Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘problemes barris’ Category

Estos xics es passen la vida, els dies, les vesprades i l’entrada de les nits a la porta del locutori seu. De fet ell és col·lega perquè fins un dia també es passava la vida, els dies, les vesprades i les nits a la porta d’un supermercat. Però un dia, per mitjà d’un tio emprenedor amb idees noves i diners vés a saber d’on, van posar un locutori en un passatge d’una barriada lletja de Nancy. Ara, quan els de dins estan ocupats i es comuniquen amb els seus respectius països, ell ix a la porta si no fa molt fred i es fuma un cigarret amb ells. Ells estan esperant el camello, avui ve haixix de Chaouen. Un, amagat sota la caputxa peluda del anorack negre, comenta que li ha eixit un curro per uns dies, descarregant capses per la nit. Els altres l’esperen que vingue eixa faena, un va excedir-se comprant-se aquell xandall rosa i necessita diners d’immediat. L’altre té una demanda de la policia per portar una pedra de costo al damunt. L’amo del locutori s’aparta un poc del seu local i escup sota un arbre, escup la ràbia de veure que hi ha alguna cosa que no va bé, que no tots tindran un tio per posar un locutori. 

Foto de Vandoeuvre, barriada de Nancy, de Kelesmehmet.

Anuncis

Read Full Post »

Sant Cosme I

Sant Cosme és un barri molt mal reputat del Prat del Llobregat, com la Mina a Sant Adrià del Besós, las 3000 viviendas de Sevilla, el barranquet de Castelló o alguna banlieue incendiària de París. Són llocs d’eixos que els que poden evitar-los els eviten i que en sabem d’ells gràcies als reportatges televisius tipus com ho passa un mestre a o bé a través del germà d’un amic que coneix el carter del barri. Vaja, tot indirecte, tot i que si es diu això per alguna cosa deu ser. Quan et veus obligat a anar-hi, lògicament et pases uns minuts contrastant, per veure si acabes dient: xa, no n’hi ha per a tant. I a la primera podria semblar efectivament un barri de perifèria com un altre, mescla de gitanos, vellets amb boina amb accent andalús i sud-americans, amb el seu bar del Betis, uns forns que desprenen una oloreta deliciosa i un restaurant a la cantonada amb paella els dijous. Fins ara que han col·locat els cartells electorals de Joan Herrera hi havia anunciada una correguda de bous de Jesulín i el Cid del passat juliol, possiblement un dels llocs de Barcelona on un cartell com eixe dura més. Ben poc contacte he tingut amb els habitants del barri, però puc senyalar que els vells tenen la mateixa passió que en qualsevol altre lloc per tot allò que fa flaire a obra i inhabitual. Un altre contacte va ser amb un xic que em va demanar en català si el 65 passaria o no. Fins ací no hi hauria res d’especial, si no fos que el xic no estava en plenes facultats, que quasi cada dia veus als mossos aturar algun sospitós per veure que du a sobre i sobretot pels rastres de xeringues i culleretes que es veuen en els racons. Ahir el que fins ara havien estat residus va convertir-se en acció, un es va punxar a vistes dels meus ulls, a plena llum del dia, i avui he vist al mateix entrar al centre de drogodependència del barri on suposo que els hi deuen donar la dosi diària. Quina pena, quantes llàgrimes en tantes llars, quant talent truncat, des de Camarón fins Eskorbuto, i eixa pesada llosa que ha d’aguantar Sant Cosme.

Sense eixir-nos-en dels barris conflictius, avui Le Monde publica un article sobre l’integració dels immigrants a Salt (Gironès). Acaba dient: A Salt, on n’a pas attendu la loi. Les destins mélangés se retrouvent le soir à l’école des adultes pour apprendre le catalan, accessoirement le castillan. Layla, une jeune Marocaine, a déjà écrit une rédaction en catalan pour vanter “la parité hommes-femmes”, contre les idées de sa famille. Elle a appris aussi le castillan et ira étudier à Barcelone. Laminé, Sénégalais sans papiers, vient d’arriver par bateau au risque de sa vie. Il ne parle que le wolof. Heureusement pour lui, il connaîtra bientôt le catalan.

Fotografia d’un edifici nou a Sant Cosme, treta d’un article al País.

Read Full Post »

El pare Noël – sí, fou ell – va ser un tant francòfil (o francòfon) i va dur L’elegància de l’eriçó (Edicions 62), un llibre de Muriel Barbery, escriptora normanda. No va ser suficientment francòfon per dur-lo en la llengua original sinó en català (o valencià, malgrat que a alguns els cou). Gràcies a això he pogut detectar algunes anècdotes en la traducció, això que tant agrada a Eines de llengua. Per exemple no crec que la traducció del terme francès PQ (de papier cul) hage de ser en català paper de cul sinó paper de vàter. I l’altra, si ens parlen de la campanya russa potser pensaríem en la batalla de Stalingrad o en la campanya electoral de Putin i no pas en el camp rus (una accepció del francès campagne és camp). Un cop dit això, el llibre en sí és deliciós, i no només pel repàs a tot tipus de pastes de te, xocolates i especialitats crugues japoneses. Un cant a l’optimisme de que tot es pot salvar, i això que una de les protagonistes adolescent es vol suicidar a l’estil Neró. D’entremig ressaltaria una possible hipòtesi per a comprendre els problemes dels suburbis de les grans ciutats franceses. Són gent que s’ha quedat sense cultura pròpia, ni poden tindre la dels seus pares ni poden identificar-se amb la d’un país que els fa viure lluny del centre en edificis lletjos tots iguals.

Read Full Post »

Rap

Un xic de color al tramvia d’Orléans, onze de la nit, un divendres d’estiu, direcció al barri nord de la ciutat. Xandall de color blanc, cadenes i un mòbil bo que li permet escoltar pels altaveus rap. Tots escoltem el seu rap. Un vigilant de seguretat de la empresa de transport de la ciutat li demana que apague la música o que es pose els auriculars ja que està prohibit fer el que està fent pel reglament del tramvia. El xic ni l’escolta. El vigilant insisteix.

– Deixa’m en pau fill de puta, jo no t’he dit res, no em toques els collons.
– No em faltes el respecte que jo no te l’he faltat. Apaga la música per favor.
– Fill de puta, ves-te’n, estàs content de guanyar-te els diners putejant la penya?

La cosa va proseguir com un diàleg de sords. La resta de passatgers callàvem acollonits. El vigilant no podent fer res va marxar, unes dones de més allà el planyien. Un altre xic, suposo que conegut del primer, parla amb el del rap i el tranquil·litza. El rap continua sonant i ells arriben a la seua parada. Baixen i descansem tots. Per molt que vulga no arribo a entendre esta gent, els joves de la banlieue, possiblement en l’únic en que estaríem d’acord és en posar-li un adjectiu a Sarkozy. Clar que com poder comprendre’ls si no vivim, ni treballem, ni anem de festa ni estudiem als mateixos llocs que ells. Només compartim alguns busos i tramvies, ells amb el rap per a tots i jo amb Negu Gorriak per a mi.

Read Full Post »

Anarkistes

Des de que Sarkozy ha guanyat les eleccions el temps al nord de França ha canviat. L’estiu del mes d’abril ens ha deixat un temps fosc, ventós i fred. Alguns han mesclat la grisor metereològica amb certa grisor de pensament i s’han dedicat a cremar cotxes d’ençà que el candidat conservador ha estat elegit. Una absurditat d’alguns que ens deixa en mal lloc a tots aquells que ens definim d’esquerres però que no creiem en la crema de cotxes just després d’una desfeta electoral com a mitjà per canviar les coses. Hi ha certa gent en este país que es diverteix fent el gamberro aprofitant qualsevol excusa, i estos dies l’excusa és Sarkozy. Són accions que no ixen d’assemblees democràtiques ni de reflexions profundes sinó més aviat de la combinació d’unes birres i uns canuts. Allò d’anarkia i cerveza fria està massa escampat. No són més que una minoria sorollosa que embruta tot un moviment. Un dels líders de les revoltes contra la CPE l’any passat este matí mateix deia a la ràdio que no té sentit cap manifestació ni cap vaga, ja que el respecte del sufragi universal és fonamental. Açò no treu que s’estigue ben a l’aguait del que ens pot fer en Sarkozy.

Foto de mkbebe.

Read Full Post »

Cremen

Arribo encaputxat a la parada del tramvia i com sempre en hores punta està plena de cares conegudes. Els trobo fastiguejats i no pas pel mal oratge sino pel retràs del tramvia, no obstant avui el motiu no és una averia mecànica, han cremat un vago en algun punt de la linia i s’ha hagut de suspendre la circulacio. El que l’any passat eren cotxes enguany són busos i tramvies, l’esport nacional francès em diuen amb sarcasme. Porto ja un temps per aci pero no estic en condicio d’explicar de primera mà el que du a estos jovens a cremar-ho tot, el contacte que un pot tindre en ells es limita a creuar-se pel carrer. Un dubta si en estes accions hi ha un minim de voluntat en canviar la marxa de les coses – un equivalent de la kale borroka – o és simplement gamberrisme dels que tenen molt poc a perdre. Certs aspectes de la seua actitud em recorden el naixement del moviment punkie, en aquell Londres del 1977, del no future i del God save the queen dels Sex Pistols.

La base del problema afecta directament els principis de la Republica quan ens plantegem si estos joves han tingut les mateixes oportunitats que la resta de joves francesos de socarrel. El barri on s’és nascut i el color de la pell pesa com la massa de Fraga en un pais on la integracio és d’escaparate més que real.

PD Lamento l’absència d’accents a les o i a les i, el teclat francès, ja se sap.

Read Full Post »