Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘entropia’

Malgrat tot

El moviment dels indignats m’ha agarrat en època de sequera inspirativa i este blog si no té totes les flors marcides ben a prop deu estar. Corren mals temps per a la blogosfera, tant activa i substancial que ens semblava fa uns cinc anys, i ara l’energia se l’enduen 140 caràcters que podem escriure des d’un vagó de tren o dalt d’un cingle. En cinc anys ja no sé com estarem, jo tinc poques dots de vident per a estes coses, el que està clar és que les pelis futuristes dels anys 60 o 70 s’imaginaven i somiaven amb moltes coses però el twitter mai se’ls va passar pel cap.

A mi, des de la distància, per moments el moviment dels indignats m’ha recordat les darreres manifestacions contra la guerra que fèiem el 2003 a Barcelona, quan la guerra d’Irak ja havia començat i ens concentràvem al passeig de Gràcia per tirar avions de paper a la borsa mentre uns il·luminats volien fer tancar el zara i insultaven a la clientela culpant-los de tots els mals possibles. Això pensava la setmana passada i de sobte han vingut més mobilitzacions, amb seny, per tornar a dir ja n’hi ha prou. Malgrat que entre els indignats hi hagen que vullguen una circumscripció única, malgrat que tinguen un monolingüisme que ruboritza, malgrat que anem darrere del que decidixen a Sol i no fem la nostra, malgrat hi hage els millors exemplars de la demacració de les okupes al costat d’un paio que tuiteja amb un iPhone, malgrat la innocència, malgrat que alguns parlen en nom de tots, malgrat hi hage espècimens foscs, malgrat estar ja cremat dels que estan a favor i en contra de tot, malgrat la falta d’autocrítica, malgrat els voltors que deuen volar al voltant, malgrat els neocons que al 2003 pegaven cops a les cassoles contra la guerra, malgrat tot és d’agrair el moviment. Per què no serà com el prou que han dit els islandesos però s’havia de dir prou. Jo l’esperava abans, ha arribat ara.

Read Full Post »

Una porta del Cabanyal, eixes portes me fan caure la baba. De Dedoblege.

He llegit a ca Vicent que corre una iniciativa, que contra excavadores, maletins, trajes i bolsos, poemes! Com sempre em passa, la meua reserva de poesia està en mp3 i no tant en llibres. He buscat aposta Raimon (el voré demà a la Sorbona!) i he trobat este poema que canta d’Anselm Turmeda, ben actual per haver estat escrit al segle XIV.

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

I este poema m’ha recordat ipso facto els versos del Arciprestre de Hita, cantats per Paco Ibanez.

Yo he visto a muchos curas en sus predicaciones,
despreciar el dinero, también sus tentaciones,
pero, al fin, por dinero otorgan los perdones,
absuelven los ayunos y ofrecen oraciones.

Dicen frailes y clérigos que aman a Dios servir,
más si huelen que el rico está para morir,
y oyen que su dinero empieza a retiñir,
por quién ha de cogerlo empiezan a reñir.

Read Full Post »

No t’enyoro

Les coses potser no estan per a alegries, perquè este món modern es desestabilitza i mai és agradable veure que allà on t’havies aguantat fins ara cau, i tu ja ho pensaves que podria caure però no hi havia altre gaiato en eixe moment. No obstant, altres coses que cauen em fan somriure, poc, simplement soltant un poc d’aire pel nas, moderadament. Però res, tot això són minudàncies comparat en el bon rotllo que te dóna una punyetera versió que circula per Youtube d’un grup que m’ha costat assumir i que ara assumisc plenament meu. Bé, això, i que demà estic a Barcelona.

Read Full Post »

Avui en Q. ha vingut amb un barret rus, negre, elegant i amb la falç i el martell al bell mig, un souvenir de Moscou. El barret ha permés obrir la llauna durant el dinar i parlem de la crisi, de la globalització, de la caiguda de les repúbliques comunistes, del suicidi d’un multimilionari alemany llençant-se a la via i del perquè mengem tomates tranquil·lament en ple mes de gener a Orléans (no n’hi ha de penjar ací). Ja marxant a casa sol cavil·lava en tot això, en la crisi d’idees dels socialdemòcrates i també els neocons que davant el problema oferixen més diners a la gent per poder continuant menjant tomates al mes de gener. I no pensen que el problema és este model en espiral engolidora. Vinga, entropia entropia!

Un Lenin de Lego, de Dunechaser.

Read Full Post »

En Q. és un bon company d’esta nova feina, ell tan arreglat tot de negre i una bufanda de colors, però no massa vius. Porta malament això del corporativisme, l’elitisme de les grandes écoles franceses i l’ambient relativament tancat que és això de viure i treballar a Orléans a l’empresa on estem. Té motius per estar a desagust, ací no és fàcil conèixer gent que no vinguen del teu ambient, gent que no sap que és un model numèric i ni falta que els fa per guanyar-se la vida. Ja no són els temps aquells de la residència a Barcelona on Déu ens criava i nosaltres ens vam ajuntar, ni els estius al poble on es feien colles per carrers. Ara acabes a les sis i si vas a prendre alguna cosa serà amb un company de la feina i ja hi som. Q. porta sis mesos ací i està fart dels que com ell han fet una grande école francesa i s’agrupen, fan i desfan entre ells.  Vol conèixer un forner, un militant comunista fanàtic de la fotografia de cares en blanc i negre o una mestra de primària. Està content amb mi, li aporto exotisme i menys corporativisme, però no li arreglo el problema i té decidit viure a Paris per vindre cada dia en tren. Jo de moment no m’estresso, si vull a dos hores d’avió tinc un sac de companys amb els que compartisc molt més que una escola d’enginyers.

La barberia, un lloc per fer coneixença amb gent nova, o això ja és cosa de vells? De Arantxata.

Read Full Post »

Campanya cromàtica

Andrés m’envia un meme que m’ha obligat a posar-me amb el paint un ratet. Naix com a resposta a una campanya del PP valencià. Uns s’ho han currat més que altres en la resposta, però a mi m’ha fet molt gràcia el que escriguen la parrafada en blau i Zapatero en roig. Així que servidor ha seguit el joc cromàtic incorporant un color…Li passo la pilota a Òscar que sé que li agrada el photoshop i a qui vullgue (és que els colegues blocaires se’m van acabant i açò és un bon marrón…)

Read Full Post »

Qui portarà la pluja a escola cantava Raimon en una cançó a la que recorrem sempre en estos casos, quan el rigor climàtic ens assetja a la tardor i ens mostra el vulnerables que som. Hem construït tot un territori a base de pensar que això sempre li passarà al veí i ho veurem per televisió i mai ens passarà a nosaltres,  gran error. La història de la humanitat ja té casos on qui ha vingut després no té perquè saber més que l’anterior, si no com expliquem el gran parèntesi entre els coliseus romans i les grans catedrals gòtiques. Amb els riscos naturals ens ha passat un poc el mateix, l’avarícia i el progrés ens ha dut a habitar allà on els fundadors medievals dels pobles només tenien algun hort perquè sabien què baixava un barranc. I a sobre li hem posat asfalt, per fer més grossa la cosa. Per acabar-ho d’adobar diuen que el progrés a base de cremar hidrocarbur fa ploure més en menys temps. Però l’avarícia no ens permetrà mai fer un pas enrere perquè és endavant que es guanyen diners. Quin progrés menys progressista…

PD Que conste que no tot és evitable però es pot atenuar.

Pluja en un carrer de València, de emee4.

Read Full Post »

Older Posts »