Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘problema domèstic’ Category

Canyes

La Farola, nom propi de Castelló. De Didac Margaix.

Ens situem al vell Castelló, a eixe que li agrada a la Maria, la ciutat menuda i el poble gran, tot mesclat. Allà per la Farola un vilafranquí que fa de transportista amb un camionet espera un altre convilatà que ha baixat a la ciutat per arreglar uns papers i algun recado més, pujaran junts. Mentre l’espera es fuma un cigarret, de tabaco verd, i de mig del Ribalta apareix l’altre, boina, camisa a quadres blava i jaqueta de llana. Es saluden i pugen, arranca el motor i deixen Castelló. Abans d’arribar a Borriol, al passar per damunt d’un barranc, el xòfer solta la primera frase del viatge:  ira! canyes. El viatge va prosseguir, van entrar per Borriol, després les corbes de la Pobla Tornesa entre  aquells pins i les roques rogenques del massís del Desert, el pla de la Barona, els Ibarsos, Sant Pau d’Albocàsser, les costes d’Ares, tot en el més absolut silenci. I al mas del Vent, ja en terme de Vilafranca, el copilot respongué: pa fer flautes.

L’altre dia vaig explicar esta història a uns companys quan parlàvem de compartir viatge de cotxe en desconeguts que trobes en una pàgina web. El que més temor em fa és trobar-me en un viatge de tres hores amb un desconegut amb ben poques coses a dir-li.

Anuncis

Read Full Post »

Olympia

D’avui fins a dissabte es celebra a la veïna Paris l’Expolangues, una fira per promoure el plurilingüisme i el aprendre llengües noves que sempre va bé. L’Institut Ramon Llull i la casa de Catalunya de Paris ens ha enviat des de fa dies el programa a la diàspora i la veritat és que hi ha activitats interessants però la fira no està feta per a nosaltres, els que el parlem bé (i ple de vicis) no hi tenim res a pelar. A part d’això el IRL de Paris organitza prou activitats durant l’any, però fer el viatge fins a Paris per una lectura de poesia en català del segle XIX no deixa de ser una gran fricada (i més demanar-se vesprada lliure!), suposo que si visqués a Paris hi aniria amb més regularitat. Per exemple la setmana que ve, el divendres, hi ha una conferència a la Sorbona de la situació sociolingüística de València a càrrec d’Emili Casanova, però per a un orleanés és impossible d’arribar a l’hora. De totes formes estes activitats, si es comparen amb el que es coïa per Paris als anys seixanta, no deixen de ser peccata minuta, en aquells anys l’Ovidi, Raimon, Llach, Paco Ibanez passaven pel Olympia al mateix temps que Brel, Brassens, Barbara i Ferré. Sense IRL. Hem perdut pes tat? Ara que… dels francesos o belgues que he citat no en queda ni un!

Read Full Post »

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »

Belgues

Este dematí, quan deixàvem Bèlgica al darrere, el cel era gris i la boira tocava el terra. El cel semblava que plorava i raons no li’n faltaven. Perquè ja ho deia el gran Brel:

Avec un ciel si bas qu’un canal s’est perdu
Avec un ciel si bas qu’il fait l’humilité
Avec un ciel si gris qu’un canal s’est pendu
Avec un ciel si gris qu’il faut lui pardonner

Read Full Post »

Quan arribo…

Mmmm. De Jules Stone.

Quan arribo a Barcelona (o València) hi ha una sèrie de primeres coses que m’agrada fer. La primera de totes sol anar a un bar, ni que sigue un macro bar amb cambrers amb micròfon inhalàmbric, per fer-me un cafè amb llet i un bocadillo de pernil, tomata i oli. El per què de tanta falera per entrar en un bar a esmorzar és ben senzill, a França s’ix esmorzat de casa i no es menja fins a l’hora de dinar (a migdia). Per tant a meitat matí no es para la jornada laboral per anar al bar del costat i de fet hi ha molts bars on no es concep menjar altra cosa que no sigue un croissant. A més quan arribo solc tindre ganes de fer-me un bon cafè fart de l’aigua xirla que servixen com a cafè per França. De l’entrepà de pernil sucat amb tomata què he de dir, l’únic però que li puc posar és que a Barcelona hi ha un greu problema amb el pa, han oblidat com fer-lo. Després solc comprar-me algun diari, algun llibre de butxaca per allò de dinamitzar el sector cultural i que no tots els meus diners es queden a Orléans. També sol caure l’enderrock (endogamirrock a la valenciclopèdia) que tot i que de vegades els estamparia un miler de cassetes de Carraixet al cap continuen sent un projecte seriós de premsa musical (endogàmica).

Read Full Post »

Elit

Jerarquies, d’Alain Marie.

Esta nit passada hem dormit a casa un amic una bona collada, li hem ocupat el menjador i les cambres amb matalassos, hem desplegat els sofàs-llit, hem estés els sacs de dormir i les mantes per als més desprevistos per damunt del que no feia tant havia estat una pista de ball d’inspiració jamaicana. I no massa lluny meu dormia, llarg i en diagonal, de mala manera, el fill d’un ex-ministre i actual diputat, socialista. La qüestió no hauria de donar més de sí, els fills de les grans personalitats tenen tot el dret a fer el que vulguen, sempre que arriben als llocs per mèrits propis.La pregunta per a mi és més aviat si estic en xarxa amb una certa elit de França, o és pura casualitat? La veritat és que al costat d’ell hi havia fills de pagesos o de veterinaris, però també és veritat que les escoles d’enginyers francesos (i la meua encara era de baix rang) tendixen a acumular molt fill d’elit, que després es casen i procreen entre ells, per els segles dels segles, amén.

Read Full Post »

Mocadors

Cada dia al anar al lavabo un cartell em recorda que m’he de rentar les mans amb sabó diverses vegades al dia i refregar bé entre els dits. El mateix cartell, i ara ve el problema, em diu que he de gastar mocadors de paper, que s’han de llançar a una paperera que tanca hermètica i no a qualsevol lloc i que en cap cas puc mocar-me el nas amb mocador de roba de tota la vida. De moment no he fet cas del consell i ningú m’ha agredit en un lloc públic per mocar-me amb mocador de roba. Només espero que el ja molt feble sector del mocador de roba aguantarà esta crisi de la grip A.

Gent que gasteu mocadors de paper, este post és per a que us manifesteu públicament. I ja que va de mocadors, bona diada.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »