Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Peniscola’ Category

El tio Mistela era pescador. Fill de pescadors, nét de pescador, besnét de pescadors. Però en trenta anys el seu poble, Peníscola, va metamorfitzar-se d’un poble de pescadors a una ciutat per a turistes, en un període de temps molt curt si comptem els segles i segles que feia que Peníscola era principalment un poble de pescadors. El turisme és un concepte que el tio Mistela mai va entendre i encara no entén del tot. Pot entendre que la gent li agrade vore coses noves, pot entendre les ànsies per descobrir i apreciar allò que és bell, però no pot entendre el misteriós mecanisme de la ment humana que impulsa la gent a comprar qualsevol dels trastos que sa filla ven a la tenda que tenen en un carreró que puja al castell. El tio Mistela no és venedor però a partir del moment en què els primers turistes comencen a arribar a Peníscola vora Pasqua, sa filla el posa a fora al carrer, assegut en una cadira d’espart, a vigilar que menuts i grans no li peguen sarpada a un cabàs ple d’andròmines inútils fetes a Xina.

L’autocar els ha deixat en una esplanada vora una platja. Han baixat tots accelerats. Un cop a baix s’han separat entre grups, segons la pertinença a eixes colles rivals que es formen a dins les aules dels instituts. Jack s’ha quedat amb el seu reduït grup de dos amics, són un poc l’ovella negra del grup per tindre gustos fora de la norma. Després de menjar-se uns entrepans pugen cap al castell, que han de visitar sí o sí segons els ha dit el professor de naturals. Els carrerons del poble estan plens de tendes de quincalla i el grup s’aboca pràcticament a la primera que veuen oberta. Jack sent aleshores un estrany impuls per ser diferent quan veu la samarreta de Kurt Cobain penjada al costat de samarretes ridícules amb el perfil del castell o frases del tipus: de puta madre gracias. Li entren unes ganes enormes de comprar-la. Li agrada Nirvana, el seu cunyat li va regalar un disc i ell, per rebel·lia adolescent, a penes li ho va agrair i no el ca escoltar de seguit. Allò de mostrar agraïment no era el seu estil. Però després el va escoltar d’amagat i li va agradar, li transmetia allò que necessitava, diferent del rap que escoltaven els companys de classe, dels discos avorrits de jazz de son pare, del convencionalisme radiofònic de les germanes. Jack estava palplantat al davant de la samarreta amb el bust de Kurt Cobain, disposat a gastar una part de la paga de sons pares per aquell viatge en comprar-se una samarreta que res tenia a veure amb aquell poble amb castell. Amb el seu castellà macarrònic, es dirigix al tio Mistela que el mirava de reüll.

– La t-shirt de Nirvana, por favor.

El tio Mistela, fart de que la gent es pensés que ell coneixia fil per randa tot el que sa filla posava a l’escaparate, va cridar sense vergonya de cara cap a dins.

– Xica, veges que vol este xic!

Anuncis

Read Full Post »

Qui portarà la pluja a escola cantava Raimon en una cançó a la que recorrem sempre en estos casos, quan el rigor climàtic ens assetja a la tardor i ens mostra el vulnerables que som. Hem construït tot un territori a base de pensar que això sempre li passarà al veí i ho veurem per televisió i mai ens passarà a nosaltres,  gran error. La història de la humanitat ja té casos on qui ha vingut després no té perquè saber més que l’anterior, si no com expliquem el gran parèntesi entre els coliseus romans i les grans catedrals gòtiques. Amb els riscos naturals ens ha passat un poc el mateix, l’avarícia i el progrés ens ha dut a habitar allà on els fundadors medievals dels pobles només tenien algun hort perquè sabien què baixava un barranc. I a sobre li hem posat asfalt, per fer més grossa la cosa. Per acabar-ho d’adobar diuen que el progrés a base de cremar hidrocarbur fa ploure més en menys temps. Però l’avarícia no ens permetrà mai fer un pas enrere perquè és endavant que es guanyen diners. Quin progrés menys progressista…

PD Que conste que no tot és evitable però es pot atenuar.

Pluja en un carrer de València, de emee4.

Read Full Post »

La construcció de cases sembla ser que rebentarà. A Vilafranca tots hem viscut un bienni un tant surrealista, on la publicitat de les constructores ha estat arreu, si uns ens pagaven una berena popular de luxe els altres un bou embolat. Entre elles competien per veure qui trobava un nom més original al seu residencial combinant el nom pedra i algun adjectiu pompós i rústic. S’ha estancat, ara la moda sembla ser que és invertir a Bulgària o Romania i no pas al nostre poble d’hiverns durs i estius fresquets. El problemes que se’n deriven del pet constructiu seran molts, l’atur n’és només un. Que la construcció de segones i terceres residències de manera massiva hage estat la major font d’ingressos d’un país no anava a cap lloc. El més trist és el rastre que ens quedarà, com la foto presa este cap de setmana a la serra d’Irta de Peníscola. Ha de ser un luxe despertar-se en plena serra d’Irta, aberrantment luxós però. Si això és progrés, em borro del club progressista ara mateix.

Read Full Post »

Les gaviotes juguen astorades en eixa basseta d’aigua verda i un poc pudenta que hi ha als peus del costat sud de la muralla de Peníscola. Elles són alienes al logotip del que en són protagonistes i nosaltres ens les mirem amb repelús, estem lluny de l’ornitologia i Hitchok ens va traumatitzar. Ja dins del recinte amurallat una venedora xarre pel mòbil asseguda al pedrís de la tenda de souvenirs, no crec que vengue moltes samarretes de Deco esta vesprada de festes de Candeleda, Sant Blai i Carnaval. El que en agost és una cafeteria d’orxata i granissat des de fora ara sembla un bar de poble, de caliquenyo i carajillo de Terry. No és que el caràcter de la gent del poble patisque una metamorfosi de l’hivern a l’estiu, és simplement una qüestió de dilució, l’autenticitat peniscola és més aigualida en estiu. Quan estem davant del castell hi ha més moviment, alguna parella de jóvens que fa turisme tranquil i algun altre que aprofita el tristot solet de febrer que ja se’n va per la serra d’Irta per fer una fotografia.

Read Full Post »

La costa

Recordo com a les classes de geologia del Batxillerat, explicant-nos què és una platja des del punt de vista geològic, ens deien que a casa nostra quasi ja no en quedaven, només al Delta de l’Ebre. La frase soltada a aquella colla d’adolescents era dita amb tota la intenció d’escandalitzar-nos i fer-nos veure que la platja dels castells i del volleyball no és una platja. Des d’aquell dia vaig començar-me a mirar els passejos marítims com un horrorós invent humà que ens destrossa les dunes que tota platja hauria de tindre. Però quan un es passeja per un d’estos passejos i ho veu ple de gent no horroritzada amb la seua orxata a la mà, penso que no tots ho veiem del mateix color, a ells els hi deu agradar. També li deu agradar a la gent una filera de kilòmetres i kilòmetres de blocs d’apartaments a escassos dos-cents metres del mar? No ho crec, però per molta gent vindre a la nostra costa és l’única forma de passar unes vacances a la fresqueta de la vora de la mar sense grans estragos per a la butxaca. Els que s’ho poden permetre, l’equivalent dels que venien a Peníscola fa cinquanta anys, ara se’n van a Croàcia o a Còrsega per tindre mar, bon clima i pocs blocs d’apartaments. I segons sembla els primers s’han posat mans a la feina per igualar-nos d’ací poc i els segons amb terrorisme de baixa intensitat van evitant la massificacio.

Foto de la Serra d’Irta, un tros de costa verge al costat de casa. De clonic.

Read Full Post »