Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Paris’ Category

Mala idea contra la crisi

Trompetista al metro de Paris, de Samuel Challéat.

Des de fa uns dies he vist pel metro de Paris un fenomen urbà nou. Tots hem vist i escoltat alguna vegada els músics del metro i del tren, un que toca melodies balcàniques amb violí, d’altres amb acordió, sempre cançons conegudes, agradables i que en major o menor mesura són una expressió artística (l’acordió no es toca sol). Poc a poc hem anat veient com s’afegien amplificadors elèctrics i algú es llençava al rogle amb una guitarra elèctrica i un ampli. Realment al límit del que crec que ha de ser la música al carrer, però l’última, que ja se’n va de mare, és el rap al metro. Estàs assegut amb la motxilla damunt dels genolls, amb el cap posat on sigue menys en el metro, perquè el de Paris no és lloc per agafar energies, i puja al vagó una xica amb un ampli, solta un allez!, engega les bases elèctriques per l’ampli -tintintintin- i es posa a cantar un rap que ni tan sols ha composat ella, abaixem el cap per no mirar-la, continuem amb el cap abaixat quan passa el gotet de plàstic i a la propera parada -per sort- baixa. Aleshores es produeix una comunió entre la resta de viatgers com mai passa al metro de Paris i es comenta la jugada. Crec que se’n va anar amb poques monedes, perquè el rap no és música per al metro, al metro volem escoltar que la vida és rosa i no com ens ho pinten els rapers, que tot  és més fosc. Ep! no voldria que s’entengués que el rap és una expressió artística menor, que de rap n’hi ha de bo, però s’ha de tindre l’orella amanida, no entra de primeres en un vagó de metro cantat per un amateur sense un duro.

Anuncis

Read Full Post »

L’actiu i el passiu

La llibreria pam de nas, tret de Bao Chii.

Un company que treballa a Orléans i va i ve cada dia en tren des de Paris té remordiments de no deixar part del seu actiu al lloc on treballa i abans de prendre el tren carrega una bossa amb bricks de llet, pasta de dents i after shave. A mi em certa manera em passa el mateix, vull que una part del meu actiu vage a casa, i a banda del que s’emporta el Sr. Ryanair, quan vaig al sud carrego de llibres i discos per incentivar la producció cultural. El darrer cap de setmana li va tocar a Bernardo Atxaga i el seu últim llibre, un recull de poemes d’Estellés, Guadalajara de Monzo i dos discos rumberos, Achilifunk 2 i Impagaos (sì, encara compro discos i més que n’hauré de comprar si no vull fer-me enviar a xirona amb Sarko). Avui estava a Paris i m’ha quedat una hora lliure, temps suficient per anar al Pam de nas, la llibreria catalano-occitana de la rive gauche, i remenar entre les muntanyes de llibres mentre el llibreter s’ho mira darrere la tauleta. I n’agafo un i el comentem, que si al Rosselló en són dos que escriuen dels cinquanta en avall, que a Barcelona no coneixen els joves escriptors valencians i que això de parlar cada vegada pitjor arriba fins i tot a les millors cases. Al cap d’un minut d’eixir de la llibreria prop de Nôtre Dame una excursió de final de curs d’adolescents espanyols ballava la macarena. Paris, ciutat de contrastos.

Read Full Post »

L’avió no permet comiats com els del tren. Mentre et despulles, metàl.licament parlant, davant els policies vas mirant de reüll als familiars, i al final, tot posant-te el cinturó i amb les mans ocupades tires un cop de cap a mode de fins a la vista i et gires, endinsant-te en el duty free, la zona lliure d’impostos. Tendes per comprar tabac, alcohol, souvenirs i roba cara. Sempre em pregunto si els que treballen allà no fan declaració de renda…

Enlairem i vaig resseguint la ruta, dient els noms dels pobles mollet per no alarmar els veïns. Una silueta urbana em sona a Onda, una altra a l’Alcora, més enllà la UJI, impactant vista des de dalt. Després passem a Borriol, el pla de Cabanes i el pàrquing de Piràmide, Sant Mateu, Albocàsser i al fons la costa d’Ares i els eolos. Els Ports de Beseit donen pas a la boira de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre que va durar fins els Pirineus. D’allà fins Paris novament entelats. Un tren de Paris a Nancy. Ja estem de nou, fi de les vacances.

Read Full Post »

Diu el subtítol d’este blog prenent una cançó dels bascos Sagarroi: mil colors, cent mil idiomes, mil ritmes canviant amb el meu passeig, la majoria de coses estan en venda, com gairebé tot el demés, com gairebé tota la resta. La lletra es refereix al mercat i al barri londinenc de Candem Town, però seria perfectament aplicable al que vaig viure diumenge de matí a Paris, en un dels diversos mercats de les puces que es fan a la capital. Entre ponts d’autovia, grafittis, carnisseries àrabs i bars de kebabs hi ha este mercat on pots trobar de tot. Roba nova i usada, hiphopera o pija, decoració, vells vinils, banderes de Còrsega, barrets i sabatilles Converse. Els venedors saben totes les llengües i el regateig esdevé obligació, com a l’Africa, i de fet els africans eren majoria allà. Crec que ha estat la meua experiència més urbana, de gran ciutat, que he tingut mai. A la vesprada la visita a Montmartre ens va permetre gaudir de la vista de la ciutat, un lloc privilegiat sens dubte. Després l’obligada passada pel Moulin Rouge, en un carrer ple de sex shops, amb articles inverosimils, que sort que els posen en maniquins i així saps per quin forat van. I allà es va fer tard, les llums de Nadal prenien el relleu del esmorteït sol parisenc. Aleshores la Gare de l’Est s’obria de tornada cap a Nancy, en un tren còmode i puntual. La Schweppes de llima del bar em recordà el bar de Vicentico a la plaça de bous de Vilafranca. Si, potser ja va sent hora de tornar.

Read Full Post »

Eixida del metro dels Camps Elisis, els de Paris, no els de Lleida. Plovia i per tant el paisatge que s’obria als ulls era ben llunyà dels juliols, quan per aquelles llambordes circulen les bicicletes que acaben de fer una volteta per França. Un poc més enllà el túnel on Lady Di es matà en aquell accident d’un dels mites del segle XX sobre el qual em costaria posicionar-me. Després el Louvre, el Sena, Nôtre Dame. Turistes. Imatges vistes molts i molts cops, tant que no impressiona gens trobar-se vora estos llocs. I els souvenirs, font de negoci del centre de la ciutat.

L’actual Paris no el podem comprendre sense els vells bohemis que passaven molta fam, que vivien en pèssimes condicions, allà a començaments del segle passat. Alguns d’ells triomfaren i han fet de Paris un mite que permet ara a pintors – bons, mitjans i mediocres – viure-hi gràcies als turistes. El turisme és una fina capa que amaga tota realitat pròpia en esta ciutat. Amb l’arribada de les càmeres digitals tot plegat resulta encara més abusiu, sense voler deus eixir a quaranta fotos. Esgotat de tot plegat, vaig emprendre marxa cap enfora i vaig trobar un edifici gran, ple de tubs de colors a la façana, la Biblioteca Pompidou. La millor biblioteca que mai he vist, senzillament impressionant. Grans espais, ambient agradable i juvenil, cultura per a tothom. En un lloc així has de fer un xicotet sondeig per tastar-ne el abast, i el meu van ser un parell de llibres de tractament d’aigües i la discoteca, on per cert, la secció francòfona ho té tot. Dins l’apartat Espagne n’hi havia un dedicat en exclusivitat a Catalogne, on hi havia sis discos de Llach. Coneixent un poc els francesos ja és d’agrair que hagen fet un apartat a banda. D’esta manera vam passar una vesprada parisina de dissabte. El domenge donarà per un altre post.

Read Full Post »