Feeds:
Entrades
Comentaris

Ferreteries

https://i2.wp.com/farm1.staticflickr.com/37/84618731_d59db23d6d.jpg

Una ferreteria qualsevol, per d’Aquella manera.

Dia entre setmana en mode vacacional al Pont de Suert. He tingut el temps suficient per fer-hi una volta pel poble, veure que darrere els blocs de pisos fets amb major o menor encert estètic, darrere la església que seria al romànic el que la restauració del fresc de Borja a un Boticelli, darrere tot açò hi ha uns carrers amb porxos i un centre històric amb tendes. Els cartells de les botigues, alguns, no tots, encara contenen les velles marques que no sé si han aguantat estos darrers temps convulsos i en el cas d’haver-ho fet segur que han canviat de logo. Hi ha carnisseries, sabateries, tendes de joguets i ferreteries! Les tendes de roba encara fan pinta de ser de les que reben viatjants de tant en tant, este d’una casa de Saragossa i aquell de Terrassa. Les carnisseries tenen alguna estanteria amb productes de primera necessitat, com passa a Vilafranca. Si he començat a escriure açò és perquè quan vens de França, on este sistema de comerç ha pràcticament desaparegut perquè duen uns anys d’avantatge en això de l’aniquilació del comerç tradicional, em sobta trobar-me encara velles tendes al Pont de Suert i em desperta el nét de botiguers que porto dins i la nostàlgia aflora. 

 En una ciutat o en un poble gran francès qualsevol, si us passegeu pel centre, trobareu les mateixes franquícies que a la ciutat trenta quilòmetres més enllà, amb el mateix cartell, que no té dret a envellir. Hi entrareu i us deixaran escollir tranquil·lament sense molestar-vos i el dependent us atendrà al final sense haver dialogat massa amb vosaltres, el que importa és la introducció terminal del diner de plàstic. Si per una d’aquelles teniu un problema més tècnic i voleu una dotzena de tatxes, una bombeta o un tros de fusta, si esteu al centre us desesperareu perquè només hi trobareu roba interior íntima, decoració cara, sabons, perfums, còmics, i gastronomia fina. Els únics resistents del centre que encara treballen al vell estil són els forners i els carnissers. Per tant, per comprar la dotzena de tatxes, haureu d’agarrar el cotxe, i si viviu a un poble anar fins a la ciutat propera amb una àrea comercial a la rotonda de l’entrada, allà on està el Buffalo Grill, el hipermercat i un equivalent per tot el que és ferreteria però que li diem Bricolatge que és més sexy. Us vendran les tatxes per capsetes de vint, us perdreu per trobar-les entre tanta opció i un jove eficient amb una armilla verda us guiarà en el desastre. I com ja estareu allà a la zona comercial anireu a comprar queviures, cervesa, un llibre de butxaca i flors de plàstic. Tornareu a agarrar la rotonda, passareu per la circumval·lació que al centre hi ha semàfors i un radar i a casa. 

Anuncis

Imatge

Avui, de vesprada, la notícia ha corregut ben ràpid, com la pólvora,  cosa ben valenciana. El primer que he llegit venia de bona font, del mur de Miquel Gil. Resulta que Al Tall, després de trenta vuit anys d’escenaris, ho deixen. I és clar, la primera reacció és portar-ho al nostre cosmos més íntim i dir-se que una part de les nostres vides se’n va amb ells, que persones que hi han posat música, dansa i festa ja no ho faran més, o si més no mai més sota eixe nom. I això dol.

He llegit per ahí, a més d’una i més d’un, que Al Tall són el seu primer record musical en valencià. Jo no n’estic segur, dubto entre el Societat de consum de Raimon (amb ell un altre post tinc pendent) i una cançó de Sopa de Cabra que escoltava el germà gran d’un veí. Però d’Al Tall recordo escoltar un disc sencer que rondava per casa, el recopilatori dels seus deu anys amb el sagal despullat, que solia escoltar sent ja més gran. Escoltar-lo i entendre’l, i si no ho entenia tot ho preguntava a mons pares. I aixina aprenguérem més amb Lladres, la Processó o el Tio Canya que amb molts llibres d’història. Com és en eixa edat preadolescent que es forja el sistema de coordenades sobre el qual navegarem després, musicalment Al Tall tenen molta culpa de com he configurat el meu GPS. Si per exemple el tinc sempre apuntant als Ports i ben poc a la vella Tarraco un poc hi han influenciat. Segurament sense Al Tall jo seria diferent, no és una boutade, ho penso segur. Perquè si ara, amb vint-i-vuit anys, vos dono la vara en músiques per ací i per allà, si allà on vaig compro un disc de música local, si una nit a la setmana punxo discos de patxanga ballable en una ràdio local d’Orléans, és perquè als dotze escoltava Al Tall i als catorze Bob Marley. I parlo només de música, però ells ens van despertar inquietuds polítiques i una manera de concebre el país, que trenta-vuit anys més tard encara la volem i d’Aplec dels Ports en Aplec dels Ports, quan ens trobem amb els fidels de cada any, ens pensem que eixe país és possible.

Pleguen, es dissolen. Mai he estat gran defensor d’allargar les carreres més del compte, ni de l’abusar dels rèdits del passat, aixina que més val deixar-ho en paus que estirar massa la corda. Els seus darrers discos mai reemplaçaran els primers, tant sentimentalment com musicalment. A banda d’una discografia brillant, deixen una herència de les bones, els xavals d’ara els coneixeran a través el skatalític Cant dels Maulets que toquen cap al final dels concerts els Obrint Pas, o per mitjà d’una melodia samplejada dels Arrap. O per eixa frase dels Atupa que ressumix la complexitat del país però també l’esperança “Recorde anar a les trobades un any i dir, esos quién son mamá? esos son Al Tall”.

Gràcies per tot Al Tall.

Creença

Sí, reprenc l’activitat d’este blog, després de mesos on segurament hagués pogut dir la meua, és més, fins i tot tenia certa obligació de dir la meua, com per exemple durant la pujada al cel i la baixada al infern del meu Athletic Club. Però no vaig dir res. Reprenc avui, i no és casual. Ahir era San Fermin. Mig en serio i mig en broma, més d’una vegada he dit que crec en San Fermin com a unitat metafísica a qui dirigir-se com a divinitat i de la qual n’esperes accions sobre la capa de la Terra, allò que se diu miracles. Després, politeista que sóc, tinc una altra divinitat, Sant Antoni, de la qual no espero miracles però li agraixo eternament existir, Ell i la festa que va darrere seu. 

Ahir i avui, mirant els encierros de Pamplona, s’ha demostrat un dia més que San Fermin és un Sant i com a tal sap fer miracles. Sinó preguntem-li-ho al xic que ahir va ser arrastrat 60 metres per un Dolores Aguirre penjat al cuarno per un mocadoret, roig, com ha de ser. La ciència dels encierros després ens deia com s’ha de nugar un mocador al coll per evitar precisament això. I avui un altre xic ha vist com un Miura, sí, sí, un Miura del 2012, una evolució genètica i amb sobrepés del Islero del 1947, li ha passat el cuarno per la cara en ple carrer Estafeta. San Fermin, sant amb careta de bonifaci, ha actuat. 

Però San Fermin no actua només des dels corrals de Santo Domingo fins a la plaça de bous de la vella Iruña. També actua més enllà. Per exemple, San Fermin és la dosi de tauromàquia per a molts catalans. Ho sé del cert. Deu existir gent que no va posar mai els peus a la Monumental, que va veure com prohibien els bous de plaça a Catalunya i ells com si plogués a Seattle, i per obra de San Fermin, esta mateixa gent, durant una setmana del mes de juliol esmorzen un bol de cereals mentre els Cebada Gago cavalquen per Mercaderes. I ells, que mai havien vist un natural des del tendido sol a la Monumental ni mai han vist de veres la Cargolera de Cardona saben que els Cebada són bous perillosos al encierro i que els Miura els hi posem el diumenge, dia de turistes i outsiders. 

Un altre miracle de la divinitat navarresa, és que en horari de màxima audiència, perquè els encierros peten les audiències al dematí, per un canal com TV1, podem escoltar uns versos cantats en una vella llengua, l’èuscar. És magnífic, és una demostració preciosa de la convivència cultural, que es sent ben clara al carrer, quan els de Leitza li tiren la canya a la de Lodosa. Després, i això el Sant ja no ho controla, cadascú a casa reaccionarà a la seua davant el entzun arren San Fermin. San Fermin no és el patró dels mals gàstrics ni de les morenes. 

Tampoc pot arribar San Fermin dins les neurones dels capitostes de RTVE. Des de la prohibició de la publicitat  a la radiotelevisió espanyola vam respirar per no haver d’aguantar més anuncis d’espàrrecs, matalassos i assegurances, cada dia els mateixos, cada dia segons el mateix ordre. Però des de ja fa uns anys hem d’aguantar uns comentaristes insofribles i sobretot, un gran concepte televisiu expandit als quatre vents, la xica que està per que hi ha d’estar. 

A l’indret més perdut d’Europa s’hi arriba en cotxe. Potser també s’hi arriba a peu, amb bicicleta o amb vaixell però jo vaig arribar-hi amb cotxe i molts dels que em vaig trobar després també. Quan iniciem el viatge cap a este indret, com un Itaca particular, el darrer lloc habitat que deixem arrere per la carretera són quatre casetes descolorides, vora mar i colgades a la vessant del volcà. Una casa conté una críptica pintada en anglès que parla de sexe i prostitutes. Uns jòvens que estan de peu a la seua terrassa ens miren quan passem pel davant amb un aire indiferent. En casos així, quan mamprens ruta cap a una direcció desconeguda i a fora al carrer hi ha desconeguts que assistixen al teu esdevindre un poc atzarós, sempre penso en els agüelos de Castell de Cabres que van veure passar un cotxe matrícula Barcelona que entrava un atzucac però no li van dir res perquè no ho havia preguntat. Al darrer lloc habitat abans d’arribar a l’indret més perdut d’Europa hi ha una botigueta de comestibles: un poc de fruita, ampolles de rom, refrescos que només existixen en esta illa i unes quantes bombones de gas a la porta, no per escalfar-se sinó per guisar. Possiblement serà el darrer lloc on podríem comprar alguna cosa en euros, no en dòlars. La carretera seguix, s’acaben les cases i deixem el mar enrere, la qualitat de la calçada es degrada poc a poc, la costera és important i cal posar primera en els revolts de ferradura. A banda i banda només hi ha verd, un bosc frondós i espès, la selva no us podreu aventurar, prompte estaries perdut i bloquejat, per no parlar-te d’algunes de les bestioles que te podries trobar. A l’indret més perdut d’Europa la pluviometria és important. Vas conduint i a mesura que vas avançant i no hi ha cap perspectiva de trobar res i amb prou penes trobaràs un descampat per fer mitja volta, dubtes i el neguit apareix. En un moment la carretera recupera el nivell del mar, d’un costat està la mar del Carib, de l’altre una imponent paret volcànica recoberta de verd. Quan ja no esperaves trobar un signe de presència humana, a esquerra una cabana de fusta destartalada amb moltes gallines pel voltant, unes gallines de plomes negres. Uns quants metres més enllà ja hi ha uns quants vehicles aparcats, un descampat (podrem girar!) i un cartell de la Unió Europea que parla d’un projecte Feder de rehabilitació de la carretera. Reconforta saber que fins i tot a l’indret més recòndit d’Europa arriben els logotips oficials. I la carretera un poc més tard s’acaba, dóna pas a la selva, per això parlem del lloc més recòndit d’Europa, perquè hem hagut de travessar l’Atlàntic i un cop a l’illa hem anat a buscar el lloc més perdut de l’illa. Tot mantenint-nos dins de la zona euro. Si hi ha vehicles i gent és perquè hi ha una platja, una platja magnifica d’arena negra volcànica i amb vistes sobre un illot volcànic també que viu separat un poc de la terra mare. A l’indret més perdut d’Europa hi ha una platja, onades de somni i xiquets que aprenent a fer surf.

Que vinga la llum

Llegim açò. I penso en el meu agüelo, que quan se’n van a la plana a passar un hivern un poquet més càlid deixen penjat a la porta, amb un celo, un tros de paper amb la lectura dels comptadors de la llum i de l’aigua, si te descuides escrit en un sobre reaprofitat de la mateixa Iberdrola. També penso en un amic que treballa a “l’aigua”, per no dir noms, que va a turnos i mai sabràs si per ell és de dia, és de nit o és festa de guardar. I els dissabtes de nit, en la solitud al més pur estil Homer Simpson, el criden a la faena els borratxos que tornen de les discoteques i li diuen la lectura del comptador, el de l’aigua, no el del gintònic. I pensem, és clar, en els empalmes que se fan entre pallisses i corrals per portar un poc de llum al que era un edifici agrícola i ara, durant deu dies a l’any, és una penya. Ara també podrem dir que a Vilafranca hem estat veient els morros de l’Abradelo, les monleonetes, les entrades de Segorbe, els shows de Ximo Rovira i altres joies de la radiotelevisió pública, i possiblement allò no ho pagava ni déu.

Este 2011 que hem deixat enrere, moltes vegades hem mirat de cara a Grècia, inventors de moltes paraules, entre elles democràcia i cadastre, i natros, altius, dèiem que qui desori de pais, si ni cadastre tenien, que per fer el cens compten amb les factures de la llum.

Conflicte diplomàtic

Merckx vs. Luis Ocana. Ciclisme del bo. Per Cris Protopapas.

No m’he pogut aguantar el pap i vull amollar-lo, amb tota la història d’Alberto Contador i de la brometa als guinyol de Canal+. Potser a alguns els pareixerà un text defensant als francesos, jo ho veig més com una crítica al patetisme de tot plegat. Amb el que m’agradaria parlar del ciclisme de veritat, el de les èpiques i les pàjares.

He vist per alguna xarxa social algun collage prou patètic, segurament fet amb Paint, on d’un costat hi ha totes les glòries de la Roja i de l’altre una francesa (suposem) fent una fel·lació pixelada. Una cosa mai vista tu, d’una originalitat excelsa. Primer que tot, i perdoneu-me, entre una fel·lació o cinquanta triomfs de la Roja jo ho tinc molt clar, però els tirs de la reflexió no van per ahi. La imatge eixa que circula mostra alguns dels grans èxits esportius recents espanyols com els del futbol, el tennis o la fórmula 1. Podríem entrar en els detalls de dir que a Fernando Alonso la major glòria li la va donar una escuderia francesa – Renault- amb tecnologia francesa i, accessòriament, amb deslocalització de la industria a altres països, coses modernes. Però on volia arribar és que en eixa comparació esbiaixada se li obliden uns quants mèrits esportius a França. S’oblida que són un pais esportivament fort en rugby, handbol, en natació, en atletisme (gràcies als antillans tot sigue dit) o en ralli, tant per pilot com per tecnologia. I se’ls pot criticar moltes coses però estan a anys llum  d’Espanya en la repercussió mediàtica del esport femení, que pot arribar a ocupar el titular de l’Equipe o d’un telenotícies i on la dona no és només la novia del futbolista X amb poca roba. L’Equipe pot ser un pamflet però és menys pamflet que el Marca, el Sport, el As i el Mundo Deportivo junts.

Hi ha enveja dels francesos dels esportistes espanyols? Depen. Els aficionats al futbol envegen al Barça, com els del Athletic també els podem envejar en el joc. Però sol ser una enveja sana, més per admiració, com quan anem a la Capella Sixtina i malgrat no ser italians admirem allò. Tanta és l’admiració pel Barça que en alguna ocasió fins i tot a mi m’ha servit d’excusa per començar converses buides en ascensors i els he d’assecar la baba. Els futboleros francesos sempre et diuen que si els equips de la seua lliga no estan al nivell dels de la premier o de la lliga espanyola és perquè a França els equips tenen un endeutament limitat. Tema tabú al sud dels Pirineus.

Al ciclisme tinc una amiga que les quatre paraules en castellà que sap les ha après esperant a la porta dels hotels on s’allotgen els equips ciclistes per demanar-los-hi un autògraf a ciclistes que han estat mites amb els peus de fang, com Valverde i ara Contador. De vegades penso en la pobra M. que només deu fer que anar arrencant autògrafs i fotografies de la paret al ritme que van caient els seus ciclistes més admirats. També penso en el pobre Laurent Fignon que se’n va anar d’este món creient que Contador era un vencedor net del Tour de France, ell que el defensava cada dia a les retransmissions televisives on encara se l’enyora.

També hi ha un perfil de francès envejós i macarra, que deuen ser els mateixos que aplaudeixen al sofà de casa quan es bolquen camions a la Jonquera. Eixa gent si fore espanyola s’entendrien la mar de bé amb els espanyols indignats d’ara, que potser són els mateixos que li criden cocaïnòman a Carlos Gupergi quan escalfa a la banda en un estadi de la Meseta, però Gurpegi és basc i els principis bàsics de la justícia no s’apliquen de la mateixa manera si ets basc. A França de hooligans en conec pocs, de la mateixa manera que no sé on trobar el 15% al voltant meu que votaria el Front Nacional segons diuen les enquestes. En canvi conec molta gent que vol que guanyen els del seu paìs, com passa a totes les nacions del planeta. Els francesos inventaren el xovinisme i fou un francès de malèfic recordar qui va exportar la idea amb èxit a terres iberes. Mesclar esport i patriotisme no pot ser massa bo, perquè l’esperit esportiu sa és admirar l’esforç de cadascú en la seua mesura sense mirar d’on ve, i si Pantani pujava de manera admirable les costeres i un espanyol i un belga suaven darrere, doncs visca Pantani! I vull pensar que eixe és l’esperit dels encara apassionats de la bicicleta que amb la que cau van a les cunetes dels Pirineus i dels Alps.

La broma, la burla, l’humor, a França s’ataca a qualsevol. De vegades amb més o menys gràcia. De vegades et passa com a Stéphane Guillon, que en les seues cròniques radiofòniques matinals es va jutjar que anava massa lluny i la seua cadira va saltar, però ell no s’ha callat. Fa uns mesos cremava la seu de Charlie Hebdo, un setmanari burlesc, com podria ser el Jueves. El pecat? Haver dibuixat a Mahoma a la portada. I alguns fonamentalistes van al recte i els hi cremen la seu. Esta setmana, quan he vist l’estat de les xarxes socials, li he posat barba llarga a més d’un.

Rafa Nadal, no pel fet de ser del meu pais, m’ha de caure bé. Al meu pais hi ha bon menjar, bona mùsica, però també hi ha, com a tot arreu, xulos, quinquis, lladres, corruptes, cràpules i altres bèsties de Déu. De fet diria que en tenim per donar i vendre. I si un estat reacciona per una broma d’un guinyol, on atenció, el que aflora és que l’economia, l’atur, la faena, ergo la vida, va de mal en pitjor, i el que es reté és la part més superficial de la broma, aleshores vol dir que el pais en qüestió, efectivament va malament. Però això ja ho sabìem. Quan marxem?

PS1. En cap moment he entrat a parlar de si es dopen més o menys. Per què? Per què no ho sé. El que si sé és que a base d’anul·lar vencedors del Tour de França cada any i no tindre un Tour tranquil des de fa anys ens hem carregat l’esport. Resulta desolador que quan celebres la victòria d’algú t’has d’esperar una quarantena de dies per dir-te si és una victòria de veres o no. I açò mata l’espectacle.

Patxanga

Una vella ràdio. De Rob mac.

Reprenem un poc l’activitat al blog, que pobret done pena, mig mort d’oblit, sort en té de les velles entrades que per raons misterioses sempre tenen visites, bé sigue per què als estudiants de selectivitat els demanen un comentari de “Vinyes verdes vora el mar” o per la gent que busca on trobar el Zuavo, és a dir, el refresc de la Ribera d’Ebre fet amb cafè i llimonada.

Si este darrer temps he estat prou inactiu per ací, ha estat, en part, a la dedicació d’unes quantes nits a una nova ocupació, la ràdio. Ja fa un temps vaig participar a un xicotet programa de ràdio a Vilafranca, però l’emissora va acabar com camot i amb ella el meu espai setmanal de trenta minuts. El que no va acabar com camot va ser el cuquet de la ràdio que es va quedar a dintre incubant-se. I ací a Orléans no ho sabia massa però hi havia just el que em faltava. Ja he parlat algunes vegades del pes de la comunitat portuguesa ací, potser no he anat fins al detall de parlar-vos del barber portuguès, del bar Brasilia amb cervesa Sagres i Super Bock o del restaurant Pedra Alta amb llandes espectaculars d’abadejo. Establiments que tenen on anunciar-se perquè també hi ha una ràdio, Arc en Ciel (Arc de Sant Martí), que és la ràdio de la comunitat portuguesa que desconnecta de matinada amb la ràdio internacional portuguesa. Però no només hi ha un espai per a ells, africans, antillesos i espanyols també hi tenen el seu espai. Una ràdio feta per apassionats de la ràdio i de la música, tocats a voltes pel saudade, que no esperen un ral. M’hi vaig proposar com voluntari per fer alguna cosa i m’han cedit dos hores de música els dimarts de nou a onze de la nit. I com si fos la penya o una festa qualsevol, m’hi trobo punxant música i explicant-la en una ràdio local. La cosa és entre caribenya (el meu tercer país), tropical en general i un pelet, només un pelet eh!, de casa, de casa els Gaudencis. Exportant cultura, ni que sigue en una ràdio local. Camioners de la taronja i la mandarina, si mai passeu per Orléans i escolteu música en valencià possiblement siga jo.

Ací està la web del programa, Pachanga, amb els podcasts dels tres primers programes.