La brena de benvinguda que vam fer divendres va ser tot un èxit. Dins del que pot donar de si Orléans per fer un àpat típic d’allà baix crec que me’n vaig eixir prou bé. D’acord, el fuet i la sobrassada eren del Pozo, però si mai has tastat l’original una imitació ja dóna el pego i potser més ganes d’anar a cercar l’essència. El pa en tomata era amb l’oli del que ja vaig parlar i va volar. Per acompanyar-lo hi havia un formatge basc, no sé si d’Hegoalde o Iparralde, que a terra de formatges cremosos i tendres també triomfà. Per pica-pica vaig portar unes quantes bosses de quicos. La gràcia de tot plegat és que esta brena, que semblava molt autèntica, estava basada en coses comprades al Carrefour del centre de la ciutat. Vaja, la de coses que em dec perdre passant per algunes estanteries precisament perquè ningú mai m’ho ha fet tastar.
Una sobrassada autèntica, la meua tenia un budell d’eixos de plàstic. Fotografia de Joan R. Bellido.
el cadafal 