Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘trens’ Category

Lladres de temps

Els caps de setmana som molts els que ens desplacem de la capital – i esta pot tindre diversos noms – fins als pobles, poblets, cases i famílies respectives. Els motius que porten cadascú a fer-ho poden anar des del tupperware de l’agüela fins a mantindre viva l’activitat festiva del poble, tant en fer-la com en preparar-la. Alguns infeliços confiem el nostre transport a Renfe, i esta gent es diverteix a robar-nos minuts de les nostres vides amb excuses de mal pagador. El cap de setmana anterior mateix crec que he hagut d’afegir unes quatre hores de més en els meus dos trajectes fins al sud català, o el nord valencià. Cal dir que el divendres fou un suïcida el causant, però la benvinguda aigua del diumenge causà uns retards al·lucinants. Anit em sentia com si m’hagueren robat temps, llibres, hores de tele i sofà, una mitja part de partit, una vegada més. La xica de l’oficina de reclamació em va fer llàstima quasi, quins quadres per a la pobra cada dia, aguantar estoïcament davant la foule, vaig estalviar-me el dir-li de malfaeners i galomos cap amunt, ben mirat no hagués guanyat res ni la culpa era seua. El més trist és que el proper viatge que hauré de fer no tindré altre remei que confiar cegament altra vegada en ells, acceptar els deu minuts de retard per definició, la desinformació feta llei, la seua presa de pèl contínua.

Anuncis

Read Full Post »

El caos dels trens

No semblen els millors dies per travessar Barcelona en tren, ni per visitar-la ni quasi acostar-s’hi. Una sèrie de calamitats, que no deuen vindre totes per la mala voluntat dels Sants de la Pedra, fan que res funcione. Tampoc pot donar-se-li la culpa a José Blanco en este cas, en principi. Apuntar-se ara a demanar la gestió per part de la Generalitat catalana dels trens de rodalies és muntar-se al carro descaradament, malgrat que és una cosa que sempre he pensat des de que vaig descobrir que els ferrocates sempre solien ser puntuals. Cinc anys d’estudiant universitari són cinc anys barallant-se amb la Renfe, plens d’anècdotes, de retards clamorosos acompanyats de cap explicació, i si n’hi havia, sempre d’amagatotis en forma de confidència del revisor, mai per la megafonia donant la cara i sent clars amb els clients. Encara més crua deu ser l’opinió d’algú de Tarragona que cada diumenge de vesprada es trobava tots els vagons plens i havia d’anar de peu fins a Barcelona. Esta és la Renfe que conec i que he conegut abans de les obres del TGV, ara sembla que és pitjor. No pot durar massa temps tot això, com deia l’Ovidi, tot explota bé pel cap o per la pota. Per on sigue, però que explote, i de pas que ens deixe arribar dissabte de vesprada a l’hora de l’entrada del primer bou de les festes, Ventanillo, en imatge.

Read Full Post »

Portbou i Cervera

Portbou, poble fronterer ferroviari. La gran idea d’algun cap-pensant de fer les vies de la Península d’una amplada diferent a les d’Europa fa que t’obliguen a parar i pergues un temps preciós. Tot sigue dit, la brillant idea ibèrica, va donar-li una vidilla a pobles com Portbou o Cervera, amb activitats tant elementals com passar les taronges de Borriana – per dir un poble amb pedigrí cítric – d’un tren d’ample de via ibèric a un d’europeu. Cervera té una xicoteta estàtua en homenatge a esta gent que va trobar feina en el despropòsit espanyol. Els passatgers aprofitem la cosa per prendre’ns un tallat al bar de l’estació, més que res per poder dir “Bon dia, un tallat!” i fer palès allò de Josep Pla, del meu país és on dic Bon dia i em responen Bon dia. No només es canvia d’ample de via a Portbou, canviem de la SNCF, que són puntuals excepte quan fan vaga, a la RENFE, on la puntualitat és excepcional. I clar, fa ràbia que et roben minuts a Vilafranca, que tampoc n’he tingut molts, però els suficients per saber coses i fer-ne saber. Pel que fa als temes més hídrics del viatge em reservo un article a Mullats sobre els ullals.

Foto vella de Portbou, d’Almogàver.

Read Full Post »