Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘valencià’ Category

Vilafranca, entre parets. De cuxaro.

Per els capricis d’esta meteorologia que els nostres avis no comprendrien i que poc té a vore amb l’èpica de les nevades dels quaranta i dels cinquanta que ells ens explicaven, estos dies de Nadal es propiciaven al passeig a la vora de migdia amb un sol agradable. A la breu escapada per Vilafranca així ho vam fer, vam tindre temps de voltar pel poble i un poc pel terme, visitant espais amanits per als turistes on s’han instal·lat panells explicatius sobre el paisatge i l’arquitectura popular. Ha costat molts anys, Déu i ajuda que dirien els Manel, i el valencià esdevé, almenys a Vilafranca, la llengua en la que es fan per definició molts dels escrits públics, no de bades és la llengua del poble en la que ja fa uns trenta anys que s’educa. Però hi ha un fet que em pertorba, la facilitat amb la que es veuen faltes d’ortografia en valencià en llocs on no n’hauríem de veure’n mai, en plaques d’escultures o en panells d’un museu per exemple, i el que val a Vilafranca val a molts altres llocs del País Valencià i Catalunya, no vull acusar a ningú en particular. Són accents que no hi són o en la mala direcció, són castellanismes quan no en feia falta gastar-ne cap, és una finestra de Google Translator al ordinador d’un dissenyador que va perdut. Una sensació de laxitud ortogràfica i gramatical impera en l’ambient, ja fem prou de fer-ho en valencià, no ho compliqueu encara més demanant que estiga ben escrit al 100% que si us poseu pesats ens passem al castellà i avant. I en castellà dominem l’ortografia i no deixarem perdre cap accent (està per veure).

Ah, i bon any nou!

Anuncis

Read Full Post »

El mercat de la música està canviant, no dic res de nou. Davant els nous temps hi ha que s’aferren al vell model com un imant de nevera, d’altres s’adapten a les noves fórmules perquè al capdavall el que volen és ser escoltats. Un d’ells és Joan Garriga, que després de deixar Dusminguet ara està a la Troba Kung-fu. Des de la seua pàgina web es poden descarregar els quinze capítols del seu disc-llibre, així com versions dub d’algunes cançons i videoclips. Val molt la pena descarregar els capítols d’esta història, escrita per un home inquiet que amb un acordió fa el que vol, des de rumbes fins a cumbies. Suposo que l’invent de penjar-ho a Internet no li deu anar malament, fent i fent a la xarxa el boca a boca – i això que estic fent jo d’escriure-ho ací ho és – funciona la mar de bé. I ja sabem que els músics es guanyen els diners amb els bolos malgrat la bilis que escupen a sobre nostre els de les SGAE. Per exemple, un dia que vaig conèixer Pau Alabajos, em vaig sincerar amb ell i li vaig reconèixer haver-me baixat de la mula el seu disc. Ell em va respondre que per a la música en valencià, marginada pels mitjans, Internet és el gran espai de promoció, sense censures ni barreres. Malgrat tot no vull deixar de perdre el romanticisme que acompanya el comprar un disc, treure-li el plàstic amb nerviosisme i posar-lo al reproductor tot llegint les lletres i els agraïments. I perquè no, m’agrada tenir eixa estanteria amb els colors vius de les portades dels discos. Per exemple este Nadal haurà de caure el de Feliu, o el de Sergi Contrí o Sant Gatxo per exemple.

Read Full Post »