Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Ségo’ Category

He dedicat una estona de temps a llegir-me entretingudament els programes electorals dels dos grans candidats a l’Elisi, Royal i Sarkozy. Hagués volgut trobar alguna cosa que m’ho posés fàcil, amb dos columnes, però no ha pogut ser. Segurament existeix pero de vegades la informació és excessiva. Aixina que m’he basat únicament en el programa d’ambdòs candidats que es poden trobar en els seus respectius webs oficials. Evidentment una faena com esta implica destriar el gra de la palla, i més si en el cas de Sarkozy ho posa tot en un pdf molt bonic però gens esquemàtic.

Hi ha moltes coses en la que els dos candidats coincideixen, sobretot en la palla. En eixes coses que són de sentit comú i que ni la dreta, ni l’esquerra ni els extraterrestres diuen que no, tipus respecte als discapacitats i facilitat d’accès als llocs, major investigació mèdica per certes malalties, etc. Fins ací no hi ha debat. Després vindrien totes les frases que contenen les paraules orgull, França, francesos i franceses, que també anirien a la categoria de palla. Algú malintencionat, podria dir-me que traslladant-ho a casa nostra, parlar d’eixes coses és també palla. No és el mateix, que l’estat francès no està en perill d’extincio.

Entrant ja en matèria. Sarkozy no vol sentir parlar de la VI República, que com fins ara ja ha anat bé. Royal diu que no, que és un model caduc, amb un parlament que no és representatiu del país, on no es limita l’acumulació de càrrecs electorals i el conseqüent descrèdit de certes institucions.

El conservador és contrari a la jornada laboral de 35 hores que segons ell ha congelat la economia del país. Una de les mesures que proposa és l’impuls de les hores extra, que presentaria avantatges. En un món meravellós on fos el treballador qui decidís les hores extra que vol fer no estaria malament com mesura…Una altra joia del programa de Sarkozy és demanaré un esforç a les empreses per augmentar el sou dels treballadors. Si no fos perquè no ho és, pensaria que és molt innocent. Royal no vol retirar les 35 hores i es mostra en cautela per tal d’estendre-les. En alguns el seu programa té palla, i precisament en coses on el que és vol és gra.

El no de França a la Constitució Europea va fer mal. Sarkozy diu que va entendre els francesos i ja ho arreglarà ell. Royal es compromet a un nou referèndum, a un nou debat, en una versió de la Constitució que sigue més llegible. Pel que fa a la immigració Royal parla de regularització dels immigrants amb treball, amb fills escolaritzats i el seu dret a vot a les eleccions municipals. Parla de la taxa Tobin, d’una mundialitzacio racional i de cooperació euro-mediterrània. Sarko diu que seguirà amb la política que ha dut fins ara com a ministre d’Interior, on saber francès serà un requisit abans d’arribar. Hi ha una cita al desenvolupament dels altres països però ací és ell el que gasta la palla.

Un tema important és la energia, la fi de la era del petroli i els problemes mediambientals. Tots parlen de recerca, Sarkozy vol tirar mà de la nuclear – no esmenta en cap lloc el emmagatzemament dels residus – i Royal es mulla i parla d’una reducció de l’energia nuclear i un 20% d’energia renovable pel 2020. I parar els cultius transgènics i reduir els pesticides, un dels majors problemes de la vella Europa de cara el futur. A casa Sarkozy, silenci.

Els francesos tenen en les seues mans el seu futur. Nosaltres, com a europeus, ens hi juguem un poc també el proper diumenge.

Fotos de tofz4u i Raquel Silveira.

Read Full Post »

Sant Jordi a Nancy

Dia de Sant Jordi. Lluny de Barcelona, de les Rambles i de les paradetes amb els escriptors més i menys coneguts en la nostra llengua. Sense parades amb roses a favor de mil i una causes. Pero escric des d’un país que avui ofereix novetats i coses a explicar. La primera volta de les eleccions presidencials franceses ens presenta un duel Sarkozy – Royal. Finalment no hi ha hagut la sorpresa del centre – eixe centre sempre relatiu – i la segons volta es desenvoluparà entre socialistes i conservadors. Vaig escoltar atentament els discursos dels tres candidats més importants a la pantalla. Sarkozy, en un teatre parisi, agraïa als francesos la seua confiança i insistia en la seua campanya i el seu programa. Vaig escoltar massa colps ‘identitat nacional’, un debat fantasma que ha estat present gràcies a Le Pen. Si tenen un debat identitari és perquè una sèrie de gent en un moment o altre s’ha sentit fora de la nació. Bayrou era el segon en parlar, en un carrer de Paris. Tot i la evident decepció de ser tercer, es mostrava feliç d’haver col·locat al joc una tercera força, el centre. 7 milions de francesos li han donat la confiança i ara esdevenen un deliciós pastis pels dos finalistes. La última en aparèixer va ser Ségolène Royal des del seu poble. Si em permeteu ho vaig trobar molt original i ho vaig valorar positivament en un estat on per anar en tren de Perpinyà a Baiona una opció sempre és passar per Paris. En el seu discurs s’afirmava la representant del canvi, parlava d’una França sense duresa policial i féu una referència a l’altermundialisme. Malgrat les ombres que té en la seua pujada al PS, l’afiliació on line i el suport a l’independentisme quebequès – al nostre no de moment – és el millor que queda. L’opció d’enfront és una dreta que guinya l’ull a l’extrema dreta, d’on expliquem sino la baixada del FN ?, una dreta que vol la privatització de grans empreses públiques, que no garanteix la independència francesa envers els EUA – com sí ha fet Chirac – i que ja sabem el que ofereix als que es troben fora de la suposada nació.

Foto de la protagonista amb roses, l’altra protagonista del dia. De Danielle Bousquet.

Read Full Post »

El cap d’estudis ens va vindre un dia, anava menjant l’entrepà de dinar i li anava regalimant la salsa vinagreta. S’ho va fer vindre bé per acabar-nos dient que en la vida s’havien de tindre utopies, del contrari tot era desesperant i destrempador. Ens parlà de les eleccions presidencials franceses com exemple. Quin avenir ens espera ens preguntà? Ja fa uns dies de la trobada amb el cap d’estudis i la campanya, els debats televisius i la densa blogosfera política francesa no aporten la llum al final del túnel. Escric açò i em diuen que Ségolene l’estan acrivillant per la tele en directe. La desesperança en directe podríem titular-ho, un seguit de missatges, promeses, soltades amb bona cara però sense donar xifres i esquivant els punts complicats amb destresa. Se l’ha acusat d’això i queda ben palès cada vegada que obre la boca. Entre margarida i rosella diu alguna cosa amb sentit, tampoc cal dramatitzar. Se’m faria dur votar ací amb estos candidats…planyo als qui ho han de fer. L’extrema esquerra presenta José Bové, que com a cap de manifestació dóna el callo però no per presidir França, ho sento. El PC està entre els de sempre i els ferds, Lutte Ouvrière presenta la mateixa candidata des de fa una pila d’anys, però escoltant-la un s’adona que està davant una dona coherent. A l’altre costat del riu, Le Pen, Villers (el seu lema ve a ser: si no voleu ser francesos marxeu!) i Sarko, el poli dur. Al mig del riu, com l’illa de Buda, Bayrou, el outsider, eixe ciclista que ningú coneix, que un dia es fuga, pren mitja hora i costa treure-li el mallot groc. Si és que li’l treuen.

Foto de Elgemusio.

Read Full Post »