Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘festa’

Tota pedra fa país

S’ha acabat. Ha passat el darrer cap de setmana de juliol i açò vol dir senzillament que hem dit adéu a una nova edició de l’Aplec dels Ports, la festa, amb totes les etiquetes que vullgueu darrere, de la comarca dels Ports. Enguany l’he viscuda d’una altra forma, de l’altre costat de barricada, hem estat nosaltres els del peto groc que aparcaven els cotxes, els que vigilen els equips de so, els que van amunt i avall estressats, els de l’altre costat de la barra a les tantes del dematí, els que s’ho perden tot quan més ganes tindrien de veure-ho tot. Era un deure amb el poble i la comarca i ha estat un plaer aportar el granet de sorra estant molt lluny físicament.

Parlaríem d’èxit, però sincerament tots els aplecs són un èxit, i més exitosos quant més colossal és l’esforç dels pobles menuts. Vilafranca, poble gran, no podia fallar i crec que no ha fallat. Ha hagut aspectes a millorar, tenim un grapat de bons consells a donar als companys d’Herbers, vam tindre unes nits fresques que no donaven molta set, ens va vindre una gent que tenia molt poca perra i el poc que tenien s’ho gastaven al Consum o Mercadona. Però tot i això ens en eixirem. Uf!

Les actuacions musicals han estat de molt nivell, cadascú tindria les seues preferències, però crec que tots els perfils es poden donar per contents dels artistes que han passat pels diferents escenaris, fins i tot gent que fins ara mai havia tingut el seu espai al Aplec.

Voldria que la gent que ha passat estos dies per Vilafranca se’n vaja amb algunes idees més clares. Que hagen descobert que existix un lloc al país dels valencians en que les nits d’estius poden ser fresques – o fredes – on els entrepans encara són de panxeta i no de bacon. Que hi ha una comarca de pobles tranquils, amb les seues peculiaritats, bella, oblidada, maltractada, camp de batalla política. Una terra per la que val la pena implicar-se perquè cada any ens dóna el privilegi de juntar-nos d’esta manera.

Moltes gràcies a tots els visitants de l’Aplec que han fet gasto, els amics del bolso nevera – tan progres ells – sembla que prefereixen donar els diners a la família Roig. Moltes gràcies també als vilafranquins que han col·laborat.

El títol del post és de Cesk Freixas. M’encanta.

Anuncis

Read Full Post »

Visita ràpida fer complir un somni d’eixos d’infància, anar a una Féria, una festa amb bous a França (en podria dir Occitània de fet). Li va tocar l’honor a Arles, ciutat amb una història i un currículum artístic que fan tombar de cul, però que no concentrarà el pes de l’article, perquè tampoc vam estar fent turisme.

De bous en vaig veure, de plaça i de carrer que diríem a Vilafranca. A les arènes romanes, una correguda. Entre el que em va sobtar és el senyorio que li dóna fer el passeillo amb Carmen de Bizet i el respecte del pùblic a la faena, res a vore amb fer cerveses al bar de Vicentet i mirar els bous de peu a la part superior de la plaça de Vilafranca. Ja ho diuen ja, que la plaça de Vilafranca és la millor pels que no només van pels bous…El repertori de la banda era ben semblant al de la UMV, Xàbia per exemple no va faltar.

Imatge de les arènes d’Arles en la correguda del dissabte 22. De kahala.

Pel carrer, de dia i de nit, hi havia encierros i abrivados, que són com entrades de bous de Segorbe fetes amb bous de la Camarga, que són característics pels seus cuarnos elevats i per ser menys nobles que els bous de lídia normals. Als abrivados la gràcia és agarrar un bou amb les mans i després soltar-lo (sí, sí, estan bojos estos francesos…). La joia de la festa taurina camarguesa són les curses camargueses, però en feien poques i a mala hora. Queda pendent.

 

Però no només de bous viu l’home. La féria en conjunt pren un aire andalús i gitano – de fet ben a prop d’Arles es fa la festa gitana de Saintes Maries de la Mer – i per tant no estranya vore a les tendes vestits de faralaes. Suposo que contrasta bastant amb les festes que es fan al costat Oest (Dax, Baiona, Mont-de-Marsan) on pel que he vist l’ambient és basc totalment (evident en el cas de Baiona). Els carrers estan ambientats per xarangues que mesclen temes francesos amb d’altres com Moliendo café, Clavelitos, Vino Griego, etc. A Arles hi ha penyes i als seus locals – el que a Vilafranca també diem penya – li’n diuen bodega. Allà cada penya té la seua barra, la seua decoració, les banderetes de pastis Ricard i 51 i no cal que es busque res que no sigue sangria, cervesa o pastis. De la música d’una féria en podria parlar molta estona i he de dir que amb el meu màster de musique de soirée de Géol Nancy més l’herència genètica res em va estranyar. Paquito el Xocolatero està demostrat que és el producte valencià més internacional, tot i que Pirineu amunt de vegades res té a vore amb una filà mora o cristiana. Ah, això sí, tenen el gust d’escoltar-lo en versió de banda, res d’infraisers panxuts. Després, com a hits apoteòsics tenen Les lacs de Connemara, un èxit dels vuitanta del cantant dretà Michel Sardou. Però tots els colors polítics es sumen a la festa, ballant tota la colla en cercle competint per qui alça més les cames. Voilà! Només em queda animar a Melopea a internacionalitzar-se i descobrir més penyes.

Imatge de la bodega La muleta, on vam estar una bona estona nosaltres. De kahala.

Les lacs de Connemara a la Féria de Baiona.

Les lacs de Connemara per Sardou.

Una xaranga en una bodega d’Arles esta mateixa féria.

Read Full Post »