El moviment dels indignats m’ha agarrat en època de sequera inspirativa i este blog si no té totes les flors marcides ben a prop deu estar. Corren mals temps per a la blogosfera, tant activa i substancial que ens semblava fa uns cinc anys, i ara l’energia se l’enduen 140 caràcters que podem escriure des d’un vagó de tren o dalt d’un cingle. En cinc anys ja no sé com estarem, jo tinc poques dots de vident per a estes coses, el que està clar és que les pelis futuristes dels anys 60 o 70 s’imaginaven i somiaven amb moltes coses però el twitter mai se’ls va passar pel cap.
A mi, des de la distància, per moments el moviment dels indignats m’ha recordat les darreres manifestacions contra la guerra que fèiem el 2003 a Barcelona, quan la guerra d’Irak ja havia començat i ens concentràvem al passeig de Gràcia per tirar avions de paper a la borsa mentre uns il·luminats volien fer tancar el zara i insultaven a la clientela culpant-los de tots els mals possibles. Això pensava la setmana passada i de sobte han vingut més mobilitzacions, amb seny, per tornar a dir ja n’hi ha prou. Malgrat que entre els indignats hi hagen que vullguen una circumscripció única, malgrat que tinguen un monolingüisme que ruboritza, malgrat que anem darrere del que decidixen a Sol i no fem la nostra, malgrat hi hage els millors exemplars de la demacració de les okupes al costat d’un paio que tuiteja amb un iPhone, malgrat la innocència, malgrat que alguns parlen en nom de tots, malgrat hi hage espècimens foscs, malgrat estar ja cremat dels que estan a favor i en contra de tot, malgrat la falta d’autocrítica, malgrat els voltors que deuen volar al voltant, malgrat els neocons que al 2003 pegaven cops a les cassoles contra la guerra, malgrat tot és d’agrair el moviment. Per què no serà com el prou que han dit els islandesos però s’havia de dir prou. Jo l’esperava abans, ha arribat ara.