Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘viatges’ Category

DSCN1622

Passejar sense aturador per Santo Domingo, pel barri colonial construït pels primers espanyols que arribaren per quedar-s’hi uns segles. DSCN1634Cada racó, cada carrer, és una frase d’este paràgraf que ve, purament descriptiu, perquè no fa falta cap acció en la història, la única acció que val és el meu caminar indecís – sobretot en travessar el carrer. Primer que res una estranya, fins i tot pertorbadora sensació de proximitat. Les manises del terra de coloret marronet. Les cases baixes d’una sola planta amb grans finestres que donen al carrer i sempre de par en par, i quan passes per la vorera mires de reüll dins de les cases, una tele vella en un moble vell i un quadro de figures negres pintat per pintors anònims d’Haití. Si pares l’orella un comentarista polític enervat parla per la ràdio o s’escolta un vell merengue. De vegades et creues amb la mirada furtiva de l’habitant, però no diu res i tu continues. Els maons de les cases rogencs com a Saragossa, les plaques dels noms de carrer de Muel. Passejar pel Colonial i no saber si estàs al Carib, a Ciutadella, a Sevilla o a Puçol. A cada cantonada de l’entramat regular de carrers hi ha un Colmado, sempre oberts i sempre amb la bachata ben forta, amb els amos amb cara de cansats darrere el taulell i darrere ells un mosaic de llaunes i ampolles.

Les façanes envellides, de tots els colors, n’hi ha ben poques de sanes. Si baixes al voramar ve la decepció de descobrir que malgrat tot és una ciutat vivint d’esquenes a la mar. Totes eixes botelles d’aigua que llencem a les cunetes profundes del carrer – no hi ha papereres – van al mar, i allà les trobem, oscil·lant amb el vaivé de les ones. Passejar amb aires de turista i veure’s proposar de tot, béns i serveis. Les perruqueries plenes de gent. A qualsevol cantonada apareix un edifici amb un angle amb uns carreus de pedra calcària blanca tallada perfectament, alçar el cap i veure un caos de cables de la llum. Ací tots són Can Vies i ací els diners de la llum se’ls han gastat tots en qualsevol cosa. Brutícia i desídia vages on vages. Quan cau la vesprada les places i els carrers s’omplen de gent que baixa a la fresca, ben mediterrani tot. Apareixen taulers d’escacs i jocs de dominó. DSCN1642Els xiquets juguen a beisbol en una placeta empedrada al costat d’una joieta renaixentista. El venedor ambulant de mangos, ous i cocos passa una vegada al dia per baix al carrer, porta el missatge gravat en un cassette. Els policies van de dos en dos dalt la moto vella sense casc i ningú els diu res. Els barris rics amb el vigilant armat a baix de casa. Als barris pobres l’urbanisme va ser el darrer en arribar. A l’hora de dinar es sent l’olor de pollastre fregit.

Anuncis

Read Full Post »

L’indret més perdut d’Europa

A l’indret més perdut d’Europa s’hi arriba en cotxe. Potser també s’hi arriba a peu, amb bicicleta o amb vaixell però jo vaig arribar-hi amb cotxe i molts dels que em vaig trobar després també. Quan iniciem el viatge cap a este indret, com un Itaca particular, el darrer lloc habitat que deixem arrere per la carretera són quatre casetes descolorides, vora mar i colgades a la vessant del volcà. Una casa conté una críptica pintada en anglès que parla de sexe i prostitutes. Uns jòvens que estan de peu a la seua terrassa ens miren quan passem pel davant amb un aire indiferent. En casos així, quan mamprens ruta cap a una direcció desconeguda i a fora al carrer hi ha desconeguts que assistixen al teu esdevindre un poc atzarós, sempre penso en els agüelos de Castell de Cabres que van veure passar un cotxe matrícula Barcelona que entrava un atzucac però no li van dir res perquè no ho havia preguntat. Al darrer lloc habitat abans d’arribar a l’indret més perdut d’Europa hi ha una botigueta de comestibles: un poc de fruita, ampolles de rom, refrescos que només existixen en esta illa i unes quantes bombones de gas a la porta, no per escalfar-se sinó per guisar. Possiblement serà el darrer lloc on podríem comprar alguna cosa en euros, no en dòlars. La carretera seguix, s’acaben les cases i deixem el mar enrere, la qualitat de la calçada es degrada poc a poc, la costera és important i cal posar primera en els revolts de ferradura. A banda i banda només hi ha verd, un bosc frondós i espès, la selva no us podreu aventurar, prompte estaries perdut i bloquejat, per no parlar-te d’algunes de les bestioles que te podries trobar. A l’indret més perdut d’Europa la pluviometria és important. Vas conduint i a mesura que vas avançant i no hi ha cap perspectiva de trobar res i amb prou penes trobaràs un descampat per fer mitja volta, dubtes i el neguit apareix. En un moment la carretera recupera el nivell del mar, d’un costat està la mar del Carib, de l’altre una imponent paret volcànica recoberta de verd. Quan ja no esperaves trobar un signe de presència humana, a esquerra una cabana de fusta destartalada amb moltes gallines pel voltant, unes gallines de plomes negres. Uns quants metres més enllà ja hi ha uns quants vehicles aparcats, un descampat (podrem girar!) i un cartell de la Unió Europea que parla d’un projecte Feder de rehabilitació de la carretera. Reconforta saber que fins i tot a l’indret més recòndit d’Europa arriben els logotips oficials. I la carretera un poc més tard s’acaba, dóna pas a la selva, per això parlem del lloc més recòndit d’Europa, perquè hem hagut de travessar l’Atlàntic i un cop a l’illa hem anat a buscar el lloc més perdut de l’illa. Tot mantenint-nos dins de la zona euro. Si hi ha vehicles i gent és perquè hi ha una platja, una platja magnifica d’arena negra volcànica i amb vistes sobre un illot volcànic també que viu separat un poc de la terra mare. A l’indret més perdut d’Europa hi ha una platja, onades de somni i xiquets que aprenent a fer surf.

Read Full Post »

El meu tercer país

Més d’una vegada xarrant amb la gent els dic que Martinica és el meu tercer país. Ho dic exagerant, fent un poc una boutade, però no tant. El meu primer país no sé ni on acaba ni on comença, no té nom ni himne oficial (d’oficiosos en va carregat), i la bandera, ai la bandera, millor no parlar-ne. Poques coses sé clares del meu primer país, però en un article d’enciclopèdia digital segur que hi diria que al meu primer país fan bous, de carrer i de plaça, pastissos de carabassa i que xarren un llatí més o menys evolucionat que té la capacitat de pronunciar la paraula “pell” sense martiritzar la llengua. El meu segon país diria que és el país on pago els impostos, el país que estic alçant – per allò de que el treball és alçar el país – el país de la meitat del binomi Merkozy. I el tercer país meu és esta illa volcànica del Carib, exposada a tots els riscos naturals possibles -terratrèmols, volcans, ciclons, esllavissades- però que segueix sent una illa al Carib, ergo, una xicoteta joia amb les seues platges de postal coronades per un ran single de basalt. Salta a la vista pel simple color de la pell que no soc d’aci i més d’una volta se m’haurà tractat de metro – de metropolità – que és com es denomina a tots aquells que venen de França. I encara em falta soltar-me i amollar quatre paraules en crioll. Açò és un territori menut però per aquells capricis de la geologia i l’orografia les distàncies en línia recta es veuen duplicades per carretera a base de revolts i més revolts. Tant és així que els habitants dels pobles del sud vos parlaran del nord amb la mateixa estranyesa que un d’Alcoi parla dels Ports. Al meu tercer país normalment s’hi arriba per avió i l’aeroport duu el nom d’un poeta comunista pare de la nació martiniquesa, Aimé Cesaire. Quan arribo i agarro el cotxe de lloguer ja no dubto a les rotondes, sé on estan la vintena de radars que hi ha en tota la illa i on es dina correctament un bon estofat de pop. A Martinica també hi ha crisi, hi ha un atur que fa temor i un tràfic de drogues amb les illes del costat que fa feredat i que ho podrix tot encara un poc més. Llegir el diari local és tot un xoc, ni als noticiaris del meu primer país hi ha tanta crònica de successos. Però els països no es trien, a un li cauen un poc del cel.

Read Full Post »

Carnaval

El Carnaval de Martinique. Fotografia de Vicent Gérard (c).

Aci a Martinica és Carnaval. Des de després de Nadal tots els pobles de l’illa el van celebrant, un cap de setmana uns el següent els altres, sense molestar-se (un poc com la festa de Sant Antoni a la comarca dels Ports), i este cap de setmana que ve, quan toca de veres el Carnaval, es celebra a la capital de l’illa, Fort de France. Des de fa dies tot es va preparant, els supermercats – un bon lloc per mesurar les pulsacions de l’illa – tenen estanteries plenes de disfresses i proposen grans packs amb rom i altres begudes. Esta setmana les escoles estan de vacances i el divendres passat totes elles van fer les desfilades de Carnaval de rigor, amb rua pels carrers del poble respectiu, bafles amb zouk dalt d’un tractor i pares i mares babosos des de la vorera.

Carnaval és aci La festa, amb majuscules. M’han explicat històries un poc coentes del que passa durant el Carnaval i he vist portar disfresses als xiquets i xiquetes que poc tenen a vore amb el que ens feien portar als nostres Carnestoltes escolars. Per unes poques hores m’ho perdré, però no em dol massa, mai he estat molt admirador de les festes consistents en desfilades, m’avorrix prou veure gent anònima desfilar amb tratges estranys, ja siguen de diva del Carnaval ensenyant cuixa, de fallera, de rei moro o de soldat cristià. Però faltaria més, no m’he aïllat del tot de la festa, escric açò i als braços encara em queda un poc de purpurina d’un barret que m’he comprat, a la faena hi anem un poc carnavalescos i portem accessoris de Carnaval. I això si que té la seua gràcia, perquè allà deixem de ser anònims.

Read Full Post »

Tema calent. Si se li pregunta a un martiniquès què és, en la gran majoria dels casos de primeres dirà que és martiniquès. Quan parlarà de França (la que a tots ens ve al cap, la de la baguette, el Tour i Asterix) en dirà França i no pas Metropole com només en diuen els francesos que s’hi troben allà. L’endemà de la famosa mà de Titi Henry a un xic li vaig fer una referència a la mà i em va dir, quasi molest, que per a ell la ùnica mà de Déu va ser la de Maradona, que ell era del Barça (encara no ha arribat el dia que em trobo algù del Athletic a l’altra punta de planeta) i que les bleus li importaven ben poc. Tot això per situar-nos en el contexte sentimental de l’identitat nacional. Per tant, des d’un punt de vista utòpic, de llibertat dels pobles i dels homes, barrejat amb un poc de Malcolm X, diria que només seran lliures quan seran independents. Ara ve la praxis. Els martiniquès sembla que només se’n recorda de França a l’hora de tindre privilegis ben europeus com l’atur, les subvencions, la seguretat social i cert benestar comparat amb els veïns (Haiti o Jamaica per exemple), coses que els costaria assumir per ells sols. L’argument és colpidor, l’independència els duria a la misèria, i això que ara ja és el territori de la UE amb una de les tases d’atur més elevades.  Però em va sobtar molt el fet que al supermercat et trobes, menys els productes produïts localment, tot de productes francesos. Pel formatge ja em sembla normal, però no hi ha terra més a prop que produisque llet per exemple? Tenen una economia  de subsistència completament dependent de França i que ha girat l’esquena als veïns, petites illes però també Veneçuela o Brasil. Seguiran com ara o faran un pas més en l’autonomia? Ho decidiran el proper 24 de gener en referèndum.

Read Full Post »

Thalassa és aquell programa del 33 que va de port en port, d’illa en illa, avui els pescadors de Cap Verd demà un far de Polinèsia. El programa es fa a França des d’una pila d’anys i al 33 crec que traduixen i afegixen algun tema més local. Doncs bé, a Martinica et sents com en un programa de Thalassa, tens les barques vora el mar que salpen a pescar i a la vesprada vénen el peix en unes taules de fusta vora el mar. Viuen abocats al mar, no tenen altre remei sent una illa menuda. Per exemple la gran competició esportiva del any és el tour de yole (tour de veler) a l’illa, de port en port, que paralitza Martinica durant unes setmanes i que sembla ser que és una gran festa per les nits. Un cap de setmana vam fer una volta en barca per una baia, anant fins uns illots salvatges i d’altres que van viure el salvatgisme de l’esclavisme i després ens vam aturar a una illa que fa de platja per als martiniquesos de per allà. Palmeres, sorra de corall blanca, aigua ben calenta, com a les postals, però amb un poc més de gent. Les famílies antilleses quan van a la platja són sorolloses, hi van tots junts, des del bebé fins l’agüelo arrugat, nevera,  rom, barbacoa i zouk.

Read Full Post »

Maleta

Le Vauclin, de denirog972.

El novembre entra amb tota l’amargor que no ha tingut l’octubre, plou, fa vent, mala hora, un temps pourri que se’n diu. I en este marc metereològic servidor està fent una maleta amb pantalons curts, samarretes de màniga curta, alguna coseta de màniga llarga per si de cas i fins i tot hi aniran les menorquines en un racó. Vacances? No, França, l’imperi on el sol no es pon mai, oferix la possibilitat d’anar a treballar al Carib, a escollir: Martinica o Guadeloupe, la primera illa en este cas. No sé amb quina regularitat podré actualitzar el blog, però espero tornar carregat de paisatges, d’històries, de bon rom que m’han prohibit mesclar en coca-cola i poder explicar amb més criteri tot allò que des d’ací ens costa comprendre.

Read Full Post »

Older Posts »