Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ribera d’Ebre’ Category

Difícilment trobaríem alguna cosa millor que l’oli d’oliva per definir la mediterraneïtat, és com si fos el llegat més pacífic i integrador d’uns avantpassats que van guerrejar per totes bandes del mar. He de dir que això del mediterrani no ho vaig valorar, ni comprendre del tot fins que vaig eixir-me’n dels aires marinats. La primera vegada que vaig veure mantequilla fonent-se al fons d’una paella per cuinar alguna cosa va ser tota una aparició que no sabia com gestionar per falta d’experiència. Ningú és millor ni superior a ningú, cadascú el seu, i l’oli d’oliva és meu, ve amb mi com cada persona del món porta a sobre seu una càrrega. Estellés glossava a la meravella com sempre el plaer de menjar ben sucat en oli un pimentó torrat.  A Orléans quan m’entren ganes de jugar a fer d’Estellés tinc una reserva en oli de la Ribera d’Ebre, que resulta que és un dels guanyador del premi de la Fira de l’Oli de Móra la Nova. El fa Miquel Esteve, que tant guanya fent oli com escrivint. Felicitats.

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacines, Dins Obra Completa Voum 2.

Escalivada d‘Oriol Llado.

Anuncis

Read Full Post »

Acabo d’arribar de l’entrega del XIIIè Premi d’Assaig Artur Bladé, organitzat pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, a Benissanet, com no podia ser d’altra manera al celebrar-se el 100 aniversari del naixement del gran assagista Artur Bladé en eixe poble. Els vencedors han estat Josep Maria Saez i Emidgi Subirats per un treball sobre el poeta miravetà Roc Llop, també exiliat com Bladé i que el 2008 també farà cent anys del seu naixement. Felicitats als guanyadors, blocaires tots dos. Però especialment per a Josep Maria, amb qui he compartit taula esta nit com tantes vegades hem fet en el xup xup cultural de la Ribera. Perquè per arribar a eixe punt, on ell s’ha decidit a presentar un treball sobre un poeta del seu poble i estar implicat en mil i una històries, hi ha tot un camí. Quan amb quinze anys hi anàvem a estes vetllades érem de carrers els més jóvens i ara potser ho continuem sent. Aleshores es feia estrany dir que una nit del dissabte aniries a un premi literari de la Ribera d’Ebre, amb gent major amb americana i corbata, que el professor de català estaria a la taula del costat amb la dona i el de Petites investigacions de 1r d’ESO faria un discurs. Era com una travessia del desert que acceptàvem de gust, perquè gaudíem d’aquell ambient. Ens vam fer grans i poc a poc interveníem de tu a tu en les converses dels grans, aprenguérem a estimar la comarca i a comprendre que per fer bollir l’olla fa falta gent per encendre el foc. I saber que el poble és la base de tot. A damunt Josep Maria té una passada de poble.

Foto de Miravet des del castell, de S. Lo.

Read Full Post »

La visita dels companys del pis de Barcelona va dur el sol a Nancy i el van robar allà on abunda més. Dies de pluges seguides, sense parar, que tanta falta feien. A la pàgina de Ignasi Llopis feia uns dies que no entrava – la visita dels amics ha pres temps a altres lleures – i m’he donat compte que s’han acumulat uns bons litres a Vilafranca. Una visita per la blogosfera ens aporta fotos de la riuada del Ebre a diferents punts, a Miravet, Amposta, Tortosa o Flix. Anant més enllà i sense moure’s de la blogosfera, trobem que Canal 9 torna a l’atac fent electoralisme de l’aigua. Tal com sembla ser que ha explicat el meu professor de hidràulica per la tele, les riuades de tant en tant són necessàries per mantindre els sistemes vius i actius com els rius, una arribada de sediments vitals per al delta. No s’ha de mirar la possibilitat de fer transvasaments en funció de les riuades, que són puntuals i en les quals no hi ha la possibilitat de transportar o emmagatzemar estos cabals. No es pot fer un tub per als 1800 metres cúbics d’estos dies. Esta riuada, del 2007, poc té a veure amb les de 1907 o 1937, però segueix mantenint viu la llegenda dels anys acabats en 7. Que sigue per molts anys.

Read Full Post »

Cabal de sensacions era l’slogan turístic de la Ribera d’Ebre ja fa uns anys. Ara m’he perdut, la veritat, crec que van per Ilercavonia, o això ja està desfasat també? Bé, el cas és que Dies d’agost, la peli de Marc Recha, va ser precisament un cabal de sensacions. Cinema independent, de pocs recursos però ben gastats. Moltes imatges familiars van passant una darrere de l’altra, dibuixant un paisatge conegut. El verd recremat de la garriga, les formes ovalades dels troncs d’oliveres, la calcària polsosa, el verd del riu i sobretot el so de les xitxarres sense interrompre’s, és l’estiu a la Ribera d’Ebre, un sol que ametralla sense parar. Anit, al cinema, els pobles amb els sils de les granges just al davant del seu millor perfil i les cases sense rebossar a totxana vista em van semblar més bonics. El film té subtileses, perceptibles només per als tiquimiquis: la matricula de la furgoneta sense afegitons o algunes pintades estratègicament situades. No puc acabar el comentari sobre Dies d’agost sense parlar de la música. Clara Andrés ve que ni pintada, gens estrident i cantant coses de poble, que agüeles regant les macetes al carrer n’hi ha per arreu, bé sigue a Oliva o a Riba-Roja d’Ebre.

Read Full Post »

Açò és una pre-cronica d’una peli. No sé si serà bona o no, si valdrà la pena trencar esta grisa vesprada per caminar deu minuts entre la boira i pagar l’entrada amb reducció per estudiants. O potser sí que ho sé. Perquè no es tracta d’un film qualsevol sinó de Dies d’agost, de Marc Recha. En versió original. Per tant no hauré de fer esforços en llegir els subtítols perquè el que entrarà per les orelles em serà ben fàcil comprendre. No hauré de preguntar al del costat que vol dir això o allò. He llegit que els paisatges de la pel.licula estan en un tram de riu Ebre entre Ascó i Mequinensa, Ribera d’Ebre. Aigües amunt de la nuclear, pel pas de barca de Flix i el seu famós meandre, la presa i el seu mercuri amagat tants anys. Flix, tant prop i tant lluny a la vegada de Móra. Riba-Roja, els silurs i els alemanys pescant. Mequinensa, ofegada sota les aigües tranquil.les del Ebre. Mai podrem retornar la vida dels seus carrers però sempre ens podrem recrear en el que ens ha deixat escrit un dels genis de la Ribera, Moncada. I fanfarronejant, tot eixint del cine i posant-me la bufanda, podré dir a la companyia que eixos llibres estan en francès.

Read Full Post »

El temporal de vent ja ha passat per ací, ara se’ns ha quedat una hora relativament calmada. El fred no arriba i els dies passen, Sant Antoni tampoc vol dur les gelades i la neu, però ell ha arribat com cada any fidel a la cita. L’any passat ja en vaig parlar del de Vilafranca, i demà suposo que no podré evitar de tornar-ho a fer. Però Sant Antoni és una festa que he viscut a banda i banda del Sènia. A la Ribera d’Ebre es celebra a alguns pobles però jo sempre hi vaig anar, des de ben menut, al de la Torre de l’Espanyol. Hi anàvem el dissabte de nit, la foguera feta en soques d’olivera al mig de la plaça de l’ajuntament, dita de la Pau. En una punta hi havia un parell de remolcs de tractor, l’escenari per als musics. Poc a poc arribava la gent i los del Ebro anaven tocant pasdobles. La foguera començava a cremar, la coca – de Sant Antoni – el vi i la cervesa començaven a córrer pels cossos de la gent i els crios llençàvem confeti, encara érem innocents als efectes del vi. Un cop la cosa estava prou animada, venia el moment esperat, el ball de l’espenta, el que fa el Sant Antoni de la Torre diferent. Els jovens comencen a empentar-se d’una punta a l’altra de la plaça, ara sota el balco del ajuntament, ara contra una porta de garatge agrícola, al ritme de la música. Seria una mescla entre una melé de rugbi i el pogo de primera fila dels concerts d’Obrint Pas. Ja fa uns anys que no hi he anat, ara ja m’ho podria mirar amb ulls adults i plantejar-me participar-hi. Però prefereixo no fer-ho, en part hi ha coses que han d’estar reservades només per als locals, i els de fora millor mirar-ho de lluny amb un got de vi, ara sí, a la mà.

PD Aprofito per saludar la iniciativa de Blocaires del Ebre, que es reuniran el proper 3 de febrer a Tortosa per discutir sobre el bloguejar. Llàstima que estiguem un poc lluny, que si no hi aniríem sense pensar-ho.

Read Full Post »