François Hollande, envoltat per Royal, Manuel Valls i Montebourg, en el discurs davant els simpatitzants anit després de l’escrutini. Del compte flickr del PSF.
El vencedor de les primàries al partit socialista francès ha estat, sense sorpreses, François Hollande. La campanya i els debats entre candidats del que vaig parlar prou positivament en l’anterior entrada del blog va derrapar un poc estos darrers dies abans la segona volta. Per què? Imagino que Martine Aubry, acorralada per tots els costats, sola, completament sola – cap dels altres candidats a la primària que no van passar a la segona volta li va expressar explícitament el seu suport – va haver d’escometre durament contra Hollande, presentant-se ella la candidata de l’esquerra dura, essent Hollande un tou socialdemòcrata. Aubry també va dir que ell era el candidat de l’establishment, el candidat que les enquestes diuen que està en millor mesura de batre a Sarkozy a les presidencials de l’any que ve i per tant ja no votem el candidat que volem sinó el que creiem – o les enquestes ens ho fan creure – que pot guanyar millor a Sarkozy. Crec que no deuen ser ni tres ni quatre els simpatitzants socialistes que han fet el que podríem anomenar vot útil, i atenció al que ja estem anomenant vot útil, al costat d’açò que deu ser votar per una força no espanyolista a les eleccions generals per la circumscripció de Castelló?
De totes formes vull posar en relleu que estes primàries no haurien finit igual si no hagueren succeït dos fets completament mundans, de pàgina successos tenyida un poc de rosa, el que diríem assumptes de faldilles. El primer fet és ben conegut. DSK no era candidat oficial a les primàries però ho tenia tot amanit, Aubry li havia dit a DSK que si ell es presentava ella hi renunciava per deixar-li via lliure per revindre triomfant de Nova York i com qui diu aterrar directe a l’Elisi, sempre segons les enquestes. Però una dutxa de matí, aquella dutxa que fem quan ens espera un llarg viatge transoceànic, eixir nu de la dutxa i trobar-se una dona de Guinea i tot esborronar-se. Tot. I Hollande, que passava per allà es troba amb un regal caigut del cel, el candidat favorit es tira un tiro al peu i no participa a la cursa. El segon fet va passar ja fa més anys. Hollande i Royal eren parella, s’havien conegut de ben jóvens dins del partit i van tindre quatre fills. Quan ella va ser candidata a les eleccions presidencials de 2007, després de la derrota del PS uns dies més tard a les eleccions legislatives que sempre venen darrere, Ségo anunciava la ruptura sentimental amb François Hollande en una nota de premsa. L’afer no venia de feia quatre dies, des de 2005 ell tenia una relació amb una periodista de Paris Match. Aquella ruptura vindria a obrir-li les portes a Hollande que fins aleshores no s’atrevia a donar el pas – tot i que la premsa n’especulava – per allò de no fer de la seua parella un rival polític dintre del partit socialista. Un cop separats ja podia fer. Hem parlat del bon nivell del debat, de la festa de la democràcia – ho sento pel tòpic – i resulta que la debilitat de l’home – la carn vol carn que deia Ausiàs March fa segles – ha marcat fins al final esta elecció. Madames, monsieurs, la campanya ha començat. Estarà entretingut.
El que no tinc, de 
Increïble imatge de 
José Bové, un triomfador de la nit. De 
Una llista de la compra, d’un 
Panells electorals a Flandes.
Diràs que podria dir alguna cosa sobre la notícia del dia, però no aportaria res de nou ni de precís, conec de segona o tercera mà el que B.O. proposa o deixa de proposar i per quedar-me només amb l’estètica del fet em callo. Sopant amb uns companys també hem estat parlant dels fets des de la superficialitat, de la 
el cadafal 