Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Vilafranca’ Category

Que vinga la llum

Llegim açò. I penso en el meu agüelo, que quan se’n van a la plana a passar un hivern un poquet més càlid deixen penjat a la porta, amb un celo, un tros de paper amb la lectura dels comptadors de la llum i de l’aigua, si te descuides escrit en un sobre reaprofitat de la mateixa Iberdrola. També penso en un amic que treballa a “l’aigua”, per no dir noms, que va a turnos i mai sabràs si per ell és de dia, és de nit o és festa de guardar. I els dissabtes de nit, en la solitud al més pur estil Homer Simpson, el criden a la faena els borratxos que tornen de les discoteques i li diuen la lectura del comptador, el de l’aigua, no el del gintònic. I pensem, és clar, en els empalmes que se fan entre pallisses i corrals per portar un poc de llum al que era un edifici agrícola i ara, durant deu dies a l’any, és una penya. Ara també podrem dir que a Vilafranca hem estat veient els morros de l’Abradelo, les monleonetes, les entrades de Segorbe, els shows de Ximo Rovira i altres joies de la radiotelevisió pública, i possiblement allò no ho pagava ni déu.

Este 2011 que hem deixat enrere, moltes vegades hem mirat de cara a Grècia, inventors de moltes paraules, entre elles democràcia i cadastre, i natros, altius, dèiem que qui desori de pais, si ni cadastre tenien, que per fer el cens compten amb les factures de la llum.

Anuncis

Read Full Post »

#vilafranquismes

Una porta de Vilafranca. Per Andrés Verdeguer.

Tot va nàixer en una nit de la setmana passada, una nit d’eixes en que un retrobava el foradet acolxat a la butaca de davant l’ordinador després de setmanes anant amunt i avall, habitant el món real, el món dels corros de vaques que punxen i fan mal, el planeta de les carpes de festes i els gintonics aigualits. I potser per la morrinha que donava el retorn a la vida d’hivern a finals d’agost va aparèixer la iniciativa. Un tuit va començar-ho tot, invitant a refrescar el cervell per buscar paraules pures vilafranquines i al cap de poc va haver-hi una conjunció de gents amb idees. I al remat de poc ja havíem arrambat un document Google, i tot circulava per facebook i una dotzena d’internautes escrivien paraules vilafranquines i al final van passar a les frases fetes i als malnoms. Ara, passada un poc la batera, estem vora a una trentena de pàgines i encara creix la llista cada dia. Caldrà ordenar-la, passar-la a llimpio, treure-li les coses que no són el que sembla que són, però el pas està donat. I va ser un d’eixos moment de felicitat cibernètica.

Read Full Post »

 

La primera foto de Vilafranca que ix a Flickr si clicko vilafranca. D’Andrés Verdeguer, un amic 2.0.

Durant anys i panys quan a l’oratge de TV3 eixia Vilafranca per algun fenomen extrem d’eixos que solen arribar (quins temps aquells en què es veia TV3), el presentador solia parlar de Vilafranca del Maestrat, perquè eixa era el nom català del poble, el que venia dictat per la Enciclopèdia catalana, basat en un error de Sanchis Guarner repetit mil vegades després. Per això mai vam tindre eixa enciclopèdia a casa, fins que no escriureu bé el nom del meu poble no us la comprarem els deia mon pare als venedors que passaven per Mòra. Aleshores jo era un sagal, el millor de la setmana venia quan jugava amb playmobils a bous i l’ofici de venedors d’enciclopèdies existia i consistia en una gent molt pesada que trucava insistentment a la porta. Després aquell ofici va anar de mal en pitjor, un dia en una tanca d’un partit de futbol vaig veure un críptic www.fifa.com, i després tot ha vingut molt ràpid, vam tindre correu electrònic, msn, la wikipedia, els blogs, facebook i twitter.

Avui TV3 no es veu en condicions normals a Vilafranca i els venedors d’enciclopèdies no existixen. El que diu la Enciclopèdia catalana ja no va a missa, per primera vegada vegada en la història els propis vilafranquins van tindre el privilegi i la bona pensada d’escriure quatre ratlles a la wikipedia per deixar clara la confusió sobre a quina comarca pertanyem, les hipòtesis sobre el Cid i altres dubtes genètics del poble. Al remat la wikipedia -amb les seues virtuts i defectes – ha esdevingut una referència molt més usada que la enciclopèdia verda que mai vam arribar a tindre a casa. Els vilafranquins editem contingut al web sense parar, creem un dia i un altre, com qualsevol altre poble del món, i en cap lloc ja apareix el Vilafranca del Maestrat i el cognom del Cid tendix a desaparèixer. Escric tot açò perquè en pocs dies dos fets vénen a confirmar que la batalla de la comarca i del nom l’hem guanyada a la xarxa. Javier Moliner, candidat del PP a la diputació de Castelló, ha creat un moviment 2.0 que es diu moviment 135 (de 135 municipis de Castelló província). No jutjaré el moviment però la fotografia del portalet i de Llosar està a la comarca dels Ports, al costat de les muralles de Morella i no pas amb la font d’En Segures de Benassal. I avui, Vilaweb es feia ressò de la concentració per TV3 a l’estàtua de la dona treballadora, damunt d’uns ditets de neu. I diuen concentracions a Elx, Llíria i Vilafranca dels Ports. Este nom ha aparegut d’una manera tant natural que m’ha fet feliç i m’ha passat de colp tot el jet lag que duia a damunt.

Read Full Post »

Fan fiction

Avui, al Tot en un xip de la ràdio, parlava dels Fan fictions. I per aquelles he pensat que la millor manera d’explicar-ho era amb un exemple. Disculpeu la paranoia.

Horacio amb el pas dels anys es va tornar un home corrupte, un poli corrupte, una molèstia. L’administració Obama no volia saber res d’ell i el van expulsar dels Estats Units. Per coses de la vida, tot allò del cunyat d’un amic d’un altre cunyat, va fer cap a Benicarló. Allà es va comprar unes fanecades d’horta i de seguit li va agarrar traça a cultivar verdures.

Un dissabte ben de matí Horacio i sa filla pujaven en la camioneta cap a Vilafranca, dia de mercat. Sa filla dormia al seient del costat, s’havia passat la nit mirant capítols de Lost en streaming. Quan ja estaven a Cabestany Horacio distingix dos figures fent auto-stop, són Luc Skywalker i C3PO!

– Ié, què feu per ací?- els va preguntar Horacio.

– Xa, mos hem perdut i este necessite anar a l’electriciste.

– Ala va pugeu.

Luc es va asseure a davant al costat de la filla d’Horacio i C3P0 anava darrere, entre basquets de melocotons. Arribaren al poble i a la plaça d’En Blasc van instal·lar la parada de fruita i verdura. Només acabar de muntar-la C3PO i la filla d’Horacio se’n van anar a fer una volta pels carrers costeruts del Raval, a explicar-se capítols de Lost, fumar cigarros i altres vicis. Sembla que C3PO ara ja no tenia necessitat d’un electriciste. Mentrestant Luc li feia companyia a Horacio a la parada.

En tot això des del fons d’un bar ix Jarry, un xic amb ulleres que va pujar a l’Aplec per fer un espectacle de màgia i tant li va agradar el territori que s’hi va quedar. Des d’aleshores ha encadenat les festes: la Mata, Portell, Vilafranca, Castellfort, una escapada a Cantavella i ara a Cinctorres, tot un fiera. Apreta tant per les nits que els dies va mig adormit. Com el xic es guanya la vida fent màgia i brevatges, va anar al mercat a comprat algunes herbes per a una pòcima secreta, però amb tan mala sort que va entropessar amb la parada de verdura de Horacio. En allò que es va muntar tota una estesina de tomates, melons, tabelles, pimentons pel terra. Des d’un munt de garrofons que hi havia va començar a aparèixer un fum, que poc a poc prenia forma humana. Al cap d’uns minuts tot el mercat va endevinar que Joan Monleon s’apareixia a la plaça en forma de boira! I no era un Monleon qualsevol, anava de fallera! Quan ja tenia una forma ben nítida va fer una volta per la plaça i es va dirigir cap a Skywalker, a qui li va dir: Luc, sóc ta mare.


Read Full Post »

Tota pedra fa país

S’ha acabat. Ha passat el darrer cap de setmana de juliol i açò vol dir senzillament que hem dit adéu a una nova edició de l’Aplec dels Ports, la festa, amb totes les etiquetes que vullgueu darrere, de la comarca dels Ports. Enguany l’he viscuda d’una altra forma, de l’altre costat de barricada, hem estat nosaltres els del peto groc que aparcaven els cotxes, els que vigilen els equips de so, els que van amunt i avall estressats, els de l’altre costat de la barra a les tantes del dematí, els que s’ho perden tot quan més ganes tindrien de veure-ho tot. Era un deure amb el poble i la comarca i ha estat un plaer aportar el granet de sorra estant molt lluny físicament.

Parlaríem d’èxit, però sincerament tots els aplecs són un èxit, i més exitosos quant més colossal és l’esforç dels pobles menuts. Vilafranca, poble gran, no podia fallar i crec que no ha fallat. Ha hagut aspectes a millorar, tenim un grapat de bons consells a donar als companys d’Herbers, vam tindre unes nits fresques que no donaven molta set, ens va vindre una gent que tenia molt poca perra i el poc que tenien s’ho gastaven al Consum o Mercadona. Però tot i això ens en eixirem. Uf!

Les actuacions musicals han estat de molt nivell, cadascú tindria les seues preferències, però crec que tots els perfils es poden donar per contents dels artistes que han passat pels diferents escenaris, fins i tot gent que fins ara mai havia tingut el seu espai al Aplec.

Voldria que la gent que ha passat estos dies per Vilafranca se’n vaja amb algunes idees més clares. Que hagen descobert que existix un lloc al país dels valencians en que les nits d’estius poden ser fresques – o fredes – on els entrepans encara són de panxeta i no de bacon. Que hi ha una comarca de pobles tranquils, amb les seues peculiaritats, bella, oblidada, maltractada, camp de batalla política. Una terra per la que val la pena implicar-se perquè cada any ens dóna el privilegi de juntar-nos d’esta manera.

Moltes gràcies a tots els visitants de l’Aplec que han fet gasto, els amics del bolso nevera – tan progres ells – sembla que prefereixen donar els diners a la família Roig. Moltes gràcies també als vilafranquins que han col·laborat.

El títol del post és de Cesk Freixas. M’encanta.

Read Full Post »

L’almoneda de Sant Antoni.

Seguim en l’endarreriment.

Vilafranca, de nou. S’ha fet llarg. Quan vaig marxar per última vegada el poble estava concentrat al parador i celebrava l’almoneda de Sant Antoni, com sempre, com tota la vida, perquè és un costum del poble i no l’anem a llevar. Ara és abril i entremig han passat coses, no massa bones. Les sabíem, les preveníem, les ignoràvem volent. Tot i això tranquil·litza vore que moltes altres coses, les de sempre, van fent camí. La volta ciclista a Castelló arriba en la seua etapa reina a Vilafranca i com cada any els fa mala hora. Guanya un flamenc i quina gosadia, l’entrevistem en francès! L’aplec va prenent forma, amb un programa ben rumbero, en concordància amb els amics djs que vam portar per al 3r pro-aplec. Les altres festes de l’any es van muntant (quina orquestra porten els de Sant Cristòbal? quins bous per a festes?). La gent mira el cel i la terra, bon any, mal any, ja es veurà, de moment el terreno està verd. La banda seguix gaudint i fent gaudir al certamen de bandes de Castelló. Tot açò no es pot perdre.

Read Full Post »

Màxim

Una bonica funció amb un màxim i dos mínims, treta d’uns apunts de Química de la Rovira i Virgili.

Corria el final de l’estiu de 2006. Festes de la mare de Déu del Llosar, sobre el 8 de setembre. Per la plaça de la Constitució de Vilafranca van soltar unes vaques de corro de tercera o quarta categoria, res d’excepcional. Allà a les set de la vesprada al parador de festes una constructora convidava a tot el poble a una gran brena popular i de pas ens presentarien els seus projectes urbanístics a Vilafranca, la tercera línia de mar, a una hora de les pistes d’esquí i a una hora de la platja, la gran aposta, la panacea. Aquells canapès, aquelles safates de pernil i aquells cambrers immaculats que t’obrien les llaunes de cervesa representen senzillament el màxim, la cota més alta de la situació absurda en la que vivíem. El tèxtil ja no anava balder però portàvem croissantets de sobrassada enganxats als ulls.

Deuria ser la primavera següent i en una sala d’ordinadors de la facultat de Nancy la C. em passava un article de Le Figaro que anunciava un possible pet del sistema immobiliari i d’hipoteques nord-americà. Reconec no haver-li fet massa cas i no haver-ho entès del tot. Aquell estiu la carpa de festes de Vilafranca encara portava el patrocini d’una constructora i pel poble havia cartells anunciant urbanitzacions anomenades “pedra + adjectiu”, però el punt màxim ja l’havíem passat.

Read Full Post »

Older Posts »