Un llibre a mig llegir i un film per veure, la llista és llarga.
L’altre dia em van demanar que fes una xicoteta nota autodescriptiva arrel del premi de Llibres ebrencs, citant influències i referents. Un compromís. Seria molt bonic citar un prosista finès que va morir d’un orgasme fatídic, però només em venia al cap Orwell, Torrent, Atxaga, Moncada i Monzó. Fins avui he llegit prou, per sobre de la mitjana, però em falta molt per llegir. No conec res de la literatura asiàtica, encara no he llegit Lolita, avui he començat amb Capote i un de Cortazar el vaig haver de tornar a la biblioteca completament impol·lut perquè el vaig començar en un dia de viatge de tren que el tracatrà em va adormir (ho sento Maria). Massa llibres, massa discos, massa pel·lícules, massa varietats de raïm i massa fermentats d’ordi per a una vida amb jornada laboral, nits per a dormir i altres ocupacions 2.0. Com s’ho fan els que tenen la història del rock al cap? Quan un cronista del tour de França parlant d’una etapa plana entre girasols em parla d’una escena d’Ava Gardner em cau la baba, jo mai podré inserir Ray Charles en una crònica de bous de carrer.
Nou producte de la fàbrica Kusturica, Prométeme en castellà. Sou dels que ja heu vist alguna cosa d’ell i penseu que ja ho heu vist tot de Sèrbia, de gitanos balcànics, de fanfares i de bodes vora el Danubi? Si és que sí no us apropeu al cinema, però si és que no, aneu-hi. No romandreu en silenci massa temps. La pel·lícula és com un disc d’Antònia Font, que cada cançó que passa és més rara que l’anterior. És molt destornillada i un pèl massa exagerada a vegades, fet que em fa pensar que els serbis tenen alguna cosa de valencians o viceversa. Sota una capa d’animalades visuals i evidents s’amaga molta ironia i indirectes directes per a tothom. Entre totes em quedo amb la promesa que un mafiós serbi fa a una xica per absorbir-la i enamorar-la: un viatge a Brussel·les! La banda sonora també és marca de la casa, potser no hi ha un Bubamara enganxós però sí un Frere Jacques balcanitzat.
Diumenge de vesprada vaig veure al cinema una pel·lícula que té un gran succès a França, Bienvenus chez les ch’tis, benvinguts a ca’ls ch’tis, que és el nom amb que es coneix a la gent de la regió Nord-Pas de Calais de França (amb ciutats com Calais, Lens o Lille). El film, del que se’m fa difícil trobar-li el mateix èxit fora del hexàgon, rebat tota una sèrie d’arguments que s’utilitzen en contra de la gent d’esta regió, que arrastra certa mala reputació de mal clima, atur, gent aspra i amb sed. Tot ben mesclat amb dosi de bon humor i amb escenes hil·larants on no es comprén res del que diuen els ch’tis, perquè parlen el patois ch’ti, que és senzillament incomprensible per als demés.
el cadafal 