Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘ciclisme’

Conflicte diplomàtic

Merckx vs. Luis Ocana. Ciclisme del bo. Per Cris Protopapas.

No m’he pogut aguantar el pap i vull amollar-lo, amb tota la història d’Alberto Contador i de la brometa als guinyol de Canal+. Potser a alguns els pareixerà un text defensant als francesos, jo ho veig més com una crítica al patetisme de tot plegat. Amb el que m’agradaria parlar del ciclisme de veritat, el de les èpiques i les pàjares.

He vist per alguna xarxa social algun collage prou patètic, segurament fet amb Paint, on d’un costat hi ha totes les glòries de la Roja i de l’altre una francesa (suposem) fent una fel·lació pixelada. Una cosa mai vista tu, d’una originalitat excelsa. Primer que tot, i perdoneu-me, entre una fel·lació o cinquanta triomfs de la Roja jo ho tinc molt clar, però els tirs de la reflexió no van per ahi. La imatge eixa que circula mostra alguns dels grans èxits esportius recents espanyols com els del futbol, el tennis o la fórmula 1. Podríem entrar en els detalls de dir que a Fernando Alonso la major glòria li la va donar una escuderia francesa – Renault- amb tecnologia francesa i, accessòriament, amb deslocalització de la industria a altres països, coses modernes. Però on volia arribar és que en eixa comparació esbiaixada se li obliden uns quants mèrits esportius a França. S’oblida que són un pais esportivament fort en rugby, handbol, en natació, en atletisme (gràcies als antillans tot sigue dit) o en ralli, tant per pilot com per tecnologia. I se’ls pot criticar moltes coses però estan a anys llum  d’Espanya en la repercussió mediàtica del esport femení, que pot arribar a ocupar el titular de l’Equipe o d’un telenotícies i on la dona no és només la novia del futbolista X amb poca roba. L’Equipe pot ser un pamflet però és menys pamflet que el Marca, el Sport, el As i el Mundo Deportivo junts.

Hi ha enveja dels francesos dels esportistes espanyols? Depen. Els aficionats al futbol envegen al Barça, com els del Athletic també els podem envejar en el joc. Però sol ser una enveja sana, més per admiració, com quan anem a la Capella Sixtina i malgrat no ser italians admirem allò. Tanta és l’admiració pel Barça que en alguna ocasió fins i tot a mi m’ha servit d’excusa per començar converses buides en ascensors i els he d’assecar la baba. Els futboleros francesos sempre et diuen que si els equips de la seua lliga no estan al nivell dels de la premier o de la lliga espanyola és perquè a França els equips tenen un endeutament limitat. Tema tabú al sud dels Pirineus.

Al ciclisme tinc una amiga que les quatre paraules en castellà que sap les ha après esperant a la porta dels hotels on s’allotgen els equips ciclistes per demanar-los-hi un autògraf a ciclistes que han estat mites amb els peus de fang, com Valverde i ara Contador. De vegades penso en la pobra M. que només deu fer que anar arrencant autògrafs i fotografies de la paret al ritme que van caient els seus ciclistes més admirats. També penso en el pobre Laurent Fignon que se’n va anar d’este món creient que Contador era un vencedor net del Tour de France, ell que el defensava cada dia a les retransmissions televisives on encara se l’enyora.

També hi ha un perfil de francès envejós i macarra, que deuen ser els mateixos que aplaudeixen al sofà de casa quan es bolquen camions a la Jonquera. Eixa gent si fore espanyola s’entendrien la mar de bé amb els espanyols indignats d’ara, que potser són els mateixos que li criden cocaïnòman a Carlos Gupergi quan escalfa a la banda en un estadi de la Meseta, però Gurpegi és basc i els principis bàsics de la justícia no s’apliquen de la mateixa manera si ets basc. A França de hooligans en conec pocs, de la mateixa manera que no sé on trobar el 15% al voltant meu que votaria el Front Nacional segons diuen les enquestes. En canvi conec molta gent que vol que guanyen els del seu paìs, com passa a totes les nacions del planeta. Els francesos inventaren el xovinisme i fou un francès de malèfic recordar qui va exportar la idea amb èxit a terres iberes. Mesclar esport i patriotisme no pot ser massa bo, perquè l’esperit esportiu sa és admirar l’esforç de cadascú en la seua mesura sense mirar d’on ve, i si Pantani pujava de manera admirable les costeres i un espanyol i un belga suaven darrere, doncs visca Pantani! I vull pensar que eixe és l’esperit dels encara apassionats de la bicicleta que amb la que cau van a les cunetes dels Pirineus i dels Alps.

La broma, la burla, l’humor, a França s’ataca a qualsevol. De vegades amb més o menys gràcia. De vegades et passa com a Stéphane Guillon, que en les seues cròniques radiofòniques matinals es va jutjar que anava massa lluny i la seua cadira va saltar, però ell no s’ha callat. Fa uns mesos cremava la seu de Charlie Hebdo, un setmanari burlesc, com podria ser el Jueves. El pecat? Haver dibuixat a Mahoma a la portada. I alguns fonamentalistes van al recte i els hi cremen la seu. Esta setmana, quan he vist l’estat de les xarxes socials, li he posat barba llarga a més d’un.

Rafa Nadal, no pel fet de ser del meu pais, m’ha de caure bé. Al meu pais hi ha bon menjar, bona mùsica, però també hi ha, com a tot arreu, xulos, quinquis, lladres, corruptes, cràpules i altres bèsties de Déu. De fet diria que en tenim per donar i vendre. I si un estat reacciona per una broma d’un guinyol, on atenció, el que aflora és que l’economia, l’atur, la faena, ergo la vida, va de mal en pitjor, i el que es reté és la part més superficial de la broma, aleshores vol dir que el pais en qüestió, efectivament va malament. Però això ja ho sabìem. Quan marxem?

PS1. En cap moment he entrat a parlar de si es dopen més o menys. Per què? Per què no ho sé. El que si sé és que a base d’anul·lar vencedors del Tour de França cada any i no tindre un Tour tranquil des de fa anys ens hem carregat l’esport. Resulta desolador que quan celebres la victòria d’algú t’has d’esperar una quarantena de dies per dir-te si és una victòria de veres o no. I açò mata l’espectacle.

Anuncis

Read Full Post »

Sé que hi ha molts més temes importants i transcendentals per tocar, les vagues del nord i del sud, l’expulsió de gitanos i més senyora i més. Però al “menda” li agrada parlar de bicicletes. Enguany durant el Tour de França en algun post que deu estar per allà als arxius vaig dir que per fi durant un Tour no parlàvem de dòping, de mètodes clínics, de provetes i de concentracions en sang sinó estrictament del que passava damunt l’asfalt. Fins i tot vaig alegrar-me de la victòria final de Contador i vaig pegar un toc de clàxon a l’entrada de la zona d’acampada de l’aplec. Fail, epic fail que diuen per Internet. La història del bistec d’Irun és rocambolesca i al final la culpa serà dels ramaders bascos! El divertit de la història – tot i ser ben trist en el fons – és com reacciona la gent, per a molts espanyols és un atac a la unitat nacional espanyola i ressuscitem Agustina d’Aragó, per alguns francesos és una prova irrefutable més que esportista espanyol és equivalent de drogat. Però la confiança de l’aficionat, el que aplaudix a tots els que s’esforcen vinguen d’on vinguen, s’acaba. Repassar la llista dels vencedors dels últims guanyadors del Tour és repassar vint casos de dopatge, de confessions tardanes o de rumors.

Fignon, pobre, se’n va anar d’este món sense haver d’assistir a això. Ell que defensava la puresa del nou ciclisme que tenia com a representant a Contador…

Read Full Post »

Fignon

Ahir va ser encendre la ràdio i en allò que agarres una notícia a meitat, i per la grandiloqüència i pel seguit de flors i elogis que es deien sobre un personatge, de seguida vaig saber que algú s’havia mort. Esportista per a més senyes. Un dels grans del ciclisme, i l’últim vencedor francès de la Grande Boucle: Laurent Fignon.

Quan este mes de juliol parlava amb tanta passió del Tour, passió retrobada després de massa edicions de desencisos, en part era culpa d’un home, d’un comentarista amb una veu esgarrada, malalta, que feia patir al televident però que deia veritats com a punys i que en sabia molt de ciclisme. Hores i hores davant un televisor, amb el zum zum d’un helicòpter sobrevolant el massís central i Laurent Fignon impartint classes de ciclisme. I com el professor d’institut que fa cara d’espant davant uns jovenets esvalotats de l’ESO, Fignon es posava les mans al cap amb i clamava al cel que aquella batalla entre Schleck i Contador no tenia sentit i contradeia les bases del ciclisme antic. Pràcticament no en recordo res d’ell quan corria, però pel que he sabut era dels que no s’amagava. Malgrat els seus dos èxits sonats al Tour se’l recordarà per haver perdut el mallot groc als Camps Elisis en l’única vegada que s’ha acabat amb contrarellotge.

Au revoir.

Read Full Post »

ni el Timbaler del Bruc sabia què és un Shimano 6. Foto de beagle34.

Ahir, quan vaig escriure l’entrada, ja intuïa que l’afer de Contador i la cadena de Schleck podia esdevindre fàcilment un tema de conflicte de caire nacionalciclístic entre la grandeur francesa i la fúria espanyola i així ha estat. És ben sabut que hi ha dos grups, ben definits i irreconciliables, que tenen tanta passió patritòtica com poca idea de ciclisme, futbol, tenis o pilota valenciana. Estos són els que si ahir els fets hagueren estat diferents avui tindrien un discurs completament al revés i tant amples. Si esta gent foren simplement lectors de les edicions digitals dels diaris, els llegiríem els comentaris, ens en riuríem i en pau. El problema és que esta gent també ocupa les redaccions dels diaris i els escons del parlament. Així s’entenen avui algunes portades i reaccions a dreta i a esquerra, i encara sort que Schleck és luxemburguès i no crec que hi hage cap conflicte històric entre les dues corones (reials, no del plat de la bici), del contrari ja estaria Agustina d’Aragó i el Timbaler del Bruc dalt del Tourmalet. Tot i això, que per mi un dels grans obstacles a la construcció d’un sentiment de pertinença única a Europa, en el cas de les bicicletes col·loquialment me la sua. Els fets van ser com van ser i si Bernard Hinault, Laurent Jalabert, Pedro Delgado o fins i tot Rjiis, gent que sap pedalar, opinen que el fair play no és això el debat està zanjat.

Read Full Post »

Vive le tour

Luis Ocana, caigut vestit de groc baixant el col d’Aspet de J. B. Wadley. A través ddsiple.

Era el juliol de 1998, uns dies abans França havia guanyat el mundial de futbol i a les carreteres dels Alps es corria el tour. Esclatava la polèmica Festina, el dopatge al ciclisme eixia a la primera pàgina dels diaris – esportius i no esportius, blancs i grocs. Després va vindre una cacera de bruixes, a voltes acertada, a voltes paranoica. Han passat dotze anys, set dominats pel gran Lance Armstrong, però sobretot han estat dotze anys on la polèmica i el que és pitjor, els daltabaixos a la classificació general, no es decidien a la carretera sinó als despatxos dels jutges, a la redacció de l’Equipe i als laboratoris anti-dòping. Enguany és diferent, o això vull creure. Segur que hi ha dopatge, de cinquena generació si convé, però tornen les pàjares i els abanderats dins del pilot de l’anti-dòping aconseguixen guanyar etapes. De tot plegat em quedo amb el fet que la polèmica al tour 2010 es crea a la carretera, i continuo rabiant, indignant-me i cridant però per causes purament esportives. I avui ha estat un dia d’eixos en que un s’indigna. Resum dels fets: Andy Schleck ataca a l’últim port abans de baixar a Luchon, se li ix la cadena i per darrere ni Contador ni ningú es para a esperar-lo. Un cop a meta Schleck diu que ell en la mateixa situació s’hauria esperat i Contador diu que no havia vist l’avaria i que no sabia res. A Anquetil, Pantani i Ocana tots junts en l’olimp de la bicicleta se’ls s’hauran remogut les panxes i Eddy Merckx se n’haurà rigut a gust. Ni fair play fora de lloc ni xuplamentes de dit, en eixes condicions no es perdona res i no cal amagar-se’n. O bé la nova generació de ciclistes (que són de la meua edat), per culpa de la Nocilla, les vídeo consoles, Bola de Drac i els caçafantasmes  estan fets d’una altra pasta, o bé és només una mostra puntual de papanatisme associat a bones cames i millors pulmons. Vist el vist, m’alegraria i molt de veure a Samuel Sánchez furtar-los la cartera als dos. Ah, i com m’agrada este esport quan és només això, un esport.

Read Full Post »

7 anys més tard, la sort li va girar la cara a Lance.

Qualsevol onze de juliol comença sempre de la mateixa manera, un despertador que sona abans de les vuit del matí, tant és entre setmana com en dissabte i diumenge, per engegar el televisor i seguir la retransmissió en directe de TVEi  del encierro de Pamplona. L’onze de juliol de 2010 era diumenge, la banlieue de Paris es despertava amb botxorno a casa d’un company i un Miura va agarrar un corredor habitual que anava amb una samarreta de Raul, 7, Real Madrid. Arranquem, per una autovia dels afores de Paris, un cotxe de matrícula francesa molt hispà de decoraciò ens saludava a nosaltres – cotxe de matrícula espanyola – però no el vam correspondre, les aparences enganyen.

Sota el sol de migdia, entre camps de cereal ben grocs, trobem fonda i un kebab-frites. Després gaudim dels carrers medievals de Provins, ciutat de la que mai hauríem imaginat el que amaga passant simplement per la circumval·lació. Es fa tard, trago d’aigua i ràdio al cotxe, segon ritual d’un onze de juliol, Tour de France. Etapa alpina que passarà a la història del ciclisme per haver sepultat un heptacampió, aquell que sempre tenia la sort de cara en els viratges ara li ve tot de cop. Ja vaig dir l’any passat que no vaig entendre la maniobra d’Armstrong de tornar, sabent que era molt difícil guanyar i rendir al seu nivell d’abans, com els  grans toreros que tornen a les places per diners i resulten ser una caricatura d’ells mateixos. Entre planícies i boscos verds frondosos la ràdio esportiva es s’entretallava quan Samuel Sanchez atacava, i com si d’un contra-atac del Athletic es tractés, el cor s’accelera, però llàstima, Andy Schleck guanyava l’etapa.

Torno a casa, la ciutat està tranquil·la, l’asfalt està desfet, creuo les avingudes pel mig. Ja es deuen portar jugats vint minuts del partit. Em faig el sopar i miro el partit. A partir d’este moment la història la sabem. Quan alcen la copa jo ja estic escurant els plats i la colònia d’espanyols d’Orléans ho celebra amb clàxons pel carrer. Resultat just. M’alegro per alguns jugadors, sobretot per Javitxu i Fernando, llàstima de no arribar als nivells de protagonisme durant la competició que van tindre Zarra o Iribar. Després, i això ja és 12 de juliol, a la feina em feliciten (!), em pregunten si vaig eixir amb el cotxe (no) i me veig obligat a portar-los croissantets per esmorzar (!!!). Tot açò amb un to el més diplomàtic possible i pensant que mentre això no degenere en banderes, vivas, orgulls i crits es pot aguantar.

Read Full Post »

Retirada

Una retirada a temps és una victòria.

Miguel Indurain, després de guanyar cinc vegades el Tour de França i no haver pogut en el sisè, es va veure obligat a anar a la Vuelta i es va haver de retirar al passar per davant del hotel del equip Banesto a Cangas de Onís. No va poder ser i l’heroi esportiu va anunciar que deixava la bici quan teníem a la retina la imatge de l’helicòpter i un hotel de carretera asturià. Armstrong en el seu moment va decidir deixar-ho i ho va fer al punt màxim, amb set Tours de França a les esquenes i sent el millor, i sobretot en eixos anys li havíem ben pocs moments de feblesa. Enguany, al 2009, pel que sigue va decidir tornar, i hem aguantat fins avui amb la incògnita de si era el mateix ésser inhumà,  però el 19 de juliol de 2009 l’hem vist patint de valent en un port de muntanya dels Alps suïssos. Encara no està tot decidit, però ja forma part dels humans i la seua ambició l’ha dut fins ací, a ser xiulat a les arribades i tots pedalant amb Contador perquè no podia ser que tornés a guanyar el 8è Tour. No sé si li ha valgut la pena la jugada de tornar, per a la seua fundació segurament que sí perquè s’ha tornat a parlar d’ell, però la bicicleta, l’asfalt i les carreteres l’han fet baixar de l’altre univers on estava per acabar com avui, sol, mallot obert, lluny de la tête de la course.

El maillot jaune que més ràpid va, de Remi avec un  i.

Read Full Post »

Older Posts »