Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘enginyeria geològica’

Este ofici té coses que si es pensen fredament fan feredat. Avui he fet uns quants mapes de les conseqüències d’un terratrèmol en un país llunyà. Entre ells hi ha un mapa dels morts causats per este sisme. El meu criteri ha estat que a les zones amb més de cinquanta morts estiguen de color roig, i així baixant en l’escala de colors fins el verd fluixet de menys de cinc morts. Però el roig l’hagués pogut posar a partir de trenta. El mort és per tant una unitat més, com el kilo o el metre. Algun polític potser usarà el mapa i dirà, mireu quant de verd hi ha al mapa de la meua ciutat, estem segurs! I potser ells estarien més segurs sense alguns polítics. No obstant la nostra faena és fer el mapa i para de comptar.

Un cartell amb consells pràctics en cas de sisme, de Natercia&Morgan.

Read Full Post »

Tot geòleg o enginyer geòleg necessita la seua llibreta de camp: de tapa dura, amb quadrícules i si pot ser folrada de plàstic (sobretot indicat per als enginyers geòlegs que treballen a Bretanya o Irlanda). Solen acabar plenes de pols, fang i només s’hi pot escriure en llapis, que no es corre amb la pluja. No tenen res d’especial i es troben en qualsevol Abacus a bon preu. Avui m’he comprat l’antillibreta de camp, una Moleskine, de tapa blana, d’aparència fràgil i pensada per encadenar mots o fer esbossos artístics i no per dibuixar el contacte del Paleozoic amb el Bundsandstein inferior. Els fabricants diuen que ja la tenien gent com Picasso o Hemingway, i així al segon no se li escapà res de la seua estada als Sanfermins. A partir d’ara en els meus viatges i trajectes duré la meua Moleskine i així si mai em ve al cap un moment blog que diu la Marta Insa no hauré d’esperar a tindre un teclat davant. Una persona, dos llibretes, una dualitat.

Read Full Post »

El túnel del Coll d’Ares, segons ja ha eixit a la premsa, serà de 3 Km amb un pendent del 3% i amb tres carrils, triple 3. No s’allunya massa del que vaig dir al desembre, però no em quadra. No em quadra si mirem els túnels de carretera que hi ha d’eixe ordre a l’estat espanyol. Ací hi ha la llista dels túnels més llargs de l’estat, a gener de 2008. He agarrat els que estan més o menys en el mateix ordre de magnitud, per a que vegeu on estan i on porten. Per sobre de 3000 m hi ha el túnel d’Isuskitza (3377 m) que està a l’autovia que comunica Vitòria-Gasteiz amb Donostia. Després el de Guadarrama (3345 m), que va de Madrid a Segòvia. El de Bielsa (3070 m) passa per sota dels Pirineus d’Aragó a França en una zona on no hi ha cap altre pas. El de Sòller (3023 m) a banda de ser un dels casos de corrupció més grans de les illes és un túnel que comunica Palma amb Sòller per evitar la tortuositat de la serra de Tramuntana. El de Rañadoiro (3000 m), que està en construcció, està contemplat dins l’autovia que anirà d’Astúries fins Ponferrada. El túnel de Belate (2968 m) posa en contacte Pamplona amb la vall del Baztan i el País Basc francès tot evitant grans impactes visuals dels eixos viaris. El túnel de la Cumbre (2700 m), a l’illa de la Palma a les Canàries, travessa una serralada important per comunicar els dos extrems de l’illa. El de Louro (2650 m) serà per a una autovia entre Vigo i O Porriño. De la mateixa web, i si ho he entés bé, diu que en tot el País Valencià només hi ha 6 km de túnels en carretera nacional, suposant per tant que no inclou autopistes. He mirat també els túnels de carretera llargs que hi ha a França, i els que he vist del mateix ordre de magnitud del que es preveu a Ares són per salvar ports insalvables (a no ser que sigues Indurain) o per comunicar ciutats com Lió amb d’altres ciutats. Què vull dir amb tot açò? Doncs que el coll d’Ares Indurain se’l faria en dos bufits i que per molt mal que ens sàpiga, Vilafranca no té ni l’atractiu turístic de Sòller, ni els habitants de Vigo ni les festes de Pamplona. Una inversió aixina només per intentar guanyar l’últim reducte que resistix al invasor?

Imatge del voltant al túnel de Bielsa, de Cris García.

Read Full Post »

Ara que s’ha acabat això que en diríem enginyeria geològica, en podríem fer un recull de les cançons que han marcat esta carrera, dura a ratos, agraïda en el fons.

País Valencià d’Atzukak. De quan Gràcia no estava segrestada pels modernos.

Bienvenidos a Degüelto de Koma. S’han arribat a fer migdiades amb esta cançó.

La cultura de Kortatu. Hay que a gusto me iría ahora a la cama, pero hay que estudiar; tengo examen mañana. cualquiera diría que los exámenes son; El fin al que dedican su propia vida. Tot dit.

Txus de La Polla Records. És el vell pub Arnhy de Vilafranca, és Melopea, és punk.

Urrun de Fermin Muguruza. Per culpa d’un torçó al peu en una eixida de camp al contacte entre el Paleozoic i el Terciari vaig pedre’m el concert del mestre a l’Apol·lo.

Kaixo de Negu Gorriak. Després de les fatigadores eixides de camp, una dutxa i esta cançó era el millor que em podia passar.

One step beyond de Madness. Ska. Sobren més paraules.

Inici de càstig al fetge de Brams. Eixa txalaparta al inici, eixe Pau Riba fent de metge, un hit de la bogeria estudiantil.

Colpeja fort de La gossa sorda. Vaig recòrrer molts kilòmetres per les Espanyes visitant obres de túnels i preses amb els pegolins al mp3.

Vitamina sol d’Antònia Font. Els mallorquins han estat des de l’inici fins al final presents. Mereixen un lloc. A més tenen el mèrit de ser el primer concert com a nouvingut a Barcelona que servidor va veure a la Mercè del 2002.

Entre dos mares de Platero y tú. Jo acabaré la carrera i Fito Cabrales haurà guanyat cada any el doble de perres.

Víctima de Barricada. Els dissabtes eixos de frustració, amb la de vida que hi ha en una cosa tant gran com Barcelona i tu tancat a l’habitació davant un món tan gran com la mecànica del sòl.

La fera ferotge d’Ovidi Montllor. A Barcelona he viscut el revival de l’Ovidi, quasi abusiu. Però ell sempre ens emprenyarà amablement.

Poema dels oprimits de Ken zazpi. Una cançó hivernal, eixir de classe i és de nit…

Respire de Mickey 3D. De la meua primera visita a Nancy (2005) vaig portar esta cançó al cap, més algunes més.

Le vent nous portera de Noir Désir. Aprenent francès per no fer el ridícul allà. El professor és comunista, comentem a cada classe el Libération i mirem per youtube esta cançó.

Mentides de Sant Gatxo. Ells van ser el primer so a l’habitació de Nancy.

Grand père de La Tordue. La bohemior, el camembert, vi i uns fills del 68 cantant amb Paco Ibáñez (un pare del 68?).

La era está pariendo de Silvio Rodríguez. Coses típiques dels erasmus, estant a França una brasilera et passa un disc amb la discografia sencera d’un geni cubà.

Tres segles d’Obrint Pas. Primavera de tristos aniversaris (2007), d’esperances i desil·lusions (entropia!), viscuda a lluny però prop, en part gràcies a esta cançó.

C’est un pays de Soldat Louis. Durant la tesina vaig visitar Bretanya. D’una visita en una tenda de souvenirs bretons en va eixir esta cançó, que escoltava sense parar al cotxe tot abandonant eixe vell país.

Queda’t amb mi de Dijous Paella. En el rencontre amb Barcelona em vaig trobar de ple amb la rumba. Esta cançó, per trobar-se sempre disponible en mp3 a internet, forma part del pas per tants i tants ordinadors. Com si sempre la posessen a la ràdio.

La fotografia és del carrer Tallers de Barcelona (de Jög), allà on moltes d’estes cançons prenien forma física.

Read Full Post »