Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘bous’

Bous, toros i braus

El mestre. Fotografia de Catalan bulls.

Divendres es va acceptar a tràmit la ILP de la plataforma Prou per prohibir les corregudes de bous a Catalunya. Cap sorpresa, ara vindrà un nou dia amb la votació per prohibir-les o no. Divendres la blogosfera n’anava plena, amb opinions d’un costat i de l’altre. Avui, al tren, he anat cavil·lant el post i no sé si cabrà tot: s’intentarà.

La setmana passada va aparèixer un manifest signat per personalitats de Catalunya en català en favor dels bous, de tots els colors i amb més d’un d’eixos dels que no ho esperes (un actor de Nissaga de poder a favor dels bous!). Crec que ha estat dels actes més aconseguits de la plataforma a favor dels bous, de la resta, malauradament, no puc dir el mateix. El moviment pro-taurí ha estat massa dependent de la corda dels Ciudadanos i el PP, que en el cas català és com portar una pedra a la sabata, una nosa, un destorb. No s’ha gosat fer una web a favor de la tauromàquia amb un punt cat com una casa, com si per salvar els bous no ens haguéssem d’enfadar amb l’Abc.  Si les webs tenen coses en català obliden les dos esses  sistemàticament i si te descuides estan fetes amb traductor automàtic. El súmmum és fer les conferències taurines a la casa de Madrid a Barcelona, que deu ser com l’ambaixada americana a Caracas. No s’ha demostrat que agradar els bous va més enllà d’un color polític i que forma part de la pròpia intimitat de cadascú, no s’ha buscat, o no s’ha aconseguit, o no s’ha volgut, buscar un tauròfil de cada partit i posar sobre la taula que realment, la llibertat de vot l’haurien de seguir tots els partits.

Les coses pinten bastos i els animalistes sembla que podran prohibir les corregudes de bous en nom del tracte i el sentiment dels animals. Els bous, com una simple punta d’iceberg. Exagerant, si la proposta tira avant, conseqüentment i seguint l’aritmètica electoral, en nom del sentiments dels animals, la majoria de catalans hauria de ser vegetarià o menjar només carn d’animals que hagen viscut lliures i en pau i mort dignament. Però tots sabem que l’endemà de la suposada prohibició un becari de la facultat de biologia arribarà en retard a la faena per culpa dels caòtics trens de rodalies i es passarà el dia injectant un nou medicament a unes ratetes i després anotarà quantes es moren i quantes no. Eixa mateixa nit un grup d’amics anirà a sopar sushi a un japonès, a eixos restaurants on el maitre maneja a vistes de tots un gran ganivet per tallar la tonyina, i després es faran unes copes de garrafó en un bar modern, per acabar cantant el Rosa d’Abril ebris a meitat carrer. I quan algú fart de soroll els tirarà un ou de gallina per la finestra decidiran fer-se un shawarma a Marià Cubí, que ja se sap que fer-se un shawarma amb tu és el millor que hi ha. El mateix dia a la plaça de Vic continuarà fent pudor dels purins i un col·lega davant el seu ordinador cridarà: merda el pou està contaminat de nitrats! Però Catalunya serà un país (lliure) de corregudes. El que no ens treuran mai serà el saber que alguna de les pàgines de la història de la tauromàquia s’ha escrit a Barcelona.

Anuncis

Read Full Post »

Interdit interdire

Prohibit, de Mikel Agirregabiria.

Una vegada li vaig llegir en una entrevista a Manolo Molés, periodista taurí de les Alqueries, que quan gent de Madrid, Andalusia o Salamanca li preguntaven que com era que algú de Castelló tingués tanta afició al bou fins al punt de ser el periodista referència, ell responia que precisament per ser d’esta terra, que en pocs altres llocs un viu tant al dia a dia els bous, al carrer, al barri, a la ramaderia a la vora de la carretera que no és de cap senyorito sinó del tio Vicent. A mi en certa manera em va passar igual, la màgia del bou viscuda amb tanta proximitat em va captivar de menut i no m’ha abandonat. Esta passió de vegades la he duta amagada, si tinc esta afició no és per haver viscut a Móra d’Ebre o haver estudiat a Barcelona, als dos llocs contaria en els dits de les mans els que els agraden els bous. Les conversacions més llargues de bous que he tingut en territori català les he tingut amb un amic de Segorbe, un cas igual al meu. Cap company de la universitat havia vist un bou de veritat de no ser que hagués tingut l’única experiència taurina acceptada: San Fermin. Per tant, els joves catalans de pura cepa que no tinguen una cosina a Puçol, un avi a Tolosa, una tia a Pozoblanco o un padrastre de Mora de Rubielos no sé com s’aficionaran mai als bous si ningú els motivarà a anar un dia a la Monumental. De la Barcelona de les tres places de bous i que rebentava amb Chamaco als anys 50 fins la Barcelona estampa del menjaflorisme i l’ecologisme mal entès d’ara ha hagut tota una generació que ha deixat d’anar als bous. Tanmateix hi ha una afició, que durant l’any no els trobes, que no xarren de bous al metro de Barcelona, que semblen uns catalans més, dels que mengen totes les pastes que el calendari diu que s’han de menjar, que un dia van a la Monumental, quan la ocasió s’ho mereix. No sé quants en són, no sé a qui voten però estic segur que no és un club de fans de Vidal-Quadras, sé que existixen, tampoc són qualsevol, hi ha gent de pes. Si un dia se’ls prohibix anar als bous hauran de fer com sons pares quan anaven a Perpinyà a vore Ultimo tango en Paris i aniran a Ceret o a Vinaròs. I de fet Ultimo tango en Paris mai l’hauria comprat un dia al FNAC de rebaixes de no ser per estes històries que he escoltat dels viatges amb 600 fins a Perpinyà. M’explico?

Read Full Post »

Prohibit el pas, bou al carrer.

Postal ben estiuenca a l’arribar a casa, un  autocar italià encallat en una cantonada de carrers estrets del centre d’Orléans. Cua de cotxes esperant la maniobra d’alliberació, que a sobre de la calor i la mala gaita que dóna treballar en agost, han d’aguantar els turistes. Gent des de la vorera mirant, algun dirigint. Suor, suor al coll, suor al front, suor a les mans del xòfer italià que deuria estar maleint (cazzo!) el GPS – posarem que tenia veu femenina i es deia Ana Rita – que l’havia aconsellat anar per allà. De vegades els GPS ens arreglaran la vida, però d’altres ens duen fins la gola del llop. La imatge del autocar italià era festiva, potser perquè esta setmana tot té caire festiu, però segur que avui, demà i passat demà en un poble de Castelló, un autocar de turistes, un camió repartidor de coca-coles o un 4×4 de Barcelona, s’han trobat en un carreró sense eixida, o tallat, o de mala girada, perquè l’Ana Rita de torn no diu que són festes i fan bous. Me n’alegro d’estos fracassos relatius de la tecnologia.

I res, que a partir de divendres el cadafal està en festes, i això s’actualitzarà poc.

Read Full Post »

Els silencis de l’amfiteatre

P5300301Un quite de Juan Bautista.

Nîmes és una ciutat que respira tauromàquia. I res d’inscriure el teu nom al costat de Paco Camino i el Cordobés en un cartell de bous kitsch, la cosa va més enllà. Al museu taurí una parella amb la filla em diuen com han anat els bous pel matì, que ho escoltaven en directe a la ràdio. Entro en una llibreria taurina i em sorprèn el que s’arriba a escriure en francès sobre bous, tant que a Nîmes es convoca el premi Hemingway de narrativa curta taurina, en francès és clar. Entro a les arenes romanes, estaré dalt de tot, assegut damunt de pedres que esvaren després de dos mil anys de veure culs. Al meu costat una mare i una filla, com en sap de bous la dona! Darrere uns de poble, més sorollosos, l’home és dels que es fa kilòmetres de poblet en poblet per veure bous, de carrer i de plaça. Les dones, elles, de primeres es mostren enamorades per Sebastien Castella, l’heroi local. Sabran els francesos del nord, ara que no guanyen al Roland Garros, ni el Tour, ni moltes altres coses, que tenen un dels pros de la tauromàquia? Sona Carmen de Bizet, ix el cavall de la clau, i la gent acompanya amb les palmes. Com deuria veure la plebe romana miop un combat entre gladiadors des d’allà dalt? A l’eixida del primer bou ja vaig copsar que no seria la vetlla, potser perquè el que va passar a la vetlla va ser fort. A mi em van tocar bovets de plastilina de Jandilla. El tocayo Daniel Luque va ser l’únic que va arrencar eixos olés forts i amb accent provençal. La dona del costat mirava amb els binoculars el traje en negre i tabac de Nicaragua com deien al Midi Libre avui. Estava entusiasmada. Mira, es mou desplaiet, sense grans moviments, suaument. Doncs això.

P5300302

Read Full Post »

Una torrada de xulles atemporal, de Nando Sànchez.

Arribes a casa cansat i poques coses et poden fer aguantar uns deu minutets de més el anar a dormir. Poques? Caic sobre el programa setmanal de TV Vilafranca, salto sense reparos la visita de Alarte i me’n vaig a la conferència d’Obrint Pas, sense perdre-hi massa temps, la gràcia d’Obrint Pas són ells i els seus concerts, no pas un llibre. I al final, l’especial de 20 anys de TV Vilafranca, esta setmana sobre la comissió de festes del 1988. El viatge a la Masà d’Ares per a comprar, amb cotxes vells i velles camises, el bou i la vaca de les festes,  és un deliciós document molt ben realitzat, i que no deixa de ser la plasmació en vídeo del llibre El bou de foc de Joan Francesc Mira, que sempre he tingut la impressió que estava basat a Vilafranca. Vint anys no són ni pocs ni molts, però les galtes roges i les boines que es veuen al vídeo ja abunden poc. I sobretot un es queda amb la sensació que en vint anys hem anat molt ràpid però la felicitat encara ens l’acaba donant una torrada de xulles, cansalada i botifarres.

Read Full Post »

Abel Valls

Arribo a casa i al mòbil trobo una cridada perduda d’un bon amic. Coneixent-me, coneixent-lo, sabent el dia que era ahir divendres, només podia ser que a Castelló, allà en una cantonada del passeig Ribalta, s’havia armat la marimorena. Sort en tinc de la rapidesa de Andrés que en coses de bous publica més ràpid que una vaca de corro i allà vaig trobar-me la crònica del festeig. I el gran és que la cosa no anava tant de José Tomàs sinó del torero local, d’un xic de Onda, que va eixir per la porta gran al costat del mestre. Molta sort Abel, volta el món del bou, i fes rabiar i embolicar les llengües hispanes i franceses amb eixe cognom que tens.

Fotografia de la plaça de bous, de DidacMargaix.

Read Full Post »

Hans Beck

joguets001Per les hores i hores que he invertit en esta vida jugant amb ells, i pel bé que li va anar que així fos, pel feliç que vaig ser creant un món ideal amb bous de carrer cada dia i per tantes i tantes coses, avui crec que he de tindre present Hans Beck, creador dels playmobils, que ens ha deixat. Senzillament gràcies per tot.

Només li retrauria no haver tret una secció taurina popular, molts ho hauríem agraït.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »