs no, la Lorraine té prou pes per ella sola com per mesclar-la.

Bandera de la Lorena.

Read Full Post »

I love NancY

Uns companys enginyers geòlegs de Barcelona avui han arribat a Nancy, s’hi passaran tot un any. M’han fet enveja al parlar amb ells un minutet pel gmail i això que es passaran tot el mes d’agost allà dalt (cosa que jo no hagués pogut aguantar de cap de les maneres, amb el que em ve a partir d’esta vesprada i la setmana que ve). Que ells estiguen allà em fa certa il·lusió pel fet que en sóc bastant culpable. En un intercanvi entre les escoles de Nancy i Barcelona van vindre un cap de setmana per descobrir la realitat allà quan jo estava a Nancy. Vaig fer-los una visita profunda a l’escola, a la ciutat, als bars de vins, a la vida d’estudiants i al Nancy Jazz Festival. Els vaig convèncer i allà estan ara.

Fotografia d’una de les portes a la Vieille Ville de Nancy. Em cau la baba. De zilverbat.

Read Full Post »

Estos xics es passen la vida, els dies, les vesprades i l’entrada de les nits a la porta del locutori seu. De fet ell és col·lega perquè fins un dia també es passava la vida, els dies, les vesprades i les nits a la porta d’un supermercat. Però un dia, per mitjà d’un tio emprenedor amb idees noves i diners vés a saber d’on, van posar un locutori en un passatge d’una barriada lletja de Nancy. Ara, quan els de dins estan ocupats i es comuniquen amb els seus respectius països, ell ix a la porta si no fa molt fred i es fuma un cigarret amb ells. Ells estan esperant el camello, avui ve haixix de Chaouen. Un, amagat sota la caputxa peluda del anorack negre, comenta que li ha eixit un curro per uns dies, descarregant capses per la nit. Els altres l’esperen que vingue eixa faena, un va excedir-se comprant-se aquell xandall rosa i necessita diners d’immediat. L’altre té una demanda de la policia per portar una pedra de costo al damunt. L’amo del locutori s’aparta un poc del seu local i escup sota un arbre, escup la ràbia de veure que hi ha alguna cosa que no va bé, que no tots tindran un tio per posar un locutori. 

Foto de Vandoeuvre, barriada de Nancy, de Kelesmehmet.

Read Full Post »

Restaurant modern

30 euros en tiquet restaurant per a gastar en un sopar. La recerca del restaurant no és fàcil i decidim anar-ne a un de modern. Un restaurant modern és ben fàcil d’identificar : de primeres el color de la porta, les parets i les taules, seguint la tendència del any, el morat. Tot és ben llis, la decoració escassa i austera, no trobarem el quadro dels nusos mariners ni una foto de la sega o la matança. Per damunt de les formes arrodonides hi destaquen els angles rectes començant pels plats i arribant a la pica dels lavabos. En entrar-hi ens ataca una música un pèl massa estrident, de discoteca de gent de pasta, de sabata i camisa obligatòria i importacions de Colòmbia per les fosses nassals. Alguns dels clients que hi ha a les taules potser acabaran la nit en una discoteca aixina, jo vaig més aviat vestit d’aplec, així que ni pensar-ho, ni ganes, tot sigue dit. També hi ha algun matrimoni de gent gran que fa cara de valorar estrictament el plat i no el tecno lleuger de fons i algun turista. Afortunadament encara no hi ha porters de restaurants. Els plats anunciats a la carta són frases complexes amb un mínim de tres complements directes o circumstancials de lloc que fan la boca aigua. Tenim sort i el lloc és modern però els plats no segueixen eixa tendència actual de l’escassetat, si es vol i es pot, afartar-se és possible, i quines deliciositats ! Si la modernitat té una cosa positiva és que el tabaquisme comença a ser degudament perseguit : un cambrer va arrencar de la boca literalment dos cigarrets a una parella que se’ls havia encès com qui s’encén un Ducados només baixar el primer escalo del Boti. Després de les postres i eixos gelats que cada vegada tenen gustos més estranys, ve el compte, sort en tenim del tiquet restaurant. I amb el compte una sorpresa, una targeta amb les signatures de les visites més il·lustres : els jugadors del Nancy, Céline Dion i Gérard Depardieu. Paguem i marxem, contents i panxaplens.

Foto d’un Ducados, de Saloponc.

Read Full Post »

Skatalites

Un concert de Skatalites, en les rodalies de la sala on es fa, sobretot s’olora. Olor de canuts, evidentment. Al mateix lavabo de la sala L’autre canal de Nancy, ja es fan comentaris sobre la grandiositat del acte al que assistirem. Un cop dins, els teloners escalfen l’ambient, tot i que crec que ni ells mateixos s’adonen del propi fet que té acompanyar al cartell als Skatalites. Sense grans aparicions ni efectes de llum, vora les deu de la nit, van eixir les estrelles de nit. Són una gent que s’ho passa pipa fent la música que més els agrada: ska, reggae i rocksteady. Estils que són el producte d’una xicoteta illa del Carib, Jamaica, i que gràcies precisament a gent com ells s’ha escampat arreu del planeta. Tot i ser dels grans noms i l’edat dels membres històrics, es passegen per l’escenari ben panxos, amb xandall i gorret. Les dos hores i mitja de concert van passar volant, entre cançons que no saps a on les has escoltat primer ni de quin són realment. El guns of Navarone ben al final del concert despertava la eufòria, el pogo a primera fila i el vol d’algun agosarat.

Foto d’un concert anterior d’Skatalites, de mdj.

Video d’un altre concert d’Skatalites.

Read Full Post »

Sempre estem de comiats

Adéu doncs. Sense esperar-m’ho, abans de la data prevista de comiat que tenia enregistrada al cap, se n’ha anat. Quan m’ho va dir em vaig quedar fred, perquè Brasil no és Bretanya o Sicília. Als darrers, a cop de low cost sempre estaries a temps d’anar-hi, Brasil ens cau un poc més lluny. Es precisament la llunyania la que et fa sentir encara més la manca, passarà de ser un quotidià a un contacte de msn. Estic convidat a anar al seu país algun cop, fet que agraïsc i que no puc acomplir per l’instant. La invitació és recíproca i crec que ell tard o d’hora se’ns plantarà ací a Europa, un pilot d’avió s’ho podrà permetre això. El curs per a alguns es va apagant, i ara ve el moment de seleccionar els que han estat només companys d’estones, cerveses i xarrades i els que realment tindran una casa oberta – la meua – i jo la seua.

“L’avorriment no pot existir allà on hi hage una bona reunio d’amics”. Chateaubriand.

Imatge treta de les fotos de Hesperkay.

Read Full Post »

Anem a la disco, oh yeah!

Mai m’han agradat massa, sempre hi acabo fingint. El correcte políticament parlant és anar-hi sinó corres el risc de ser un renegat social. Si tots hi van perquè jo no? Mous la cintura ridículament i fas els tragos a la cervesa més llargs i d’esta manera no penses tant en el lloc on estàs. Una cervesa que t’han cobrat a preu de petroli de Kuwait i que per tant et fa detestar encara més el local. Et distreus en qualsevol cosa i no treus les mans de la butxaca. Penses en qui collons t’ha fet anar ahi, què t’aporta si total el que volies era parlar un ratet. Sort que abans d’entrar en eixe local de xiques adolescents, carronyaires en cerca de les anteriorment citades i estrangers has anat al Blitz, on ves per on la majoria d’edat és un pèl major, on no cal moure l’esquelet obligat i els sons vénen de gent que ha estudiant un mínim de solfeig. Uf!

Read Full Post »

La neu ens ha arribat en esta ciutat del nord. Neu urbana, estranya sensació. Este fenomen metereològic fins al moment sempre l’havia associat al poble, menut, conegut, propi, apamat. Estaves al llit, escoltaves la pala treient neu i sabies perfectament que era Gregorio, el més matiner. Ací és el mateix però en ciutat i per tant en desconegut. No li dius « avant » al pare que va tirant sal amb la filla. Tampoc ha parat la vida, ni hauran disminuït les vendes de les rebaixes, ni han tancat les classes a les escoles i universitats. És l’hàbit simplement. Tampoc han suspès el concert de Tara Fuki, perquè tots hi hem acudit sense cap problema i perquè el polsim blanc del carrer no ens ha fet entrar les ganes de restar a casa. I a més la música txeca no deixa de ser una bona manera de prendre escalfor, actuant d’estufa musical. Cap nota discordant, cap veu més forta del que cal, sense electricitat, música de foc de llenya. Amb unes butaques més còmodes encara hauríem gaudit més, ens hauríem transportat més encara a un país que no és el nostre i que coneixem poc, però que per uns instants ens han apropat.

Read Full Post »

Anit fèiem l’aniversari de dos companys en un pis. Va servir per retrobar-se amb gent que feia dies que no veia i fa il.lusio. A més a més, donat el caràcter viatjador dels que estàvem allà, podies trobar vietnamians, laosians, francesos que han estat per tot arreu i jo. Així els laosians em parlaven amb la babeta caient de Barcelona, d’una vegada que hi van estar. I coneixien Obrint Pas! Després vaig tallar una conversa per ballar com toca Sarri Sarri. I és que estos bascos del nord quan es posen a fer de DJ’s…

I avui m’he alçat tard, molt tard. I per tant he engegat el mòbil tard, que tampoc és la primera cosa que faig. Té vostè un missatge vocal em comunica l’aparell. Qui serà? Sempre t’entra un dubte sobre qui et pot telefonar, si és d’ací o d’allà. Avui era un vilafranquí, sí, una telefonada d’eixes per fer dentetes, se’n anaven a la malea! Menjar abadejo i pataques torraes en mig d’una serrada, taponets de cassalla damunt d’un remolc i el cul del pantaló del vell xandall ple de resina. Direu que quin gust tot això, i jo us dic que hi ha gustos per a tot.

Read Full Post »

Older Posts »