Va de bous

Una nova escultura a la plaça de bous de Castelló, de Cuxaro.

El sol que arriba als habitants dels tendidos de la plaça de bous de Castelló ho fa entremig unes grans moles de totxos i formigó, uns edificis alts i estrets que van créixer en aquella parcel·la en els foscs anys 50 i 60, foscs per moltes coses però en el cas concret de Castelló la foscor estava a les neurones dels successius alcaldes, regidors i arquitectes municipals que es van atrevir a deixar construir eixes torres amb un teixit de carrers pensat per a casetes de tres plantes i no de dotze. Ara Castelló és un exemple de llibre de com no construir una ciutat. La diferència d’alçada entre alguns blocs de pisos i la parcel·la veïna, com la de la plaça de bous, origina unes parets llises que servixen per anunciar cafè, quan era menut hi havia uns murals artístics de dubtosa qualitat, no sé què és millor. I a més els veïns d’eixes finques tenen unes vistes des del terrat sobre la plaça de bous amb un abonament de la fira de la Magdalena de facto, imatge molt de poble per ser una ciutat.

Castelló és un poc això, poble i ciutat mesclat (els castellonencs de pro no s’enfadeu amb el comentari). A la mateixa plaça de bous es veu eixe ambient mesclat, estan els dels cigars, les camises i la gomina asseguts no massa lluny del inefable, i dins del mateix recinte trobem els jerseis de llana, les llonganisses seques i la bóta de vi. D’entre eixa gent del tendido sol i de la naya me ve l’afició a tot açò, afició bastida a base d’escoltar històries d’Arruza i Pepe Luis Vazquez en eixa mateixa plaça en els foscs anys de la postguerra, històries de la vora el foc.

Read Full Post »

Encara va de bous

Esta foto la va impactar. De Toni.

Va entrar la dona de la neteja al despatx, com sempre, discreta, simpàtica, educada. Va mirar si tenia alguna cosa a la paperera, com quasi sempre no hi tenia res, i xarrant-me de vostè em diu:

Mire, l’altre dia ho pensava, vostè podrà explicar-me d’on venen els bous. Vull dir la festa. No ho he vist mai ni sé de ben bé de què va.

No hi havia a Orléans (bé, potser sí, però els contaríem amb els dits d’una mà) algú que  li respondrie a la xica amb tanta passió. En cinc minuts i improvisant vaig intentar resumir-li les diferents tauromàquies i estant com estic encara, embouat després del xute de la setmana passada, me vaig posar a explicar-li les festes de Vilafranca, els bous de carrer. Veient que posava de no veure-ho clar i aprofitant Internet, li vaig ensenyar algunes fotos del blog de Toni i ho va veure més clar. La cara que feia era de sorpresa, no sé si pel fet d’haver trobat un freak de la tauromàquia en un despatx d’Orléans o per haver vist que no anàvem en mandangues i soltem bitxos ben grossos pels carrers. Tancats, això sí, que ella pensava que els soltàvem lliurement pel carrer.

I se’n va anar, com sempre, discreta, simpàtica, educada. I penso, quanta gent que estos dies opina categòricament sobre la tauromàquia ha vist un bou en sa vida?

Read Full Post »

Dura realitat

Una vaca del Gallo que va córrer pel carrer el dia 10. Agarrada de Toni Andrés “Peníscola”.

Venia amb un trot pausat a una estació d’enllaç de Paris quan em pregunten:

– Què hi ha pitjor que Sarkozy?

– Ufff, moltes coses – responc en veu cansada i adormiscada. 

– Les vacances. Durant l’any diem que no tenim temps perquè treballem i després durant les vacances ens aïllem de la realitat i no en volem saber res. Per exemple sap vostè que el dia 10 la reserva federal americana……

I jo que venia amb un trot pausat per una estació d’enllaç de Paris què li havia de dir a un xic que intentava captar militants per a un moviment polític minoritari? Què estava cansat perquè feia apenes dotze hores s’entrava un bou i al arribar al Cordonet no volia entrar al corral? Que el dia 10 d’agost jo estava en festes, que la vetlla havia estat el dia dels disfrassos, les vaques del Gallo bé i avant, el sopar a la penya va estar de luxe i de nit, a la plaça de bous, se va quedar una hora molt bona i l’exhibició d’emboladors va agradar a la gent?

Volia una tornada a la “normalitat” però el militant anònim me l’ha accelerat.

Read Full Post »

Barri conflictiu

Este blog, que durant uns dies va estar en crisi -com tot- gràcies a mundials, tours, aplecs i prohibicions ha pres embranzida. Voldria parlar de les coses que passen per França, que també en passen, i de greus. Ha tornat a haver-hi incidents a les barriades conflictives (te han llamado barrio conflictivo cantaven els Barricada) i això ha posat de ple a l’aparador el debat de la seguretat, i de segones, el dels immigrants. L’escàndol ve quan M. Sarko ens anuncia que preveuen que aquells que cometen un crim contra l’estat (per exemple assassinar un policia) perguen la nacionalitat francesa si tenen origens estrangers, és a dir, que si he entés bé,  gent de nacionalitat francesa d’origen algerià podria perdre-la però francesos amb pedigri es quedarien igual. El senyor Le Pen es podria enfadar perquè ell ja fa anys que ho diu, fins i tot podria demanar-ne drets d’autor. També he escoltat la bajanada que els pares de menors culpables de delictes greus podrien anar a la garjola!

Però, sabeu, acabo de rebre una fotografia dels amaniments d’una activitat quasi il.legal que m’ha posat de bon rotllo i que només vol dir que açò ja està al caure.

Read Full Post »

El gran èxit de l’internacional papanates

A la plaça de bous d’esta imatge s’hi van fer moltes corregudes en territori català. A partir de l’u de gener de 2012 açò ja no serà possible.

Un programa de TV3 de fa un parell d’anys consistia a tancar dos famílies de ciutat en un mas perdut d’Osona i fer-los viure en les mateixes condicions que fa cent anys. Un dels màxims drames del concurs era quan havien de matar un pollastre però de tant maldestres (puc dir inútils?) que eren se’ls va morir una ovella. Doncs bé, eixe seria un retrat de la societat moderna, catalana, espanyola i conxinxinera, volem el màxim confort que ens aporta la tecnologia però que ens vingue tot fet i sobretot sense tacar-nos de sang, la mort és molt lletja, fins i tot la d’un conill.D’esta manera, poquet a poquet, estem covant una generació que ha humanitzat tant l’animal que arribem a l’absurd absolut. M’horroritza pensar que les facultats de veterinària estan plenes de gent que hi van pensant-se que es passaran la seua vida operant de cataractes a iguanes i que a sobre es pensaran que estan fent un bé a l’humanitat. Doncs bé en un acte més dins d’esta dinàmica animalista, mesclada amb la lluita actual per desmarcar-se paranoïcament de qualsevol  signe d’espanyolitat, s’han prohibit les corregudes a la comunitat autònoma catalana (cal no oblidar que Ceret és una ciutat ben catalana i taurina). Més que el fet en sí mateix, a Catalunya la festa  formal estava ferida de mort, el que em fa por és que ara el lobby animalista comence a portar este debat a la resta de parlaments i qui sap  si ens acabaran prohibint  la llonganissa. El futur estat català no es fonamenta en els principis de respecte ni d’obertura que voldria, sinó en els postulats d’una colla de friquis afiliats de la Internacional Papanates que diu Quim Monzó. Avui m’han declarat il.legal a una terra que és meua. Sort que no m’ha enganxat a Barcelona però Orléans té avui un regustet d’exili.

Si se’m permet l’ironia i l’agranar cap a casa, potser a partir d’ara les places de bous que estan prop de Catalunya (Vinaròs, Castelló, Vilafranca?) programaran corregudes de qualitat per que vinguen catalans d’estranquis com els seus pares anaven a vore porno a Perpinyà. Sí, ho heu notat, anem enrere.

Read Full Post »

Bous en horari infantil

El carrer, escola d’afició. “Cuchillo”, l’heroi a emular pels xiquets quan juguen a bous.

Ja fa temps que l’ecologisme mal entès, els hyppis 2.0 i el lobby vegeto-progre ens ataca per tots els costats als tauròfils. Res de nou sobre la capa de la terra. La novetat és que ara li he llegit al blocaire i eurodiputat de Iniciativa Raül Romeva, que per moltes raons es mereix el meu més gran respecte, ha demanat a la comissió europea la prohibició de les retransmissions taurines per televisió en horari infantil!

Moltes idees, potser desordenades, em vénen al cap al llegir-ho. La primera, i evident, és que durant les vesprades, en ple horari infantil, es pot veure com el pare confessa que enganya la seua dona des de fa cinc anys, el xic que es confessa homosexual i sa mare el fa fora de casa, el travesti que ensenya en directe els poders de la cirurgia, la xica que es mostra insatisfeta pels atributs del seu mascle, la famosa cocaïnòmana que s’atrevix a parlar de la crisi i altres belleses del món humà. El senyor Romeva estaria d’acord en que això és una barbaritat i precisament ocupa gran part de l’horari infantil de moltes cadenes i tots els dies. De bous, en obert, només se’n deuen fer per Canal 9 i ben de tant en tant. Si es mostra tant sensibilitzat pels continguts que veuen a la gran pantalla els xiquets per què no ataca els programes del cor o als dibuixos animats de caire violent? No, l’objectiu és atacar els bous en el nom de la defensa dels animals, un rival més dèbil.

Segona, quan era menut, a la tele es retransmetien moltes més corregudes, ara tot és absorbit pel Plus, el que fa que pràcticament els bous es vegen només als bars, llocs que no són concorreguts pels sagals. No hauria d’inquietar-lo tant això al senyor Romeva. O el que l’inquieta és que els encierros de Pamplona siguen líders d’audiència per un horari estrany com les 8 del matí any rere any?

Les primeres vegades que vaig anar als bous a la plaça deuria tindre quatre o cinc anys, però abans ja havia vist uns quants bous de carrer i més que en volia veure però mons pares me feien anar a dormir prompte. Per cert, els mateixos pares que em tiraven a la brossa les pistoletes dels playmobils, i poca falta que en feien, que només volia les vaques del Far West i ja imagineu per a què. Des d’aleshores no he parat en l’afició al bou i això no m’ha impedit per exemple anar a manifestacions del mateix costat de la pancarta que el senyor Romeva. Però, què li passa a un xiquet per anar als bous? Senzillament que té més possibilitats que li agraden després i li passe com a mi, que no es desenganxe. Ni serà delinqüent, ni narcotraficant, ni més de dretes, ni un contaminador compulsiu, ni un especulador ni un assassí en sèrie per haver anat als bous de menut.

A mi el que em preocupa de tot plegat és que hi hage pares que “eduquen” els fills ocultant-los la sang, que hi hage una generació futura que desconegue com es mata un pollastre o un conill. Abans els sagals jugaven a futbol en les vesprades de matança amb les panxes del bacó unflades. Ara seria una activitat fora d’horari infantil. Continuem avançant.

Read Full Post »

Spain

Made in Spain, de Christian Luna.

Ahir vaig anar a un festival, mig infantil mig no-sé-què, dedicat a Espanya. Oh, sorpresa preguntarà algun lector toca punyetes, traïció dirà el laportista. M’explico. Tot es passava a prop del poble de la C., Mayenne, i com tampoc són tantes les activitats culturals que tenen lloc en una zona rural vam anar-hi, però sobretot vaig insistir perquè hi havia una xerrada sobre els exiliats de la guerra espanyols que van fer cap a eixa regió, i com el tema guerra – república és una debilitat no ho podia deixar passar. A més feia massa temps que no anava a conferències amb aroma tricolor i no em va decebre, vaig eixir amb algunes anècdotes ben gustoses i el regust general que tota eixa gent va eixir del foc per caure a les brases.

A banda de la xerrada, el cas és que la resta del festival, que tenia molts actes de animació per als sagals, un poc de música en directe i molta decoració pensada per a la ocasió, era un popurri curiós. D’una part estava tota la imatge idealista republicana que guarden molts francesos i per exemple els guitarristes tocaven Ay carmela i altres cançons de la guerra civil. Per l’altra part estaven els tòpics com les sevillanes, les pelis d’Almodovar, els xurros, Picasso, els bous, el futbol i fins i tot la tomatina. Als xiquets els pintaven la cara i els donaven banderetes (d’Espanya, del Barça o del Madrid, a escollir) i els feien dibuixar bous i toreros de Picasso o Miró. I sí, vaig pensar que si a una excursió de xiquets al museu Picasso de Barcelona se’ls fes pintar un bou seria un escàndol, una denuncia d’un pare, un debat al parlament, dimissions, enquestes al programa del Cuni i alguna imbecilada més.

PS: a Mayenne guardaven un bon record d’un xic exiliat que jugava a futbol molt bé, davanter centre, Manolo, de Bilbao. M’agrada que un jugador que fes sensacio vora el poble de la C. fos biscaí.

Read Full Post »

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Read Full Post »

Interdit interdire

Prohibit, de Mikel Agirregabiria.

Una vegada li vaig llegir en una entrevista a Manolo Molés, periodista taurí de les Alqueries, que quan gent de Madrid, Andalusia o Salamanca li preguntaven que com era que algú de Castelló tingués tanta afició al bou fins al punt de ser el periodista referència, ell responia que precisament per ser d’esta terra, que en pocs altres llocs un viu tant al dia a dia els bous, al carrer, al barri, a la ramaderia a la vora de la carretera que no és de cap senyorito sinó del tio Vicent. A mi en certa manera em va passar igual, la màgia del bou viscuda amb tanta proximitat em va captivar de menut i no m’ha abandonat. Esta passió de vegades la he duta amagada, si tinc esta afició no és per haver viscut a Móra d’Ebre o haver estudiat a Barcelona, als dos llocs contaria en els dits de les mans els que els agraden els bous. Les conversacions més llargues de bous que he tingut en territori català les he tingut amb un amic de Segorbe, un cas igual al meu. Cap company de la universitat havia vist un bou de veritat de no ser que hagués tingut l’única experiència taurina acceptada: San Fermin. Per tant, els joves catalans de pura cepa que no tinguen una cosina a Puçol, un avi a Tolosa, una tia a Pozoblanco o un padrastre de Mora de Rubielos no sé com s’aficionaran mai als bous si ningú els motivarà a anar un dia a la Monumental. De la Barcelona de les tres places de bous i que rebentava amb Chamaco als anys 50 fins la Barcelona estampa del menjaflorisme i l’ecologisme mal entès d’ara ha hagut tota una generació que ha deixat d’anar als bous. Tanmateix hi ha una afició, que durant l’any no els trobes, que no xarren de bous al metro de Barcelona, que semblen uns catalans més, dels que mengen totes les pastes que el calendari diu que s’han de menjar, que un dia van a la Monumental, quan la ocasió s’ho mereix. No sé quants en són, no sé a qui voten però estic segur que no és un club de fans de Vidal-Quadras, sé que existixen, tampoc són qualsevol, hi ha gent de pes. Si un dia se’ls prohibix anar als bous hauran de fer com sons pares quan anaven a Perpinyà a vore Ultimo tango en Paris i aniran a Ceret o a Vinaròs. I de fet Ultimo tango en Paris mai l’hauria comprat un dia al FNAC de rebaixes de no ser per estes històries que he escoltat dels viatges amb 600 fins a Perpinyà. M’explico?

Read Full Post »

Fins a la gola del llop

Prohibit el pas, bou al carrer.

Postal ben estiuenca a l’arribar a casa, un  autocar italià encallat en una cantonada de carrers estrets del centre d’Orléans. Cua de cotxes esperant la maniobra d’alliberació, que a sobre de la calor i la mala gaita que dóna treballar en agost, han d’aguantar els turistes. Gent des de la vorera mirant, algun dirigint. Suor, suor al coll, suor al front, suor a les mans del xòfer italià que deuria estar maleint (cazzo!) el GPS – posarem que tenia veu femenina i es deia Ana Rita – que l’havia aconsellat anar per allà. De vegades els GPS ens arreglaran la vida, però d’altres ens duen fins la gola del llop. La imatge del autocar italià era festiva, potser perquè esta setmana tot té caire festiu, però segur que avui, demà i passat demà en un poble de Castelló, un autocar de turistes, un camió repartidor de coca-coles o un 4×4 de Barcelona, s’han trobat en un carreró sense eixida, o tallat, o de mala girada, perquè l’Ana Rita de torn no diu que són festes i fan bous. Me n’alegro d’estos fracassos relatius de la tecnologia.

I res, que a partir de divendres el cadafal està en festes, i això s’actualitzarà poc.

Read Full Post »