Sis hores menys a Caracas

Jaume Roures, cap de Mediapro. Fotografia de Saül Gordillo.

“Jo no vull córrer tant, domés anar tirant.” Ulldecona, de Pepet i Marieta.

El que em motiva a escriure estes quatres ratlles d’avui és molt banal, però en el fons és un poc simptomàtic d’esta època de canvis.

Avui a migdia es jugava el derby basc al estadi d’Anoeta. S’ha jugat a migdia perquè des de la Lliga i en Jaume Roures de Mediapro han volgut obrir-se a nous mercats i guanyar més diners, i els diners no estan a dins sinó que estan a fora. Per tant avui s’ha jugat a migdia, en horari adaptat al mercat asiàtic, m’imagino els bascos de Tòquio que estan fent un postdoc de biotecnologia i hauran amanit una tauleta de shusis, i per naturalitzar-ho tot un poc algú haurà tret una llauna d’anxoves de Bermeo, s’hauran assegut pel terra, hauran gaudit del matx, hauran brindat amb sake i després a dormir. Després el que controla les audiències al Japó se n’adonarà que els científics bascos de Tòquio hauran estats dels pocs que s’hauran mirat el partit, la resta de japonesos hauran fet zàping i aquell estadi en plena solana no els haurà dit res ni hi coneixien a ningú – clar, no jugava el Barça – i hauran posat una cadena televisiva que passa videoclips en continu. De la mateixa manera els diumenges per la nit l’Athletic ha jugat partits que acaben a mitjanit i la gent es perd la remuntada a l’últim minut perquè abandona la grada corrent per agarrar l’últim tramvia, tant és si a l’endemà hi ha escoles obertes, projectes que acabar, Outlooks per obrir i Excels per tancar, el que importa és que un argentí d’ultramar pague un abonament per veure la lliga. Secundàriament potser els seguidors del Athletic de les petites Antilles seguiran els partits quan el sol es pon i no en plena hora de platja, ells que ja tenien tant assumida la diferència horària. Al remat poc importa l’escola, els estadis buits o plens, fer el vermut a les onze del matí, les hores de son i la rotació de la Terra, el que importa és el mercat. I el mercat d’un derby basc sembla que no està entre l’Ebre i l’Adour (més quatre desperdigats arreu) sinó entre Camberra i les illes Marquises.

Read Full Post »

Blanc i roig

Moltes vegades he estat temptat d’explicar i fer tota una disquisició al voltant del fet de seguidor d’un equip de futbol “particular” i que escapa del binomi Barça-Madrid, l’Athletic Club de Bilbao. Si precisament me decidixo avui per escriure quatre ratlles és perquè la persona que em va motivar i empènyer a ser athleticzale ha faltat. Ara, quan sembla que fins i tot juguem bé, que el llarg desert un dia o altre s’acabarà i que sembla que ens faran un nou San Mamés, ell se n’ha anat i no ho veurà.

L’elecció d’un equip de futbol en un país com el nostre és una decisió capital, tant que no elegir-ne pot passar per una acte d’extravagància extrema. Este fenomen deu ser molt ibèric perquè per exemple a França conec molta gent que no té equip i només anima la seua selecció cada dos anys! El fet és que sent jo menut, que és quan esta gran decisió fonamental s’hagués hagut de prendre, ni jo era gran seguidor del futbol ni la pressió paternal (completament nul·la) em va fer decidir per cap equip. Però poc a poc li vaig agafar el gust al baló i mesclant-ho tot d’una certa rebel·lia i amor pel políticament incorrecte que ja aleshores professava vaig decidir no ser del Barça. Aleshores ell, amic de casa, em va influir, em va apadrinar, em va convèncer amb aquelles històries de color sèpia d’Iríbar, el fort caràcter local de l’equip i tot un regust a fait maison que ningú altre em podia proposar. Des d’aleshores i fins ara em passo patint els diumenges, abans esperava els pipipipi de Carrusel Deportivo a la ràdio, la veu de Pepe Domingo Castaño i l’eufòria d’Iñigo Markinez des de San Mamés, ara Internet em permet veure els partits en directe aguantant, això sí, un periodista argentí pesat que l’hauran exiliat castigat a retransmetre els nostres partits. La C., a vegades, quan estic de mala llet, em pregunta per què sóc d’un equip que perd, per què m’he buscat tal suplici. Doncs per què no puc entendre ser seguidor d’una cosa tant insubstancial com un equip de futbol de cap altra manera, potser perquè m’agrada ser de les minories i preferixo l’artesania al gran mercat. Quan estudiava a Barcelona rebia comentaris un poc violents per no voler acceptar ser del Barça, algun demòcrata em va arribar a dir que no seria mai català (sic) si no era del Barça. Ara ens provoquem mútuament via xarxes socials, ells suposo que deuen viure en un estat d’ebrietat continu, en canvi al Athletic celebrem qualsevol gol com si el món s’acabés, com un acte de resistència numantina, com una aldea gal·la envoltada de ferotges romans.

Este text arriba massa tard, però més val tard que mai.

Read Full Post »

11 de juliol

7 anys més tard, la sort li va girar la cara a Lance.

Qualsevol onze de juliol comença sempre de la mateixa manera, un despertador que sona abans de les vuit del matí, tant és entre setmana com en dissabte i diumenge, per engegar el televisor i seguir la retransmissió en directe de TVEi  del encierro de Pamplona. L’onze de juliol de 2010 era diumenge, la banlieue de Paris es despertava amb botxorno a casa d’un company i un Miura va agarrar un corredor habitual que anava amb una samarreta de Raul, 7, Real Madrid. Arranquem, per una autovia dels afores de Paris, un cotxe de matrícula francesa molt hispà de decoraciò ens saludava a nosaltres – cotxe de matrícula espanyola – però no el vam correspondre, les aparences enganyen.

Sota el sol de migdia, entre camps de cereal ben grocs, trobem fonda i un kebab-frites. Després gaudim dels carrers medievals de Provins, ciutat de la que mai hauríem imaginat el que amaga passant simplement per la circumval·lació. Es fa tard, trago d’aigua i ràdio al cotxe, segon ritual d’un onze de juliol, Tour de France. Etapa alpina que passarà a la història del ciclisme per haver sepultat un heptacampió, aquell que sempre tenia la sort de cara en els viratges ara li ve tot de cop. Ja vaig dir l’any passat que no vaig entendre la maniobra d’Armstrong de tornar, sabent que era molt difícil guanyar i rendir al seu nivell d’abans, com els  grans toreros que tornen a les places per diners i resulten ser una caricatura d’ells mateixos. Entre planícies i boscos verds frondosos la ràdio esportiva es s’entretallava quan Samuel Sanchez atacava, i com si d’un contra-atac del Athletic es tractés, el cor s’accelera, però llàstima, Andy Schleck guanyava l’etapa.

Torno a casa, la ciutat està tranquil·la, l’asfalt està desfet, creuo les avingudes pel mig. Ja es deuen portar jugats vint minuts del partit. Em faig el sopar i miro el partit. A partir d’este moment la història la sabem. Quan alcen la copa jo ja estic escurant els plats i la colònia d’espanyols d’Orléans ho celebra amb clàxons pel carrer. Resultat just. M’alegro per alguns jugadors, sobretot per Javitxu i Fernando, llàstima de no arribar als nivells de protagonisme durant la competició que van tindre Zarra o Iribar. Després, i això ja és 12 de juliol, a la feina em feliciten (!), em pregunten si vaig eixir amb el cotxe (no) i me veig obligat a portar-los croissantets per esmorzar (!!!). Tot açò amb un to el més diplomàtic possible i pensant que mentre això no degenere en banderes, vivas, orgulls i crits es pot aguantar.

Read Full Post »

Agur Joseba

Quedarà diluït pel final de lliga, la victòria del Barcelona i el fracàs blanc, però als del Athletic la notícia és que Joseba Etxeberria “el gallo” s’ha retirat com a jugador, amb una bonica victòria dissabte a San Mamés.

Que es retire Joseba significa que es retira l’últim jugador que quedava a la plantilla d’aquell Athletic de quan era adolescent, i com tots tenim l’equip de la nostra adolescència mitificat el fet és marcant. Jo era jove i en cap moment se’m va passar pel cap ser futbolista, però això no treu que vèiem als futbolistes del nostre equip com referents, com persones majors, peluts (al Athletic hi abundaven) i amb caràcter als que emulàvem, precisament de l’època del gran Luis Fernandez encara guardo el costum d’anar sempre arremangat quan porto camises de màniga llarga, vici que ja mai més podré treure’m del damunt. I poc a poc vam vore com els nostres referents al pati de l’institut penjaven les botes, després els de la nostra quinta debutaven en el primer equip i arriba el dia que un equip com l’Athletic es sustenta en jugadors de la meua quinta (cas de Llorente o Toquero) i de més jóvens. Amb actes d’emoció col·lectiva com els d’ahir i amb reportatges com el que li han fet a ETB, ens adonem que el pas del temps d’ells, esportistes exposats als ulls de tothom, també és el nostre pas del temps,  per als que hem estat de l’altre costat de la grada o de la pantalla, patint, patint molt, però amb algunes alegries que no canviaríem per res.

Read Full Post »

De ràdios

Carlos Gurpegi, de Mr. Fox Talbot.

La meua adolescència va ser molt radiofònica. Els dissabtes i diumenges estaven consagrats al Carrusel deportivo i a les nits, vetlador com sóc, em xuplava el Larguero amb José Ramon de la Morena fins quedar-me algun diumenge penjat dels auriculars i escoltar el començament de Molés i Antonete. El millor record que en guardo possiblement són els programes que feien en directe des de les ciutats final d’etapa de la Vuelta, on es parlava més que de costum de ciclisme i a sobre a l’època de Chaba Jiménez d’allí en saltaven guspires, amb una sèrie de personatges de traca: Manolo Saiz, Olano i la seua dona, Vicent Belda, Perico, Linares. Quan vaig començar la carrera a Barcelona tot anava per la mateixa marxa fins que va saltar el cas Gurpegi per dòping i com qualsevol aficionat del Athletic amb dos dits de front vaig dir prou, tanta calúmnia, tant d’insult i tanta ràbia no es podien aguantar. Mai més l’he tornat a escoltar, ja s’apanyarà. Suposo que ara, vuit anys més tard, al Larguero el Athletic devem ser junt al Barça l’enemic número u, els màxims beneficiats del Villarato. Però penso que els pip pip pip dels gols de Llorente se li deuen fer molt llargs i me n’alegro.

Al arribar a un nou país fer-te uns mitjans teus és cosa de temps. A França vaig entrar de seguida en sintonia amb els mitjans escrits (Le Monde i Libération), a les teles encara no els hi he trobat el què i amb les ràdios ara començo. Per exemple als matins m’agrada la repassada de la premsa de France Inter (l’emissora pùblica, una reserva d’esquerrosos), m’agrada escoltar el reggae  que punxen els estudiants a Ràdio Campus i per exemple avui he enganxat la ràdio dels portuguesos d’Orléans amb el programa Balcon de Espanya, que repassava cançó espanyola, encadenant Beth, Emilio el moro i Machin, del més kitsch que es pot trobar. Sensacional fins i tot per a un hispano escèptic.

I ja que estem parlant de ràdio, i perdoneu per la propaganda, us convido a escoltar el programa Tot en un xip, que ja li fem podcasts i es pot escoltar des de tot el món i part de l’estranger. Al grup facebook del programa tenim més coses.

Read Full Post »

Primera persona

La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De Omaira87.

Ja fa uns dies que a uns companys els sobta una expressió meua quan parlo de futbol i del Athletic, les victòries (i les derrotes, que espero que tarden en arribar) les faig en primera persona del plural i això en francès sembla ser que no és possible. Salta a la vista que no remato els còrners, ni corro pel lateral sota l’ombra de l’arc de San Mamés, ni xupo banqueta al costat d’un panxut en boina i camisa de ratlles roges i blanques i ni tan sols em deixo veu i diners al fons nord. I? Això no em sembla motiu suficient com per a parlar del Athletic amb l’aire fred i neutre de la tercera persona, com quan diem que plou (il pleut) o que són les set (il est sept heures). Ja ho diu l’himne:

Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria

Athletic, roig i blanc; per a tots ets nostre.

Read Full Post »

irabazi arte!

La veritat és que les notícies que arriben del poble no són per a tirar coets, tot penja d’un fil. Però no puc pensar en altra cosa que en els carrers de València, en els 65000 litres de cervesa i kalimotxo i en la carpa al vell llit del riu. Passat tot ja tornarem a la normalitat, però de moment estic amb la idea de la victòria gravada al front.

Clip de Trikizio versionant el jo ta ke de Su Ta Gar, amb Xavi d’Obrint Pas.

Read Full Post »

Athletic!

Sense paraules, o potser si, Iribar, Guerrero, San Mamés, Pichichi, Bilbao, Kepa Junkera, Llorente, Urzaiz, Clemente, MCD, Toquero, Iraizoz, gabarra, ria, bakalao, Yeste, Etxeberria, punk. Futbol.

Read Full Post »

Pell de gallina

M’he emocionat, pell de gallina. L’himne del Athletic cantat per uns xiquets del Congo.  Disculpeu-me,  potser és d’estes coses que només l’afecten a un.

Read Full Post »