Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Uncategorized’ Category

img_20160930_152300
I arriba el dia que ixes de casa sent-ne dos, i saps que al cap d’uns dies faràs el mateix recorregut en sentit contrari i en sereu tres. Que res serà com abans i unes quantes tones més de tòpics sobre la paternitat. Tòpics que són veritat. A priori pensava que el trajecte a l’hospital  se’m faria etern, que els semàfors serien eterns i que els vehicles circulant al costat amenaces a la meua família. I sincerament no recordo res del trajecte, a part que vaig aparcar a bon lloc. La ràdio apagada.
Us estalvio els detalls i els tecnicismes d’esta ciència que és el parir. En el fons de mi penso que si els meus avantpassats del Mas del Carro es van reproduir i van parir amb un pam de neu a fora, no passaria res ni ara ignorarem un 10% de la metralla higienista que ens donen a la maternitat de l’hospital. Ni tant ni tant poc.
Passades les emocions i recuperat un poc de la son d’una nit en vetlla, omples un document amb el nom i cognoms de la mare i del pare i vas al registre civil, l’Etat Civil en francès. La simbologia d’inscriure una nova persona al registre, que serà ta filla, és enorme. Aleshores ve el major disgust del dia. Has assistit al part, les contraccions, el anestesista que te fa eixir de l’habitació per no veure les banderilles, les infermeres, la sang del placenta, el cordó umbilical ben fresquet, els crits de la mare, els ànims de les matrones, i al remat és una funcionària de l’ajuntament la que et baixa dels núvols. Estem a França, i la xiqueta serà o Monfort Climent Ménard, o Ménard Monfort Climent, o Monfort Climent a soles o Ménard a soles. Però Monfort Ménard necessitava un dispendi de la llei francesa signat pel consolat d’Espanya, per tal de poder aplicar els hàbits i costums de l’estat del pare. Dutxa freda. Divendres, quatre de la vesprada i és per a dilluns com a molt tard. Un dissabte al mes el consolat de París està obert, i justament és l’endemà, ajuda divina. El viatge a París en cotxe i les teues xiques abandonades a la maternitat, sort que el cotxe no va amb gasolina però amb serotonina. Un funcionari del consolat jove m’ho arregla en deu minuts, el vicecònsol m’ho firma, previ pago de trenta-cinc euros. Tinc ganes de cridar visca Espanya i abraçar el guàrdia civil de la porta. Les hormones.

img_20161002_181803

L’hospital un diumenge

Una volta els tres a casa estem al món real. Els plors, les crisis, els còlics, els mocs, les lleganyes i la caca groguenca com mostassa a l’antiga. També els somriures, les mil faccions de la cara i la baba, la seua, la nostra i la dels iaios. No sóc de cap dogma en això del criar els fills, no m’havia llegit llibres abans, només el Blog de la Margarida que explica com criar en trilingüe, català, francès i castellà, estant a França. Era dels dels de ja vorem. I ara, en moments de desesperació, un poc en silenci i d’amagat, m’he vist buscant a Google coses com: el meu xiquet no dorm i plora. De la manera en que Google em completa la pregunta ja m’espanto. I més espanta encara si fas cap a certes pàgines web, fòrums de desesperats i desesperades, blogs d’autoajuda, YouTubers de la puericultura, alarmistes, extremistes, higienistes, homeopàtics i xamans de la criança. Pàgines només per a mares, com si la criança no anés amb els hòmens. Sí, però la xiqueta seguix plorant. Aleshores tu, que havies anticipat la cosa i li havies comprat un disc de Putumayo amb cançons de bressol índies, afganeses i argentines, davant els crits aguts com d’un porc el dia de Sant Martí, te passes per alt segles i segles de tradició musical de cançons per dormir i li cantes el repertori que domines (imagineu-lo), i només de la vibració del teu tòrax contra el seu s’adorm. També funciona l’aspirador, l’extractor i uns vídeos del Youtube que són una hora sencera de soroll continu homogeni. Està tot inventat.
Les cançons de bressol afganeses. Els blogs d’autoajuda.

Read Full Post »

Vide-grenier

2765041517_6b1fbd5997_z

Mescla pròpia d’un vide grenier, de Christine

Entre Pasqua i octubre a França no hi ha poble, barri o ciutat que no celebre un vide-grenier. Què és un vide-grenier? Literalment voldria dir un buida-falsa (falsa és el terme vilafranquí de l’andana valenciana o les golfes catalanes), però jo ho traduiria com rastre o fireta de segona mà. El que passa és que els rastres que tenim en ment, els de les grans ciutats com Barcelona o Madrid, estan monopolitzats per professionals de la segona mà. Els vide-grenier francesos, tot i que també veuen acudir alguns brocanters professionals, són sobretot populars, una gran fira popular de la segona mà, com un Wallapop presencial i amb desvirtualització. Es fan arreu, la braderie de Lille és molt coneguda per exemple, i són un acte més de les festes d’estiu dels barris i pobles, és més, en els poblets més modestos les festes moltes voltes es liquiden amb un vide-grenier el diumenge, una tasca per beure cerveses i vins i menjar llonganisses torrades a càrrec de la comissió de festes i unes atraccions de fireta de tercera divisió, en el millor dels casos el dissabte per la nit tindríeu un ball-folk amb l’acordionista més cèlebre de la comarca. Les cases que acumulen molts trastos per revendre es demanen una plaça als organitzadors, pagant un dret per plantar la paradeta, de nou del matí a sis de la vesprada. S’hi està per guanyar diners però també per xerrar amb els veïns i beure l’aperitiu baix del para-sol, un altre símbol nacional francès. Què trobarem? Roba, llibres, vinils, eines, pintures, joguets, xapes i pins, mobles, plats, copes i gots, alguns ho tenen ordenadet, altres a munts. En general mai vindràs d’un vide-grenier amb un objecte útil.

Avui hem anat a un vide-grenier que acompanyava la festa de la cirera d’un poble prop d’Orléans. Com esta primavera ha caigut el diluvi, les cireres estan aigualides i són poc dolces, així que ens motivava més la fireta de segona mà que acompanyava la festivitat. A més, per als futurs pares és una gran oportunitat per comprar en massa objectes que fins ara mai havien passat per la porta de casa. Una amiga ja ens havia avisat, aneu als vide-greniers per no comprar-ho tot nou, de pobles o barris rics millor, tindreu bodies o pijames de marca a un euro la peça. Superada una certa recança en comprar roba que desconeguts han portat, que si estarà net, que a saber què hi han fet, que si la rentarem amb aigua bullint, hem trobat la paradeta ideal. Creixen massa ràpid, no dóna temps a fer-se malbé ens diu la venedora, mentre atrapa per dins la furgoneta la que fa uns anys portava eixos bodies, ben sana ella. Tindrem manies per la roba de segona mà i per la de primera, cosida per xiquetes de Bangladesh, transportada en contàiners fins al port de Nàpols i exposada en botigues on abans que la compres tu quaranta mans l’han tocat no en tindrem cap?.

Read Full Post »

Dissabte passat Al Tall feien un dels seus darrers concerts i segurament l’últim a la comarca dels Ports. Com des de fa uns dies col·laboro en la revista digital musical Tres Deu, ací us deixo l’enllaç a la crònica que n’he fet.

Read Full Post »

Creença

Sí, reprenc l’activitat d’este blog, després de mesos on segurament hagués pogut dir la meua, és més, fins i tot tenia certa obligació de dir la meua, com per exemple durant la pujada al cel i la baixada al infern del meu Athletic Club. Però no vaig dir res. Reprenc avui, i no és casual. Ahir era San Fermin. Mig en serio i mig en broma, més d’una vegada he dit que crec en San Fermin com a unitat metafísica a qui dirigir-se com a divinitat i de la qual n’esperes accions sobre la capa de la Terra, allò que se diu miracles. Després, politeista que sóc, tinc una altra divinitat, Sant Antoni, de la qual no espero miracles però li agraixo eternament existir, Ell i la festa que va darrere seu. 

Ahir i avui, mirant els encierros de Pamplona, s’ha demostrat un dia més que San Fermin és un Sant i com a tal sap fer miracles. Sinó preguntem-li-ho al xic que ahir va ser arrastrat 60 metres per un Dolores Aguirre penjat al cuarno per un mocadoret, roig, com ha de ser. La ciència dels encierros després ens deia com s’ha de nugar un mocador al coll per evitar precisament això. I avui un altre xic ha vist com un Miura, sí, sí, un Miura del 2012, una evolució genètica i amb sobrepés del Islero del 1947, li ha passat el cuarno per la cara en ple carrer Estafeta. San Fermin, sant amb careta de bonifaci, ha actuat. 

Però San Fermin no actua només des dels corrals de Santo Domingo fins a la plaça de bous de la vella Iruña. També actua més enllà. Per exemple, San Fermin és la dosi de tauromàquia per a molts catalans. Ho sé del cert. Deu existir gent que no va posar mai els peus a la Monumental, que va veure com prohibien els bous de plaça a Catalunya i ells com si plogués a Seattle, i per obra de San Fermin, esta mateixa gent, durant una setmana del mes de juliol esmorzen un bol de cereals mentre els Cebada Gago cavalquen per Mercaderes. I ells, que mai havien vist un natural des del tendido sol a la Monumental ni mai han vist de veres la Cargolera de Cardona saben que els Cebada són bous perillosos al encierro i que els Miura els hi posem el diumenge, dia de turistes i outsiders. 

Un altre miracle de la divinitat navarresa, és que en horari de màxima audiència, perquè els encierros peten les audiències al dematí, per un canal com TV1, podem escoltar uns versos cantats en una vella llengua, l’èuscar. És magnífic, és una demostració preciosa de la convivència cultural, que es sent ben clara al carrer, quan els de Leitza li tiren la canya a la de Lodosa. Després, i això el Sant ja no ho controla, cadascú a casa reaccionarà a la seua davant el entzun arren San Fermin. San Fermin no és el patró dels mals gàstrics ni de les morenes. 

Tampoc pot arribar San Fermin dins les neurones dels capitostes de RTVE. Des de la prohibició de la publicitat  a la radiotelevisió espanyola vam respirar per no haver d’aguantar més anuncis d’espàrrecs, matalassos i assegurances, cada dia els mateixos, cada dia segons el mateix ordre. Però des de ja fa uns anys hem d’aguantar uns comentaristes insofribles i sobretot, un gran concepte televisiu expandit als quatre vents, la xica que està per que hi ha d’estar. 

Read Full Post »

ningú t’ho ha demanat però fa un bon dia

Read Full Post »

Inutilitat tecnològica

Des de ja fa un temps els supermercats i grans superfícies en general tenen un espai ràpid on tu mateix passes els productes per davant el detector del codi de barres, una màquina et parla i et diu el que has de fer per acabar pagant amb tarjeta.Un gran invent dels hipermercats, que s’estalvien el sou de sis caixeres automatitzades per sis màquines, i ens fan creure al client que avançarem més ràpid i que guanyarem un pessic de temps. Esta és la tendència, per reduir costos certes tasques les acabes fent tu mateix. Ací a França és impossible esperar trobar un gasolinero humà que et pregunte: ple? excepte a les Antilles, tu te servixes, tu pagues, i si vols pagar trinco tranco més te val no quedar-te amb el dipòsit buit un diumenge de vesprada. Ahir estava fent cua per pagar més ràpid la compra de quatre coses. Davant meu hi havia una dona, d’uns quaranta anys, amb el seu fill adolescent entre indie, surfer i postpunk. Crec que no va haver etapa en el procés en la compra on la dona no va errar-la – i encara sort que son fill passava els productes trobant fàcilment on es trobava el codi de barres. No va encertar el botó per començar, va treure els productes de la balança abans d’hora, la tarjeta de crèdit també la va treure abans d’hora, tot per comprar més de 10 productes quan només se’n poden comprar 10. Quan tot semblava acabat i el moment d’embossar era arribat, la petita plataforma que aguantava les compres se li va fer menuda i la dotzena d’ous va parar per terra, rodolant un ou fins els meus peus. Amb la cara roja de vergonya em va dir, és la primera vegada que compràvem ací. Està clar, hi ha gent més sapastre que la resta i tot es pot aprendre, però això no treu que alguns quan es veuen obligats a “dialogar” amb una màquina els hi entren suors, acaloraments i un desfici que ho acaba enviant tot a fer la mà. Serem nosaltres algun dia així?, ara que fardem de fer virgueries amb el dit per sobre d’una pantalleta, ens arribarà un dia que ens veurem superats per la tecnologia i direm, a açò no arribo?

Un vídeo vist a través del blog de Vicent Partal aue il·lustra un poc tots estos reptes.

Read Full Post »

Les Aubrais – Orléans, de diaryof70stenns.

Com cada matí llig el mail que ens envia la bona gent de rodamots. Avui la paraula tenia el seu aquell, engavanyament, que vol dir:

Acció d’engavanyar; l’efecte. Engavanyar és ‘impedir una peça de roba els moviments naturals del cos’.

I després venia, com sempre, el millor, la cita d’un text, en este cas de Pla (“El viatge”, Destino 1967):

“El viatge a París, essent una mica llarg, implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren. No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients.”

Les Aubrays -bé, les Aubrais de fet- és l’estació de facto d’Orléans, la del centre de la ciutat és un cul de sac i molts trens només es paren a les Aubrais, havent-hi un enllaç amb trenet entre les dos. Conec perfectament de que parlava Pla, és més, uns quants anys més tard la història continua sent la mateixa. Agafem el tren a Barcelona, Figueres o Portbou, i fa bona hora, sol, lleugera tramuntana. Ens agitem a la llitera del tren i mentre somiem, o escoltem com ronca el veì del costat, pugem xino-xano cap al nord. Es fa de dia, el revisor ens desperta, prochaine arrêt les Aubrais. Baixes, el cel és gris i cau una lleugera pluja. Sort de la calefacció sempre a fons del trenet llançadera per no fer del canvi metereològic res massa radical.

Aprofito el post, tot i que no té res a vore, per rebotar el reconeixement de Maria (no la romana, la parisina), que em va fer un meme Val la pena fer una mirada a este blog (a la imatge en portuguès). Gràcies Maria! Ara he de correspondre i aconsellar deu blogs que valguen la pena. La cosa és que a molts ja els he aconsellat alguna volta, aixina que no arribaré a fer una llista de deu, però s’intentarà. A més aprofitaré per posar a dia la llista de blogs, que hi ha alguns cadàvers i altres que encara no estan.

El bagul de les lletres, blog hiper premiat i de veres, fet pels xiquets d’escola de Vilafranca sota la batuta de la mestra Vanesa Marin. Felicitats!

Sempre plou quan no hi ha escola, de Pau Barrina. Val, sí, som amics i és del poble, però ara que diràs que té una seguida i es curra uns textos molt bons, val la pena fer-li més difusió. Que dure!

Piltrafes, blog de Nurieta de Vinaròs i si no m’enganyo companya de promoció de l’anterior blocaire. Fervent defensora de que el Sènia no és cap frontera.

Indicat, bon blog musical en català. Malgrat el títol, trobem molt més que indie nyonyo. I com està fet des del País Valencià abasten tot l’espectre. Recomanable.

Mamà, qui som?, de noiadevidre (li guardarem l’anonimat), reflexions personals, a vegades un pèl incomprensibles, a vegades antoniafont-istes, a vegades les dos coses.

I pels taurins, un enorme blog de fotografies taurines, el blog de Manon. El reconeixement que jo li puc donar no és res comparat amb el que ja li han fet altres, però volia aportar el meu granet de sorra (de Albero a poder ser).

Read Full Post »

Older Posts »