Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘pais valencià’ Category

Imatge

Avui, de vesprada, la notícia ha corregut ben ràpid, com la pólvora,  cosa ben valenciana. El primer que he llegit venia de bona font, del mur de Miquel Gil. Resulta que Al Tall, després de trenta vuit anys d’escenaris, ho deixen. I és clar, la primera reacció és portar-ho al nostre cosmos més íntim i dir-se que una part de les nostres vides se’n va amb ells, que persones que hi han posat música, dansa i festa ja no ho faran més, o si més no mai més sota eixe nom. I això dol.

He llegit per ahí, a més d’una i més d’un, que Al Tall són el seu primer record musical en valencià. Jo no n’estic segur, dubto entre el Societat de consum de Raimon (amb ell un altre post tinc pendent) i una cançó de Sopa de Cabra que escoltava el germà gran d’un veí. Però d’Al Tall recordo escoltar un disc sencer que rondava per casa, el recopilatori dels seus deu anys amb el sagal despullat, que solia escoltar sent ja més gran. Escoltar-lo i entendre’l, i si no ho entenia tot ho preguntava a mons pares. I aixina aprenguérem més amb Lladres, la Processó o el Tio Canya que amb molts llibres d’història. Com és en eixa edat preadolescent que es forja el sistema de coordenades sobre el qual navegarem després, musicalment Al Tall tenen molta culpa de com he configurat el meu GPS. Si per exemple el tinc sempre apuntant als Ports i ben poc a la vella Tarraco un poc hi han influenciat. Segurament sense Al Tall jo seria diferent, no és una boutade, ho penso segur. Perquè si ara, amb vint-i-vuit anys, vos dono la vara en músiques per ací i per allà, si allà on vaig compro un disc de música local, si una nit a la setmana punxo discos de patxanga ballable en una ràdio local d’Orléans, és perquè als dotze escoltava Al Tall i als catorze Bob Marley. I parlo només de música, però ells ens van despertar inquietuds polítiques i una manera de concebre el país, que trenta-vuit anys més tard encara la volem i d’Aplec dels Ports en Aplec dels Ports, quan ens trobem amb els fidels de cada any, ens pensem que eixe país és possible.

Pleguen, es dissolen. Mai he estat gran defensor d’allargar les carreres més del compte, ni de l’abusar dels rèdits del passat, aixina que més val deixar-ho en paus que estirar massa la corda. Els seus darrers discos mai reemplaçaran els primers, tant sentimentalment com musicalment. A banda d’una discografia brillant, deixen una herència de les bones, els xavals d’ara els coneixeran a través el skatalític Cant dels Maulets que toquen cap al final dels concerts els Obrint Pas, o per mitjà d’una melodia samplejada dels Arrap. O per eixa frase dels Atupa que ressumix la complexitat del país però també l’esperança “Recorde anar a les trobades un any i dir, esos quién son mamá? esos son Al Tall”.

Gràcies per tot Al Tall.

Anuncis

Read Full Post »

Folklore

Avui escoltava a Isona Passola, productora de cinema, a Catalunya Ràdio. Parlant de son pare, Armengol Passola – tot un visionari de la construcció d’una escena audiovisual en català – en un moment ha vingut a dir que la tradició i el folklore estava bé però que no calia estancar-se, calia una visió moderna i normalitzadora, car del contrari s’acabaria com a Perpinyà on tot està ple de folklore – barretines, sardanes i senyeres a mansalva – però només queda això. Completament d’acord, efectivament Perpinyà és això, la ciutat més folklòricament catalana del món. L’altre dia, el propietari de la Llibreria Catalana de Perpinyà, tot un activista cultural, m’explicava el dramatisme i sobretot els problemes de pasta de tota la estructura associativa de la Catalunya Nord. Hi ha tota una generació de rossellonesos que només assumix la part folklòrica i anirà a l’estadi de l’USAP però no es plantejarà la modernitat o una vida cosmopolita i eclèctica en català. Ells estan fent tard. Per això m’alegra – amb eixa alegria un tant cínica de veure que el veí de l’àtic ho està passant pitjor – haver llegit avui mateix este article del Levante. Esta nova generació són gent que els has vist dalt l’escenari, has compartit comentaris en un blog o una piulada en un twitter. Gent molt propera.

Un poble normal fins i tot podria permetre’s coses com esta.

Read Full Post »

Campos de Arenoso

Anit vaig fer cap a un blog que recull pobles abandonats del Pais Valencià on en vaig trobar algun de conegut com les Alberedes de Portell, una pàgina ben interessant i recomanable. Alguns dels pobles dels que parlen van desaparèixer per la despoblació del món rural (molt agressiva als anys setanta) i d’altres ara estan sota l’aigua d’una presa, com és el cas de Campos de Arenoso, a l’Alt Millars. D’allà vaig fer cap a una web dedicada a Campos d’algú que era d’allí i ara ja no ho pot ser i ha de deixar-ho penjat a la xarxa perquè almenys ací no tindràs una trentena de metres per sobre de ta casa. Entre les fotografies que hi ha al web vaig trobar la següent, ben curiosa, que espero que no em porte la ministra d’interior fins a la porta de casa.

Vota ETA y GRAPO en una paret de Campos de Arenoso l’any 1977, mentre estan desmantellant el poble, vegeu les teules velles amuntegades.

La decisió de construir la presa ja venia dels ministeris de Franco i al 1977 es van dur a terme les expropiacions. Algú de Campos (o no) deuria creure que mort Franco mort el malson del pantà i com no va ser així només els més intransigents amb la transició (ETA i GRAPO)  podrien acabar amb el malson. Tampoc va ser així.

PD Buscant al Google recordo que a Barcelona vaig viure dos anys al costat del bar Campos de Arenoso!

Read Full Post »

Ryanair se’n va de València, ho anunciaven ahir pel matí i de vesprada ja rebia un correu on em comunicaven que el meu billet per nadal havia passat a millor vida i que em tornarien els diners, per això cap problema. Però m’han fotut. Justament ara que anava a iniciar un període on la línia Beauvais-València esdevenia ben interessant, van i me la treuen (ens la treuen a tots de fet). De moment he hagut de rendir pleitesia a Clickair pel billet de Nadal, les pròximes anades i vingudes ja veurem amb qui les fem. Algun amic ja m’ha dit que hauré d’esperar l’aeroport de Vilanova d’Alcolea i així estar-li eternament agraït a Carlos Fabra. Fent ciència ficció ja m’imagino la revisteta de la companyia que face el vol entre París i Vilanova indicant els bars modernos de Benicàssim, algun camp de golf i la recomanació d’un restaurant amb the best paellas of the Grau. Un jo hipotètic l’agarraria i diria, xa, el del costat farà cas a la revisteta i jo vinc ací per menjar-me una codorniz en escabeche a l’Anglesola, vore algun bou o fer cerveses a l’aplec.

Es suposa que els bancals de la fotografia seran el futur aeroport de Castelló-Vilanova. Imatge de vescrig.

Read Full Post »

Campanya cromàtica

Andrés m’envia un meme que m’ha obligat a posar-me amb el paint un ratet. Naix com a resposta a una campanya del PP valencià. Uns s’ho han currat més que altres en la resposta, però a mi m’ha fet molt gràcia el que escriguen la parrafada en blau i Zapatero en roig. Així que servidor ha seguit el joc cromàtic incorporant un color…Li passo la pilota a Òscar que sé que li agrada el photoshop i a qui vullgue (és que els colegues blocaires se’m van acabant i açò és un bon marrón…)

Read Full Post »

Qui portarà la pluja a escola cantava Raimon en una cançó a la que recorrem sempre en estos casos, quan el rigor climàtic ens assetja a la tardor i ens mostra el vulnerables que som. Hem construït tot un territori a base de pensar que això sempre li passarà al veí i ho veurem per televisió i mai ens passarà a nosaltres,  gran error. La història de la humanitat ja té casos on qui ha vingut després no té perquè saber més que l’anterior, si no com expliquem el gran parèntesi entre els coliseus romans i les grans catedrals gòtiques. Amb els riscos naturals ens ha passat un poc el mateix, l’avarícia i el progrés ens ha dut a habitar allà on els fundadors medievals dels pobles només tenien algun hort perquè sabien què baixava un barranc. I a sobre li hem posat asfalt, per fer més grossa la cosa. Per acabar-ho d’adobar diuen que el progrés a base de cremar hidrocarbur fa ploure més en menys temps. Però l’avarícia no ens permetrà mai fer un pas enrere perquè és endavant que es guanyen diners. Quin progrés menys progressista…

PD Que conste que no tot és evitable però es pot atenuar.

Pluja en un carrer de València, de emee4.

Read Full Post »

He arribat a casa i sobre l’escriptori estava la revista de bous al carrer, com cada mes després d’un fum d’anys. Si avui dia em trobo amb qualsevol persona de la Plana o l’Horta i li podria dir si a l’església del seu poble el sol de vesprada li pega a la façana o si tenen un jardinet amb una fonteta al mig és perquè a base de revistes i de vídeos taurins m’he conegut este país de dubtes eterns. Vaig introduir-me a fons en el món de la tauromàquia popular a una edat on estes coses es guarden profundament en la memòria i així encara ara sabria dir els noms de penyes taurines de Museros o Rafelbunyol. Malaguanyada memòria pensarà algú? Doncs no, tota pedra fa paret i ja va sent hora de posar-se a paredar. Perquè per a construir la paret i fer-la gran haurem de contar amb els que estaran demà als bous de la fira d’Onda o els que miren un dels programes amb més regust de RTVV, els bous amb el Soro i J.L. Benlloch. El que tinc claríssim (serà la maduresa) és que penjant teles des d’edificis cèntrics de València no s’avança res.

El títol és una cançó de Pau Alabajos. No és que sigue res inconfessable per a mi, de fet sóc cada vegada més explícit.

Una fotografia d’una desencaixonada d’un bou a Puçol. De Vpuchol.

Read Full Post »

Older Posts »