Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘At versaris’

Combat rock

Des de fa ja un temps, anys diria jo, gent de diferents bandes i orígens ben diferents, es queixen del carreró sense eixida en el que ha entrat l’anomenada – més que autoanomenada – cançó protesta. Tenim falta de noves propostes, discursos repetits, déjà vus i més déjà vus, referències gastades i tot per adonar-se que el Che Guevara hagués hagut de viure cinquanta anys més per crear més frases revolucionàries. S’ha acabat el rock combatiu?

Hi ha poques bandes en actiu d’aquelles que utilitzaven la guitarra per disparar. Qualsevol banda que per casa nostra fa rock combatiu citaria com referència els The Clash, Mano Negra, Kortatu, Negu Gorriak, Bob Marley, The Specials, però totes estes bandes ja fa anys que van plegar. Cada any que passa els seus grans discos són un any més vells i es fa difícil bastir un projecte musical sòlid quan les referències ja no hi són.

En actiu només hi ha dos fronts que em semblen oberts. Un és el rap, una música que li dóna molt de pes a la lletra i que per tant es presta completament a una música que vol transmetre missatges. No m’hi conec gens però tinc la sensació que dins del món del rap es fa molt difícil fer segons quines coses, que deu haver una gran diglòssia entre rap independent i rap comercial i la llengua és un pas que encara no hem salvat, com parlar xungo en català? Tot un repte, però per exemple els At-versaris se n’ixen molt bé, per no parlar dels admirats Orxata. L’altre front és Àfrica, aixi en majúscules. Primera per què si hi ha un continent a despertar són ells. L’altra és perquè a Àfrica per exemple tenen a en Tiken Jah Fakoly, un home d’eixos que encara assumix que cada nota pot servir per construir una Àfrica lliure. Com ho feien Marley, Dylan, Raimon o Muguruza.

Però a la vella Europa corren mals temps per a la cançó protesta. De fet corren mals temps per a la protesta i les esquerres a seques, sense músiques. Com la cançó, la social democràcia europea s’han contentat d’un discurs còmode de cara a la galeria, fent de gestos lloables com el matrimoni homosexual una icona de la progressia, deixant darrere unes quantes misèries i un sac d’exemples que la dreta sabrà aprofitar per rastrejar-nos-els per la cara durant uns quants anys.

Hem passat massa anys cridant No a la guerra amb un cubalibre a la mà mentre un rastafari tocava amb el baix una melodia enganxosa i caribenya dalt de l’escenari. S’ha acabat, la gent ara per escoltar això un se’n va directament a escoltar algú que li dirà que a Roma fa dos mil anys existia l’amor, sense perdre per este gest un punt d’implicació en el reciclatge. En l’era de la informació potser ja no cal fer arribar certs missatges via la cançó.

Vindrà una nova generació de cançó protesta, de rock combatiu i de mestissatge compromès? Suposo que vindrà amb la recuperació de l’esperit critic però haurà de vindre amb menys festa i recuperar un poc aquella tensió ambiental, aquella transferència d’energia positiva i rebel·lia que es transmetia en els vells recitals de Raimon i Paco Ibanez al Olympia. Perquè de moments catàrtics com aquells si que ens en fan falta.

Anuncis

Read Full Post »