Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Obrint pas’ Category

De totes les actuacions del aplec dels Ports hi destacava com a cap de cartell Obrint Pas. No només ho dic jo – que vaig fer una quilometrada quasi aposta per veure’ls – sinó també la gentada que omplia el camp de futbol del Pla del Mig Ull de Cinctorres el dissabte de nit. El concert es preveia especial, perquè per a tot grup que canta en valencià l’aplec sempre ho és i més encara si s’ha enregistrat el darrer disc a Cinctorres com era el cas dels de Benimaclet. A més a més es deurien voler treure del damunt el record del aplec de fa dos anys a Morella, on no van poder-ho donar tot de amb un so deficient i un escenari també deficient, amb arbres i rases pel mig. Vora la una de la matinada va començar el concert que es va allargar fins vora les tres. El grup va repasar cançons velles que mai falten – No tingues por, Els crits de la terra, Avui com ahir, On tour – amb les més noves del disc Benvinguts al paradís. D’entre les noves en directe destaca per la canya Viure i El circ dels invisibles i pel moment tranquil de braços enlaire Una història d’amor. El cant dels maulets fa uns anys marcava la fi del concert i ara marca l’equador entre el concert normal i la bogeria. Després de la cançó d’Al tall feta himne va vindre Tres segles, una cançó del nou disc feta en recordatori al trist aniversari que hem celebrat enguany, tres cents anys de la derrota d’Almansa, de la pèrdua dels furs del País Valencià. Som, és una peça que mai falla al final i que esta vegada DJ Chola la va popitzar a so vuitantero sense fer-ne perdre’n l’essència. Del sud sense la veu de Miquel Gil no és el mateix, però tot i així continua sent la millor lletra del grup. No vam tindre ni Esperant ni Telefeixisme ni Trencar amb el silenci ni tampoc les cançons gravades amb Pep Botifarra. Haurien de començar a contemplar la possibilitat de fer la gira amb el cantaor xativenc ja que ell dóna veu a les millors cançons de Benvinguts al paradís. Al final l’emotivitat es palpava i cada cançó que acabava era una cançó menys de felicitat, no hi havia ganes d’acabar. Miquel Gironès, el dolçainer, va agafar el micròfon, i després de preguntar-se per Aurelio – un personatge anònim buscat per la zona d’acampada del Aplec durant uns quants anys – va enviar tota la podridura al mig del mar, amb veler de la Copa Amèrica, evidentment. I aleshores vingué l’aquelarre final, amb un repàs de la rica tradició musical valenciana, la Manta al coll, no en volem cap i de Castelló a Almassora i el Zu atrapatu arte de Kortatu, que ja ha quedat com símbol per sempre més. No ho volíem creure però havia acabat quan alguns encara ens movíem per inèrcia en sonar Malaguenya de Barxeta enllaunada. En les salutacions se’ls veia realment feliços, com qui ha guanyat un partit a casa. Perquè possiblement de tots els llocs i festivals on han tocat, l’Aplec sigue dels llocs amb més solera i on la tradició de les vint-i-nou edicions només fa que donar més coherència a la seua presència. Al final, endut encara per eixe gust posterior, vaig voler saludar Xavi Sarrià, cantant de la formació, per felicitar-lo pel que ens fan xalar i per dir-li les hores de tren que havia fet per anar fins Cincorres. Hores que no van ser en va, perquè un aplec dels Ports mai és en va.

Foto de David Datzira, a l’acampada jove.

Anuncis

Read Full Post »

Producte comarcal

Fa lleig fer de croniste musical aficionat havent-se baixat el disc a criticar per la mula. Espero la comprensio dels lectors i dels propis musics, que me’ls estimo molt, però des d’on estic no és fàcil comprar el seu últim treball.

Benvinguts al Paradís és el últim disc d’Obrint Pas. Com l’han enregistrat en un mas de Cinctorres el consideraré producte comarcal i entrarà de colp a la llista dels millors discos de la comarca de tota la història, només per darrere dels de la UMV evidentment. Em voldré estalviar paraules buides tipus: maduresa, continuïtat, tradició, etc. Què collons, Obrint Pas! A Benvinguts al Paradís ens vénen a demostrar el que són, una mescla, total, aigua que ve de rius diferents, de Kortau, d’al Tall, dels Fabulosos Cadillacs, de Dusminguet i de Fanfare Ciocarlia. El CD s’acompanya amb un DVD del que van estar fent per Cinctorres.

Benvinguts al paradís. Dóna nom al disc i l’enceta. Vents cerimoniosos i text repassant les tantes i tantes coses que no van bé. Hay algo aqui que va mal deien els Kortatu fa vint anys i abans ja ho deien els The Specials. Punt a part mereixen les veus souleres de Soul Atac, comencem bé.

Viure. El so característic marca de la casa. Un altre cant al que ha estat el seu context, que els ha fet ser com són i arribar on han arribat.

Cau la nit. Introducció per al tema següent, mesclant les veus de Miquel Gil i Rude (raper de Tolosa de Llenguadoc). Gil, el manitas de oro del panorama musical valencià, allà on està la clava. Una intro d’eixes que esdevenen himnes, i d’això els Obrint Pas en saben prou.

El gran circ dels invisibles. Si el primer tema presenta, quasi enumera, els despropòsits de la societat moderna, aci ja prenen posició. La trikitixa, acordió diatònic, queda massa amagada en un solo. En canvi la veu de Rude dóna un final quasi apoteòsic, només falta veure com duran això al directe.

Una història d’amor. La veu de Salvador Allende introdueix esta mitja havanera mitja cumbia que segons experts en la matèria té una tornada clavada a Mater Mea, cançó de processo. Es nota que ahi darrere hi ha gent que s’ha estat un temps en una banda de musica. La cançó és ben ballable, pretos i tot!

Lluna de plata i alça’t. En estes cançons el disc entre en una fase on es reconeix perfectament que són ells però són cançons que passen per alt.

Quan es fa fosc. Potser des dels primers treballs no hi havia una cançó tant hardcore. De tant en tant no va malament i ja sabem que en saben fer de bon hardcore, com a Telefeixisme.

Tres segles. Dos desplaçaments a la vegada, en el temps i en l’espai. La lletra ens du a 1707, a la batalla d’Almansa. La música, als Balcans, a les pelis de Kusturica i a les fanfares. Escoltant-la la habitacio ja és tota una festa, no imagino els directes.

Camins. La millor en diferència de tot el disc i de les millors que han fet Obrint Pas. Havanera per ballar juntets inspirada en Darrer domenge d’octubre d’al Tall. Els acompanyaments de la trikitixa, el llaüt i Pep Botifarra estan a l’alçada. Escoltada des de la distància a casa és tot un atac de morrinya que dirien els gallecs.

Mentides. Franco de Polònia, en una de les introduccions que per al meu gust sobren, ens fa entrar en una cançó amb una lletra poc treballada, amb coses que tots ja sabem.

Malaguenya de Barxeta. Novament sublim. Retornem als Balcans amb Pep Botifarra i la adaptació fanfaristica d’una tonada ben valenciana. Les cames també es mouen soles i teclejo movent la cintura.

Barricades. Més hardcore dolçaina, so de la casa.

Somnis de lluna. Aire caribeny, i el text en fa homenatge a eixa gent, posant a José Marti i tot pel mig, que no oblidem que era valencià. Els veneçolans Area 23 i el seu hip hop només fan que introduir un nou gènere, tot és possible.

Cante. Una altra que no passarà a la historia, només en salvaria la rumbeta del final. Sort que el que ve és bo bo.

Amb la teua gent. Nadal de la Gossa Sorda col·labora ací, en un cant als seus anys de bogeria en els pisos d’estudiants de Benimaclet. Però en el fons, per als que hem estat en un pis d’estudiants i que en guardem de tot plegat un gran record és una cançó perfecta. Per a tots els de poble que colonitzem les ciutats.

Dakar. Mirada al Senegal. Veus del Magrib i txalaparta, eixes coses que fins ara només les feia el gran Fermin. Ens posen Africa al cor. Som nosaltres els que hem posat en eixe embolic.

L’últim combat. Un aire Disidencia amb la col·laboració de Malos Vicios. Si és que la culpa de tot la té el rock’n’roll.

Lo foto és d’una cumbia de Colombia de cdveston. Seran aixina els nous concerts de Obrint Pas?

Read Full Post »