Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘turisme’ Category

Webs d’ecoturisme

Porto un parell de dies que rastrejo les webs hagudes i per haver del turisme rural de l’Empordà i extensions, tan semàntiques com geogràfiques. Este rastreig cibernètic m’ha permès fer una vista per l’estat de les pàgines web del ecoturisme empordanenc, que és ben interessant perquè permet fer un revival d’Internet i les webs. Encara hi trobem alguna web feta en l’edat antiga d’Internet, allotjada a un servidor tipus geocities o semblant, sota un nom horrorós, amb html ben bàsic i si et descuides amb una melodia midi de fons. Després algunes ja són d’una època més llustrosa, ja dins del boom d’internet, on es podia detectar la presa de pèl d’algunes empreses dissenyadores de webs que feien una pàgina plena d’imatges exquisites, molt flash, però on és impossible trobar un contacte! El tema contactes també és curiós, ens trobem des de les rovellades direccions de correu allotjades a telefònica o a portals passats a millor vida (Inicia, l’alternativa de Prisa a terra). Els dominis de les webs solen ser punt com, cap punt es i algun punt cat. Malgrat haver enviat correus a direccions de les que no esperava resposta, en puc estar content, vora vint respostes. Qui diu que ruralitat i modernitat estan renyits?
Foto d’una casa a l’Empordà d’Anna Girdac.
Anuncis

Read Full Post »

Les gaviotes juguen astorades en eixa basseta d’aigua verda i un poc pudenta que hi ha als peus del costat sud de la muralla de Peníscola. Elles són alienes al logotip del que en són protagonistes i nosaltres ens les mirem amb repelús, estem lluny de l’ornitologia i Hitchok ens va traumatitzar. Ja dins del recinte amurallat una venedora xarre pel mòbil asseguda al pedrís de la tenda de souvenirs, no crec que vengue moltes samarretes de Deco esta vesprada de festes de Candeleda, Sant Blai i Carnaval. El que en agost és una cafeteria d’orxata i granissat des de fora ara sembla un bar de poble, de caliquenyo i carajillo de Terry. No és que el caràcter de la gent del poble patisque una metamorfosi de l’hivern a l’estiu, és simplement una qüestió de dilució, l’autenticitat peniscola és més aigualida en estiu. Quan estem davant del castell hi ha més moviment, alguna parella de jóvens que fa turisme tranquil i algun altre que aprofita el tristot solet de febrer que ja se’n va per la serra d’Irta per fer una fotografia.

Read Full Post »

La costa

Recordo com a les classes de geologia del Batxillerat, explicant-nos què és una platja des del punt de vista geològic, ens deien que a casa nostra quasi ja no en quedaven, només al Delta de l’Ebre. La frase soltada a aquella colla d’adolescents era dita amb tota la intenció d’escandalitzar-nos i fer-nos veure que la platja dels castells i del volleyball no és una platja. Des d’aquell dia vaig començar-me a mirar els passejos marítims com un horrorós invent humà que ens destrossa les dunes que tota platja hauria de tindre. Però quan un es passeja per un d’estos passejos i ho veu ple de gent no horroritzada amb la seua orxata a la mà, penso que no tots ho veiem del mateix color, a ells els hi deu agradar. També li deu agradar a la gent una filera de kilòmetres i kilòmetres de blocs d’apartaments a escassos dos-cents metres del mar? No ho crec, però per molta gent vindre a la nostra costa és l’única forma de passar unes vacances a la fresqueta de la vora de la mar sense grans estragos per a la butxaca. Els que s’ho poden permetre, l’equivalent dels que venien a Peníscola fa cinquanta anys, ara se’n van a Croàcia o a Còrsega per tindre mar, bon clima i pocs blocs d’apartaments. I segons sembla els primers s’han posat mans a la feina per igualar-nos d’ací poc i els segons amb terrorisme de baixa intensitat van evitant la massificacio.

Foto de la Serra d’Irta, un tros de costa verge al costat de casa. De clonic.

Read Full Post »

Lunéville

Vesprada lliure que m’he pres lliurement. He anat a l’estació de tren de Nancy, per fer allò tant bohemi de prendre el primer tren que passa i a veure on anem a parar. Ben bé no ha estat així ja que no ho he destinat tot a l’atzar, he anat al primer poble mig gran que s’ha creuat en el camí, Lunéville. Com qui ix de Castelló i fa cap a Almassora. L’estació, en obres i austera, dóna pas a un barri trist, les parets de les cases son fosques, brutes, com el cel. Poc a poc ens endinsem en el poble, apareixen tendes de sostenidors cars, ja que 96 euros em sembla car. A continuació alguna panaderia i la vella sinagoga que té un mural en homenatge als jueus de Lunéville morts per l’holocaust. Em fixo en algun dels cognoms i hi trobo algun Blum, com Léon Blum, primer ministre del Front Popular francès als anys 30, perseguit precisament per ser jueu. Més cap al centre està el gran castell, el Versalles de la Lorena, allà on vivien, i morien, els ducs d’este ducat que ens ha acollit este any. Seguint en el temps, al mateix palau, un cop ja s’havien tallat alguns caps, es va firmar la pau entre Napoleó i Àustria. No està gens malament haver fet cap una vesprada de dimecres plujós a este poble ple de història, de ducs i pactes de gran escala. De vegades una gran ciutat decep perquè no guarda massa historia tot i el seu volum, ciutats que no deixen de ser pobles que s’han fet grans. Lunéville més aviat ha quedat com el poble tranquil on en un temps els ducs de la Lorena van decidir viure. Perduts els ducs…

Read Full Post »