Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘viatges’ Category

Contrastos d’Iran

P6150034Cartells d’Ahmadinejad al basar d’Hamedan.

Iran és un país de contrastos. Un dels punts més forts és el canvi entre Teheran i les províncies. Jo no estic acostumat, potser a casa nostra fa un anys es notava d’una hora lluny un de poble a Barcelona, però ara ja no és així. Però el més curiós és el que s’amaga darrere les persones, el que hi ha darrere els vestits. Un senyor de certa edat es presenta vestit com un agüelo que va al bureo, amb jaqueta i pantalons de mudar de fa trenta anys, i resulta que és professor d’universitat amb un doctorat a França. O una dona que només ensenya els ulls és una reputada geòloga. A la capital, en canvi, abunden les xiques joves en vel de color morat, vambes converse i ulleres de sol italianes. El contrast entre la classe intel·lectual de Teheran i les classes pobres i rurals està a la base del conflicte que ha esclatat. Sumats els uns i els altres un es podria creure que Ahmadinejad hage guanyat legalment les eleccions, potser els passa com a nosaltres, que per molt que en alguns ambients ens creguem que som molts que pensem que els nostres governants són de vergonya, ignoren que a l’altre costat hi ha una massa de gent que ja els va bé així. I sobretot, el poble iranià estic segur que no ha votat en funció de l’enriquiment d’urani, ni de si Ahmadinejad va dir que l’holocaust no va existir.

Anuncis

Read Full Post »

Dissabte de Patum a Teheran

P6140004Una foto tirada des d’un cotxe dels carrers de Teheran, a l’esquerra un grup de manifestants està començant a muntar la barricada.

Dissabte de Patum em desperto en un hotel situat dalt d’una muntanya de Teheran, la gran ciutat està als peus. La muntanya sembla que és el pulmó verd de la ciutat, com una muntanya de Collserola a Barcelona o la Magdalena a Castello. Baixo en un xòfer cap al pla, i allà descobreixo el que m’havien dit, a Iran condueixen com a bojos. La llei del més fort com a única regla i el que ho arregla tot és el clàxon. Dissabte es treballa, estem en un país islàmic, i mentre treballo poc sé del que s’està coent a la ciutat el dia després de la jornada electoral. Només després de dinar un company em diu que hi ha hagut tupinada a les eleccions i la gent està enfadada. Continuem treballant sense res perquè com no sé de què parlen entre ells em sembla tot normal. Quan hem acabat, em comuniquen que hi ha un problema, no saben com dur-me fins l’hotel de la muntanya, hi ha manifestants a tots els eixos viaris de Teheran i anar en cotxe és inviable. El xòfer m’acompanyarà a peu fins a una zona més tranquil.la des d’on agafarem un taxi. Mamprenem a caminar i de seguit ens trobem en una cantonada uns manifestants que estan cremant un container a meitat de carrer. La veritat, estic completament acollonit. Tot i el caos continua havent-hi cotxes i motos circulant a tota pastilla i per tots els costats, la gent pren fotos de la manifestació des de dalt de les motos. Els que van a peu s’aturen a les cantonades i miren, el carrer està ple de gent. Tot i això no veig cap acte realment violent, ni enfrontament entre els dos grups, ni massa crits. La meua temor, i me’n dono compte ara, uns dies després, era que un tio s’immolés o tragués una pipa i es posés a disparar a tort i a dret, és a dir, una temor basada en els a prioris occidentals que tenim sobre l’Orient Mitjà (el dissabte no hi va haver ni morts ni bombes, després la cosa ha degenerat). No vaig veure res d’això, només algun policia que es dirigia “gentilment” als vianants aturats, i algun tret de pilotes de goma de fons. Res que no passe a qualsevol punta del món, tens uns manifestants i tens uns policies poc contents, siguen mossos, ertzaintzes, nacionals o CRS. Tal com estava previst, arribem a una entrada d’una de les rondes de Teheran i agafem un taxi cap a la muntanya. El meu guia (que és xòfer d’ofici) i el taxista es posen a parlar, suposo que de la situació i de les eleccions, però al al arribar a les costeres, veig que el taxista posa primera, canvia a segona, torna a primera, i li diu alguna cosa com: veus? El motor em fa un soroll en primera, em passa algo al canvi. Els iranians tenen una capacitat admirable per treure temes de conversa amb desconeguts, vist des de fora sembla un poble. La muntanya està plena de gent que torra carn o festeja, exactament igual que Collserola o la Magdalena. Així acaba el meu dissabte de Patum a Teheran, el dia que he estat més a prop d’una revolució.

Read Full Post »

Repatriat

P6150023Hamedan. No és la revolució, són així de natural.

Fa unes hores que he aterrat a Charles de Gaulle, ara em desperto d’una llarga migdiada i vinc de dutxar-me la suor d’aeroports menuts, mitjans i grans. A gran velocitat hem estat repatriats. Però segons el diccionari repatriar és:

1. tr. Fer tornar a la pàtria.

Per tant, jo no he estat repatriat, però xa, tampoc tinc ganes de més avions. Esta pàtria a mitges ja em serveix. A partir de demà aniré pujant vivències d’esta setmana a Iran que n’havien de ser dos. Millor setmana no podia haver per anar-hi.

Read Full Post »

On està el truc?

p5010105

Era una vegada una ciutat. Ni massa gran ni massa menuda. Amb canals d’aigua neta com artèries, si les rates estaven s’amagaven. Al centre només s’hi anava en bicicleta, barca i calesa, i els cavalls no defecaven a meitat del carrer. Cap casa era molt més alta que la veïna, cap façada d’un color més coent  que l’altra. No es veien policies i els manifestant sindicalistes es passejaven sense cridar i acompanyats de banda de música. El xocolate estava pertot i hom podia tastar a cada vermut una cervesa diferent. No es trobaven parets amb pintades i la propaganda electoral estava penjada només a les zones autoritzades. Els lavabos públics del pàrking estaven nets i la gent no vigilava massa per si li robaven la bicicleta. Massa bonic per ser de veres, Bruges, m’has enganyat, on està el truc?

Read Full Post »

Si s’hi arriba en barca només es pot eixir en barca. Per tant no s’espera trobar un cotxe i si no hi ha cotxes no hi ha camins sinó senders. Aixi era la nostra illa del delta del Danubi. Hi havia uns quants establiments de menor o major categoria per allotjar els visitants de l’indret,  pescadors majoritàriment. En un hotel una dependenta parla castellà perquè li agrada Julio Iglesias i son fill Enrique. Allà a l’illa els proveïdors ho deuen tindre difícil i per això de vegades crec que els saturàvem amb les nostres compres a l’engròs de cerveses. De tant en tant l’electricitat marxava, calma, sobretot calma. Pels senders de l’illa corrien alguns porcs  en llibertat i un gos se’ns tirava al damunt sense parar. Un company va trobar un pescador mentre arreglava una xarxa, xarrava una mescla d’idiomes llatins, es veu que havia anat a la collita de la taronja a Vinaròs. Pels canals que vorejaven la nostra illa passaven barques sense parar, de dia i de nit. Una nit un barquer es va aturar, va amarrar al moll dels nostres bungalous i conversarem sobre res en un macarrònic italià. Se’n va anar cantant, amb el motor en marxa, per un canal del Danubi.

Read Full Post »

De Bucarest al delta del Danubi no hi ha un trocet, s’ha d’anar cap al nord-est del país. Com estem a hores de trobar trànsit dens eixint de la capital romanesa prenem una carretera i no l’autopista. Per la carretera és normal veure carretons tirats d’animal portant una família sencera. El paisatge és pla, només destaquen unes estructures metàl·liques en l’horitzó, vells pous petroliers. Creuem pobles (ciutats?) on hi ha poca gent al carrer tot i tindre la sensació que fa bona hora per al temps que estem. Les comarques també tenen eixos blocs de pisos soviètics tan lletjos, però també abunden les cases d’un sol pis, moltes d’elles de fusta. Els bars presenten grans rètols de Coca-cola, però el de la segona parada del bus per a miccionar ja està tancat, són vora les deu de la nit. Tulcea és la ciutat més gran que travessem i capital de departament del poble on ens allotjarem, Murighiol. Comprem cerveses en una gasolinera i després veiem el primer hipermercat del recorregut, diuen que és una cadena que obre 24 hores i és alemanya. L’arribada al destí és rebuda amb joia, el viatge s’ha fet pesat i només hi havia DVDs de promoció ornitològica a veure, res de Solo en casa o Gladiator. El destí és però trampós, encara queda un viatge en barca fins un complexe de bungalous situats en una illeta del delta del Danubi. La barca que du el primer grup s’atura en un canal i l’espera dels del segon grup es fa encara més llarga. Un grup de romanesos que ens acompanya adoba la nit amb palinka, un aiguardent de pruna que porten en ampolletes d’aigua. A les tres i mitja de la matinada posava finalment el cap al coixí del meu bungalou destinat a pescadors de silurs del Danubi.

Read Full Post »

Postals romaneses: Bucarest

Aeroport de Bucarest. Un taxista amb aires mafiosos ens proposa els seus serveis. No gràcies. Hem arribat a la ciutat de matinada i entrant entre grans avingudes el nostre guia ens mostra grans edificis de l’època comunista, grisos, majestuosos i deteriorats.Després de reposar en un hostal d’estos que millor dormir i no pensar en qui hi ha dormit abans, donem una volta per la ciutat. No hi ha massa temps, només un matí. Al carrer del hostal hi ha oficina fiscal molt concorreguda i més enllà l’edifici de la ràdio pública romanesa. Potser allà dins emeten per internet i tenen ordinadors potents, però per fora les persianes de fusta acumulen pols, anys i canvis de règim. En una plaça cèntrica sota anuncis de Coca-Cola s’amaga un altre bloc de pisos gris. Els carrers del centre de la ciutat tenen tràfic caòtic i tot està ple d’obres. No he tingut el temps d’intimar amb Bucarest però no m’agrada. Prenent una Ursus en un bar d’un parc, la geògrafa C. ens diu que tampoc li agrada. Millor el seu poble.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »