Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘politica’ Category

Ha guanyat el tou

François Hollande, envoltat per Royal, Manuel Valls i Montebourg, en el discurs davant els simpatitzants anit després de l’escrutini. Del compte flickr del PSF.

El vencedor de les primàries al partit socialista francès ha estat, sense sorpreses, François Hollande. La campanya i els debats entre candidats del que vaig parlar prou positivament en l’anterior entrada del blog va derrapar un poc estos darrers dies abans la segona volta. Per què? Imagino que Martine Aubry, acorralada per tots els costats, sola, completament sola – cap dels altres candidats a la primària que no van passar a la segona volta li va expressar explícitament el seu suport – va haver d’escometre durament contra Hollande, presentant-se ella la candidata de l’esquerra dura, essent Hollande un tou socialdemòcrata. Aubry també va dir que ell era el candidat de l’establishment, el candidat que les enquestes diuen que està en millor mesura de batre a Sarkozy a les presidencials de l’any que ve i per tant ja no votem el candidat que volem sinó el que creiem – o les enquestes ens ho fan creure – que pot guanyar millor a Sarkozy. Crec que no deuen ser ni tres ni quatre els simpatitzants socialistes que han fet el que podríem anomenar vot útil, i atenció al que ja estem anomenant vot útil, al costat d’açò que deu ser votar per una força no espanyolista a les eleccions generals per la circumscripció de Castelló?

De totes formes vull posar en relleu que estes primàries no haurien finit igual si no hagueren succeït dos fets completament mundans, de pàgina successos tenyida un poc de rosa, el que diríem assumptes de faldilles. El primer fet és ben conegut. DSK no era candidat oficial a les primàries però ho tenia tot amanit, Aubry li havia dit a DSK que si ell es presentava ella hi renunciava per deixar-li via lliure per revindre triomfant de Nova York i com qui diu aterrar directe a l’Elisi, sempre segons les enquestes. Però una dutxa de matí, aquella dutxa que fem quan ens espera un llarg viatge transoceànic, eixir nu de la dutxa i trobar-se una dona de Guinea i tot esborronar-se. Tot. I Hollande, que passava per allà es troba amb un regal caigut del cel, el candidat favorit es tira un tiro al peu i no participa a la cursa. El segon fet va passar ja fa més anys. Hollande i Royal eren parella, s’havien conegut de ben jóvens dins del partit i van tindre quatre fills. Quan ella va ser candidata a les eleccions presidencials de 2007, després de la derrota del PS uns dies més tard a les eleccions legislatives que sempre venen darrere, Ségo anunciava la ruptura sentimental amb François Hollande en una nota de premsa. L’afer no venia de feia quatre dies, des de 2005 ell tenia una relació amb una periodista de Paris Match. Aquella ruptura vindria a obrir-li les portes a Hollande que fins aleshores no s’atrevia a donar el pas – tot i que la premsa n’especulava – per allò de no fer de la seua parella un rival polític dintre del partit socialista. Un cop separats ja podia fer. Hem parlat del bon nivell del debat, de la festa de la democràcia – ho sento pel tòpic – i resulta que la debilitat de l’home – la carn vol carn que deia Ausiàs March fa segles – ha marcat fins al final esta elecció. Madames, monsieurs, la campanya ha començat. Estarà entretingut.

Anuncis

Read Full Post »

Malgrat tot

El moviment dels indignats m’ha agarrat en època de sequera inspirativa i este blog si no té totes les flors marcides ben a prop deu estar. Corren mals temps per a la blogosfera, tant activa i substancial que ens semblava fa uns cinc anys, i ara l’energia se l’enduen 140 caràcters que podem escriure des d’un vagó de tren o dalt d’un cingle. En cinc anys ja no sé com estarem, jo tinc poques dots de vident per a estes coses, el que està clar és que les pelis futuristes dels anys 60 o 70 s’imaginaven i somiaven amb moltes coses però el twitter mai se’ls va passar pel cap.

A mi, des de la distància, per moments el moviment dels indignats m’ha recordat les darreres manifestacions contra la guerra que fèiem el 2003 a Barcelona, quan la guerra d’Irak ja havia començat i ens concentràvem al passeig de Gràcia per tirar avions de paper a la borsa mentre uns il·luminats volien fer tancar el zara i insultaven a la clientela culpant-los de tots els mals possibles. Això pensava la setmana passada i de sobte han vingut més mobilitzacions, amb seny, per tornar a dir ja n’hi ha prou. Malgrat que entre els indignats hi hagen que vullguen una circumscripció única, malgrat que tinguen un monolingüisme que ruboritza, malgrat que anem darrere del que decidixen a Sol i no fem la nostra, malgrat hi hage els millors exemplars de la demacració de les okupes al costat d’un paio que tuiteja amb un iPhone, malgrat la innocència, malgrat que alguns parlen en nom de tots, malgrat hi hage espècimens foscs, malgrat estar ja cremat dels que estan a favor i en contra de tot, malgrat la falta d’autocrítica, malgrat els voltors que deuen volar al voltant, malgrat els neocons que al 2003 pegaven cops a les cassoles contra la guerra, malgrat tot és d’agrair el moviment. Per què no serà com el prou que han dit els islandesos però s’havia de dir prou. Jo l’esperava abans, ha arribat ara.

Read Full Post »

José Bové, un triomfador de la nit. De Yohan Bonnet.

Parlaré de les eleccions, però, en el fons, per a què? Hem votat per un conglomerat jurídic-administratiu tan complexe que no el comprèn ni Cristo (s’ha abstingut), no sabem si els que hem votat van a Estrasbourg o Brussel·les, ni té cap sentit que es  voten uns partits si després en són uns altres que es remesclen. A Europa ens creiem tan bona gent com per donar lliçons de ciutadania, de respecte dels drets humans i de progressisme a la resta de planeta i després l’extrema dreta ens puja per la barba. Un país vota en contra de la constitució europea i al final se l’acabarà tragant, les preguntes als referèndums haurien de ser: a les bones o a les males. Diuen que s’ha parlat poc d’Europa durant la campanya, però el problema és que quan no estem en campanya no sabem que fa la gent que enviem (menys Romeva) i tenim la sensació que ser eurodiputat és com la jubilació ben pagada dels polítics (ves-te’n que ací molestes). La cosa ja no es tracta d’euroescepticisme sinó d’escepticisme. Això sì, estic tranquil, Leire Pajin, ens ha anunciat un fenomen d’abast mundial.

Read Full Post »

Salsa, bolonyesa

Sota l’asfalt el pavé. I sota? De Docteur Vinz.

Atenció, veient com estant les coses pot semblar provocador el què diré. Per introduir-ho esmentaré un parell de fets o anècdotes si voleu: primera, vaig fer un erasmus i d’entre tot el que vaig aprendre a fer hi ha omplir papers i fer la pirula a administracions i universitats catalanes i franceses, no per voluntat, sinó perquè sense pirula m’hauria quedat cimentat de per vida entre formalitats. La segona, i voldria equivocar-me, però si els líders del futur estan a la revolta estudiantil d’ara (i el mateix val per a quan protestàvem contra la guerra) malament anem, no serà el maig del 68 això. Dit això, com a algú que s’ha hagut de tragar dos sistemes educatius, el propòsit de Bolonya em sembla l’utopia, el somni i el by-pass ideal per saltar-nos algunes pedres a les sabates del sistema hispà. Si el problema és que un no es podrà pagar la carrera treballant al mateix temps ,la culpa no és de Bolonya sinó dels nostres dirigents que cedeixen les cantines de les facultats a empreses que ens posen menús a 6 euros o residències fora d’abast. Però això no és Bolonya. Caldrà anar a classe cada dia, quin drama! El drama és que teníem un sistema on sense anar a classe podíem aprovar, tot dins d’una entitat que es suposa que existix per formar  a les persones però que només rep clientela que busca un títol o una excusa per viure bé. Qui ha de determinar els continguts de les formacions universitàries? Doncs evidentment el professorat amb els seus coneixements científics i tècnics però tampoc cal arribar al extrem d’estar desconnectats completament de la realitat. Quin paper podem tindre en la societat si  front al que esta ens demana no tenim resposta perquè la nostra formació s’ha basat en catedràtics que ens han posat d’exemple la seua tesi doctoral de fa vint anys?

Read Full Post »

Avui en Q. ha vingut amb un barret rus, negre, elegant i amb la falç i el martell al bell mig, un souvenir de Moscou. El barret ha permés obrir la llauna durant el dinar i parlem de la crisi, de la globalització, de la caiguda de les repúbliques comunistes, del suicidi d’un multimilionari alemany llençant-se a la via i del perquè mengem tomates tranquil·lament en ple mes de gener a Orléans (no n’hi ha de penjar ací). Ja marxant a casa sol cavil·lava en tot això, en la crisi d’idees dels socialdemòcrates i també els neocons que davant el problema oferixen més diners a la gent per poder continuant menjant tomates al mes de gener. I no pensen que el problema és este model en espiral engolidora. Vinga, entropia entropia!

Un Lenin de Lego, de Dunechaser.

Read Full Post »

El periodista de TV3 anuncia des de Kosöve la independència d’eixa part dels Balcans amb veu entretallada, mentre al fons, entre el fred, uns kosovars ho celebren amb banderes albaneses i nordamericanes. Al menjador del pis parem la conversa plurilingüe del sopar, la notícia s’ho mereix. Després l’emissió se’n va cap a les declaracions dels dos màxims partits polítics espanyols, De la Vega i Rajoy ens fan riure, es senten crits des de la cuina i fins i tot M. amb unes angines de campionat emet un so digne. La F. proposa celebrar la que potser és l’única independència que puguem celebrar, però la jornada ha estat intensa i badallem quan ja estan als esports. L’endemà, diumenge, els diaris porten uns esquemes del repartiment de les ètnies a les províncies kosovars. Només amb eixos mapes ja ens adonem que no es pot extrapolar res, nosaltres hem procreat entre ètnies des de fa molt temps. Una lliçó que podem treure és que encara podem donar faena als editors de mapes, el mapa del món sempre canviarà. L’altra lliçó, repetida massa voltes, no haguéssem pogut finiquitar Ioguslàvia sense tanta sang?
Per llegir una opinió ben interessant del que ha passat i el que hem fet (els països europeus) a Kosöve, llegiu el post d’avui del Raül Romeva, eurodiputat d’ICV.
Fotografia s’un xiquet gitano kosovar. O si és gitano no és kosovar? De diegeekdie.

Read Full Post »

He entrat a la pàgina de la Diputació de Castelló per consultar les llistes electorals per a les eleccions del 27 de maig. El disseny de la web deixa molt que desitjar, com gran part de les webs oficials de la Generalitat Valenciana i l’entramat que en deriva, i el valencià és sempre la segona opció que s’ha d’anar a buscar aposta. El mateix Butlletí Oficial de la província està només en castellà, què els costaria fer-ne una versió bilingüe ? Poden prendre exemple del butlletí de Biscaia si volen. Massa esforços econòmics per a tant desgastada casa, val més fer grans vídeos de promoció turística.

La qüestió és que al final he consultat les llistes per les municipals als Ports i l’Alt Maestrat. Tret d’alguna raresa, com ara la llista del moribund blaverisme de Coalició Valenciana a la Todolella, només es trobaran llistes del PP o el PSOE. Ni Vilafranca, on EU ha solgut tindre sempre un pes important se’n salva del bipartidisme. La dreta contra l’esquerra, conservadors i progressistes, com vulgueu-li dir. Mirant els partits que es presenten podríem pensar que estem a Salamanca o Ciudad-Real. Res ens faria pensar que els Ports som una comarca diferent a la Manxa, i ho som. Els socialistes han aconseguit des de fa anys aglutinar tota una sèrie de gent de la comarca que combina progressisme i relativa sensibilitat valenciana o panca fins i tot. Potser dels últims reductes que fan mantindre el PV a les sigles del partit. Les característiques dels pobles dels Ports, ben menuts en la seua majoria, fa que sigue ben difícil fer moltes llistes. Les de l’esquerra podrien ser del Bloc, de EU o d’independents, però són dels socialistes. La coneixença directa de les persones fa que sàpigues que no són precisament del sector de Rodriguez Ibarra o Bono, i tanmateix tot és PSOE. O no ?

Foto de Wolfg Appel. Vestigi al Forcall de la època (passada i superada?) de la Comunidad Turistica del Maestrazgo, eixa comarca inventada a la qual els Ports no pertanyem.

Read Full Post »

Older Posts »