Una ferreteria qualsevol, per d’Aquella manera.
Dia entre setmana en mode vacacional al Pont de Suert. He tingut el temps suficient per fer-hi una volta pel poble, veure que darrere els blocs de pisos fets amb major o menor encert estètic, darrere la església que seria al romànic el que la restauració del fresc de Borja a un Boticelli, darrere tot açò hi ha uns carrers amb porxos i un centre històric amb tendes. Els cartells de les botigues, alguns, no tots, encara contenen les velles marques que no sé si han aguantat estos darrers temps convulsos i en el cas d’haver-ho fet segur que han canviat de logo. Hi ha carnisseries, sabateries, tendes de joguets i ferreteries! Les tendes de roba encara fan pinta de ser de les que reben viatjants de tant en tant, este d’una casa de Saragossa i aquell de Terrassa. Les carnisseries tenen alguna estanteria amb productes de primera necessitat, com passa a Vilafranca. Si he començat a escriure açò és perquè quan vens de França, on este sistema de comerç ha pràcticament desaparegut perquè duen uns anys d’avantatge en això de l’aniquilació del comerç tradicional, em sobta trobar-me encara velles tendes al Pont de Suert i em desperta el nét de botiguers que porto dins i la nostàlgia aflora.
En una ciutat o en un poble gran francès qualsevol, si us passegeu pel centre, trobareu les mateixes franquícies que a la ciutat trenta quilòmetres més enllà, amb el mateix cartell, que no té dret a envellir. Hi entrareu i us deixaran escollir tranquil·lament sense molestar-vos i el dependent us atendrà al final sense haver dialogat massa amb vosaltres, el que importa és la introducció terminal del diner de plàstic. Si per una d’aquelles teniu un problema més tècnic i voleu una dotzena de tatxes, una bombeta o un tros de fusta, si esteu al centre us desesperareu perquè només hi trobareu roba interior íntima, decoració cara, sabons, perfums, còmics, i gastronomia fina. Els únics resistents del centre que encara treballen al vell estil són els forners i els carnissers. Per tant, per comprar la dotzena de tatxes, haureu d’agarrar el cotxe, i si viviu a un poble anar fins a la ciutat propera amb una àrea comercial a la rotonda de l’entrada, allà on està el Buffalo Grill, el hipermercat i un equivalent per tot el que és ferreteria però que li diem Bricolatge que és més sexy. Us vendran les tatxes per capsetes de vint, us perdreu per trobar-les entre tanta opció i un jove eficient amb una armilla verda us guiarà en el desastre. I com ja estareu allà a la zona comercial anireu a comprar queviures, cervesa, un llibre de butxaca i flors de plàstic. Tornareu a agarrar la rotonda, passareu per la circumval·lació que al centre hi ha semàfors i un radar i a casa.
Quan vaig arribar a este carrer de Barcelona on vivim em vaig fixar en la tendeta de queviures, fruites i verdures, situada tres cantonades més amunt, on un home vell i un poc panxut, sempre amb jaqueta de punt, estava a la porta esperant clients. En les estanteries tenia algun producte de primera necessitat, al mostrador es veia una pota de pernil dolç, iogurts i xoriço pamplonica (com a moltes tendes del poble encara avui) i al fons de tot unes neveres amb la porta de xapa de fusta, pròpies d’un temps que sens dubte va ser millor. En dos-cents metres de radi de la tendeta del bon home trobem quatre pakistanesos i més d’un supermercat, que al cap del dia segur que feien tots més caixa que el bon home. A una mitjana de passar-hi per davant quatre vegades al dia, quan hi vèiem algú a dins de la tenda ens estranyava. Sí, en certa forma ens feia llàstima, però no la suficient com per entrar-hi. Som d’una generació que ens em criat en el servisque’s vostè mateix, i això va a més, on el dirigir-se de tu a tu amb el botiguer si pot evitar-se s’evita. Tant exagerat és que ara els empleats de tendes – que no botiguers – semblen robots per a dirigir-se a uns clients un tant robotitzats. Per tant, per un bri de llàstima que ens fera l’home, no hi vam entrar. Hem fet tard. L’altre dia al passar de vesprada estava llegint el diari damunt del taulell i les estanteries buides. A l’endemà treia una capsa de llimes i alguna tomata madura i es disposava a tancar. Per jubilació, per avorriment, per què una perruquera li compra el local, per ruïna? Per haver volgut aguantar una manera de fer comerç en el lloc i en el moment erroni.
el cadafal 