Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Ciutadella’

Per segona vegada en dos anys vaig estar a les festes de Sant Joan de Ciutadella a Menorca. Juntament a uns quants amics ens hem enamorat d’esta festa medieval, religiosa i cavalleresca. Ens coneixem la música de memòria, ens estudiem la història i els personatges que hi intervenen i intentem viure els actes com un ciutadellenc més, tot i que sabem que això mai serà possible perquè és senzillament impossible. El curiós és que és una festa que tot i estar molt massificada, guarda un percentatge prou elevat de participants de Ciutadella, entremig dels cavalls pocs guiris hi ha, a diferència dels guiris que ens podem trobar corrent pel carrer Estafeta. No obstant, de tant en tant, quan pel que sigue un foraster es posa on no es pot, o fa alguna bestiesa, la reacció d’alguns ciutadellencs és un contundent crit de no en volem cap que no sigui d’aquí. No és res de nou, també passa a Patum o a Sanfermin. Amb açò no vull fer passar els ciutadellencs per uns salvatges xenòfobs, se’ls ha de comprendre, analitzem-ho. Per un destí diví, el mateix que  també tenen a Berga, Segorbe o Pamplona, Ciutadella té una festa exquisida i els seus habitants n’estan ben cofois. I la festa era només per a ells fins que un dia va aparèixer el turisme, la declaració de festa d’interès turístic nacional i tot això. Llavors arriba una figura, el turista, que si bé deixa uns dinerets a la ciutat, suposa un destorb per el desenvolupament normal dels jaleos, la festa es massifica i es genera un risc lligat al inconscients que no saben de què va la cosa. Els forasters, per tant, passem a ser del bàndol enemic. Està clar que no tots fem l’idiota, però tanmateix només pel fet d’estar allà ocupem un metre quadrat de carrer que si no hi forem el guanyarien en espai els ciutadellencs. La qüestió no és senzilla, els de fora hem de renunciar a anar-hi? S’ha de limitar la publicitat? Com evitar els ignorants de la festa que la posen en perill? De moment sembla que els packs turístics menorquins eviten fer massa publicitat de Sant Joan, per així tindre els guiris consumint als seus bars en comptes de beure pomada pels carrers de Ciutadella. Per un altre costat la publicitat d’Estrella és una clara apologia de la festa de Sant Joan de Ciutadella i de fet a alguns menorquins no els feia massa gràcia eixa publicitat de la seua festa, senzillament perquè no fa falta ningú més. Lamento, arribar al final d’este post un tant llarg i no tindre una opinió clara, potser perquè jo, foraster, vull poder seguir gaudint d’esta festa tal com és i això passa necessàriament per evitar la massificació. Possiblement si Hemingway vegere avui San Fermin pensaria alguna cosa pareguda al que vinc de dir i sabent que una vegada més estaria d’acord amb Ernest me’n vaig a dormir més tranquil.

Anuncis

Read Full Post »

De l’estada a les festes de Ciutadella en vaig fer una crònica sent conscient que se m’escapaven molts detalls. No obstant n’hi havia un que mereix una entrada i que enllaça amb un fet que vaig comentar ací fa uns dies: la identitat vilafranquina. Em trobava en ple jaleo a la plaça d’Es Born de Ciutadella, amb cavalls a dreta i esquerra, quan em noto un colp a l’esquena sobre la meua samarreta del Dia de les penyes de Vilafranca. Em giro i no reconec ningú. Segon colp, i la broma ja comença a ser pesada, que vinc de la platja. Em torno a girar i aleshores dos xiques em pregunten si sóc de Vilafranca. Mmmmm, sí però no de la mateixa crec. Eren de la Vilafranca de Mallorca (dita de Bonany) i vaig fer-los saber que al País Valencià  també n’hi ha una. Ens acomiadem amb un visca Vilafranca festiu i tan contents/es. La festa prossegueix i en una altra plaça un xic em ve i em pregunta si era de Vilafranca (del Penedés), tot estranyat per no conèixer la samarreta. Sí, però no la mateixa. Ell en canvi sí que sabia de la nostra existència. Novament ens dediquem uns visques. Només hagués faltat trobar un o una de Vilafranca de Conflent i hauríem fet un encontre entre les vilafranques dels Països Catalans, en el sentit més pur per a mi de PPCC, els punts de convergència entre illencs, valencians i catalans. Sense deixar encara el tema del poble i la seua identitat, acabo de vore el cartell del XXX Aplec dels Ports a Villores i hi ha un error d’eixos garrafals: en un mapa de la comarca Vilafranca no ix, quan a Vilafranca se n’han fet tres i entre els greuges que es solen recollir al Aplec sempre hi ha el de fer de Vilafranca un poble dels Ports i no del Alt Maestrat.

Canviant de tema, via Marina de “Que divertit lo que escric quan estic avorrit” m’arriba un premi Pedraforca de blogs. Gràcies, són coses que donen ganes per passar més estones escrivint. Les normes del premi són les següents:

-S’atorgarà a blocs escrits en Català, que a opinió del que l’atorgui sigui un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment.
-Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
-La imatge del premi si és possible es penjarà al bloc.
Els meus premis van per a alguns dels blogs que més m’agraden, procurant que als que ja els he vist alguna volta premi no repetisquen.

Read Full Post »

Arribem a Ciutadella de Menorca i el que més movia la gent el dissabte de nit era anar a veure es be: una muntonada de gent veient un marrà exposat en un cotxera de Ciutadella. No vaig entendre res, però palpava la emoció de la gent. L’endemà, abans d’una dosi de platja, llegint el programa de les festes de Sant Joan de Ciutadella no entenia massa cosa, molts actes vestits amb noms incomprensibles per forans. De vesprada, vam veure com un jove del poble passejava a muscles, descalç i amb una pell de corder es be, seguit d’una massa no despreciable de gent, que l’acompanyava pels carrers del centre, on pujava a casa de certes persones. Ens vam allunyar i vam anar al molí de vent a fer un gotet i ens vam trobar el terra ple de closca d’avellana. Feia una estona s’hi havia lliurat una gran batalla d’avellanes, degeneració d’una tradició que consistia a tirar dolços a les xiques i ara permet tirar closca d’avellana per l’escot i pel cul de les xiques. Un cop tot calmat, des del centre de la ciutat venia una cridòria que acompanyava en Borja, el portador del be que feia hores i hores que el portava a muscles. Vam seguir-lo a la velocitat vertiginosa a la que anava, protegit per policies locals que deixen beure pomada al carrer però no destorbar el pas del be. Veient tot el poble animant aquell xic durant tota aquella avinguda de paviment hostil per a un peu descalç amb un marrà a sobre i amb la cara de Borja un cop arribat al destí final, vaig comprendre que allà hi havia moltes coses que se m’escapaven i que només els ciutadellencs poden sentir. Però jo no ho vaig viure com una simple tradició peculiar, em va arribar ben endins eixe passeig acompanyat la comitiva, és molt gran poder trobar encara avui coses tant fastuoses sense un sentit aparent. Després, durant la resta de festes de Sant Joan, he tornat a sentir eixa sensació de que si jo fora d’allà tindria la pell de gallina.

Read Full Post »