Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘França’

Dotze per cent

Jean Marie Le Pen, una bellesa de persona, de MieL.

Ahir es celebraven les eleccions regionals a França, pecata minuta, les regions, potser llevat de l’excepció corsa, alsaciana i les Antilles, tenen ben poques competències i les que tenen no sabem quines són. Com tampoc sabem qui és el president o els consellers. Tota comparació amb una comunitat autònoma (les del cafè per a tothom incloses) és pura miopia. Al meu departament (província) han guanyat els socialistes, com a molts altres llocs, donant així un color rosa ben marcat al mapa electoral. Preocupen els resultats del Front Nacional de Le Pen, quan ens pensàvem que el fantasma havia desaparegut (engolit pel discurs dretà de Sarkozy) ara tornen a la palestra. Un dotze per cent de vots per a l’ultradreta al meu departament (Loiret). On estan? Un dotze per cent no és negligeable, te’ls deus trobar en algun lloc, ens hem creuat per la vorera, al supermercat, al tramvia, s’hauran quedat amb el meu accent i hauran dit: mira un altre que ens lleva la faena. Sorprèn com esta gent del FN són capaços de treure bons resultats malgrat que cap medi periodístic majoritari els riurà les gràcies, que els ignoraran i els tractaran com escòria. Però ahí està el seu dotze per cent. Quan això passa és que alguna cosa grinyola, el FN no és més que la resposta radical i fàcil a uns problemes que ni la dreta ni l’esquerra han sabut resoldre o ni tan sols abordar. A més el FN a la vegada ha sabut portar el debat polític cap al seu terreny i els altres partits (sobretot el de Sarkozy) han picat, i així estem contínuament debatent de la unitat nacional, del restaurant de menjar ràpid que només té carn hallal, del bel, els minarets, el burca i com encabir-ho en una república laica. Problemes que òbviament ens afecten en el nostre dia a dia.

Read Full Post »

Triangulació

Cartografia medieval, de ibirque.

Un mapa cartogràfic pot tindre diferents significats. Els llocs on has anat, els llocs on vols anar, els llocs que no coneixes ni coneixeràs, aquelles colònies, aquella escapada que volíem fer, aquell viatge de final de curs de mal record perquè total el mapa personal de la mestra va entrar a formar part del mapa de tots. L’atlas és com aquella biblioteca inacabable que té tots els clàssics junts o l’estanteria de discos d’un amic, es fa la boca aigua. La cartografia és un art, bé una ciència, que es basa en la triangulació. Coneixent l’angle entre tres punts i la distància entre dos d’ells, gràcies a la trigonometria puc arribar on vull. En els meus anars i vindres, al meu mapa, tinc més de tres punts per triangular. Un estaria al país Basc, flotant entre Pamplona i Bilbao, depèn del dies, entre muntanyes, caserios i vaques. L’altre punt, més al nord, està entre cases de pedra, vaques i muntanyes. Este cap de setmana mogut (tsunamis, tempestes) han detingut la cúpula d’ETA molt prop del meu punt de triangulació de Normandia. Potser ens hem creuat en una carretera, al supermercat (els agradarà el Calvados?, el camembert?), en una creperia. No se m’eriça la pell, perquè ells són cada vegada menys, més palurdos i fins i tot l’EA els ha girat l’esquena. Estan miserablement sols i ni tan sols van poder aprofitar d’un cap de setmana en una casa rural de Normandia. Ben trist.

Read Full Post »

Montluçon

Montluçon, de kiwiFR.

Hi ha llocs que porten una etiqueta malèfica al damunt, la ciutat de Montluçon n’és una. Situada al centre de França, cau tant al nord d’Alvèrnia que els alverniats diuen que no és Alvèrnia i els del centre l’ignoren completament en el seu dia a dia. Així està, perduda, oblidada, la petita ciutat de Montluçon. Jo he estat a uns quants llocs, entre ells Montluçon, i un dia podria publicar la llista dels pobles més lleigs què he vist i Montluçon no hi estaria, el castell al centre era ben bonic amb carrers peatonals. Però la reputació és més aviat que a Montluçon no hi passa res, només hi ha un bar per quaranta mil habitants i les etapes intranscendents del Tour s’aturen cada vint anys, Montluçon, la vache, Montluçon c’est mort. Inspirant-se en això, Mickey 3D, grup de pop-rock francès, han fet una cançó que es diu Montluçon. Gent de Montluçon, no és la millor propaganda que us poden fer!

A Montluçon, dans ta cité triste a mourir
J’étais venu à reculons / Simplement pour te faire plaisir

A Montluçon, pendant qu’tu reniflais mes fleurs
Les mains planquées dans mon blouson / Je regardais passer les heures

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Pour me souhaiter la bienvenue

A Montluçon, en plus t’étais même pas jolie
T’étais habillée tout en gris / On aurait dit une p’tite mamie

A Montluçon, un monsieur est venu me parler
J’ai pas compris qu’est-ce qu’y m’a dit / On aurait dit du vieux français

A Montluçon, y avait des enfants qui jouaient
A s’faire des croche-pieds sous la pluie / Ca m’a donné envie d’pleurer

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Quand il m’a pris pour une bagnole

A Montluçon, j’me sentais comme dans une prison
Et quand ton père m’a tiré dessus / J’ai couru jusqu’à Montbrison
Pour revenir à la maison.

Traducció faite maison, fins i tot me l’he jugada amb alguna rima.

A Montluçon, en la teua barriada trista a matar
vaig arribar a reculons / Simplement per t’agradar

A Montluçon, mentre oloraves les meues flors
les mans dins la jaqueta / mirava com passaven les hores

A Montluçon, l’únic que he trobat entretingut
va ser quan se’m va pixar un gos / per dir-me sigues benvingut

A Montluçon, a sobre no eres ni tans sols guapa
estaves vestida de gris / n’hauríem dit una beata

A Montluçon, un senyor em va vindre a parlar
no vaig entendre res del que em va dir / diria que parlava el vell francès

A Montluçon, vaig vore xiquets jugar
a fer-se la traveta sota la pluja/ i em va donar ganes de plorar

A Montluçon, l’únic que he trobat distret
va ser quan se’m va pixar un gos /al confondre’m amb un cotxe

A Montluçon, em sentia com en una presó
i quan ton pare em va disparar / vaig córrer fins a Montbrison
per tornar à la maison.

Read Full Post »

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »

Maleta

Le Vauclin, de denirog972.

El novembre entra amb tota l’amargor que no ha tingut l’octubre, plou, fa vent, mala hora, un temps pourri que se’n diu. I en este marc metereològic servidor està fent una maleta amb pantalons curts, samarretes de màniga curta, alguna coseta de màniga llarga per si de cas i fins i tot hi aniran les menorquines en un racó. Vacances? No, França, l’imperi on el sol no es pon mai, oferix la possibilitat d’anar a treballar al Carib, a escollir: Martinica o Guadeloupe, la primera illa en este cas. No sé amb quina regularitat podré actualitzar el blog, però espero tornar carregat de paisatges, d’històries, de bon rom que m’han prohibit mesclar en coca-cola i poder explicar amb més criteri tot allò que des d’ací ens costa comprendre.

Read Full Post »

Pans

Ummmmm. De roboppy.

Entro al forn a última hora i estan les forneres darrere el taulell esperant-me a mi, dels últims clients. Poques baguettes els queden, però afortunadament tenen una baguette tradition, que és com la reina de les baguettes, amb tota la farina que li fa falta al bon pa. Si visqués més a lluny d’una de les millors fleques d’Orléans a casa no m’arribaria ni un crostó, així de deliciós és el seu pa. El que em passa a mi els passa també a dos companys de Barcelona que viuen a França, van delerits pel pa francès, després d’haver tragat durant temps els panets de cantina d’universitat, el pa d’última hora d’un pakistanès, el pa plastificat d’una cadena industrial de forns amb un lletrero que diu ‘tradicional’, el país que quasi ha oblidat fer pa bo, que només li posen la farina que cal quan és pa italià, la terra on els bons forns només es coneixen de boca a orella, en un poble, amagat, en un carrer estret.

Read Full Post »

Elit

Jerarquies, d’Alain Marie.

Esta nit passada hem dormit a casa un amic una bona collada, li hem ocupat el menjador i les cambres amb matalassos, hem desplegat els sofàs-llit, hem estés els sacs de dormir i les mantes per als més desprevistos per damunt del que no feia tant havia estat una pista de ball d’inspiració jamaicana. I no massa lluny meu dormia, llarg i en diagonal, de mala manera, el fill d’un ex-ministre i actual diputat, socialista. La qüestió no hauria de donar més de sí, els fills de les grans personalitats tenen tot el dret a fer el que vulguen, sempre que arriben als llocs per mèrits propis.La pregunta per a mi és més aviat si estic en xarxa amb una certa elit de França, o és pura casualitat? La veritat és que al costat d’ell hi havia fills de pagesos o de veterinaris, però també és veritat que les escoles d’enginyers francesos (i la meua encara era de baix rang) tendixen a acumular molt fill d’elit, que després es casen i procreen entre ells, per els segles dels segles, amén.

Read Full Post »

República bananera

Jean Sarkozy, un crack. De Abd Raddo.

Potser fa dies que no ho he dit i ja va sent hora, la classe política d’este país està boja. No sé per on començar.

Començaré pel boss. D’un dels seus anteriors matrimonis el president Sarkozy té un fill de vint-i-dos anys. Quan este xic era més jove li van robar el vespino i el seu papa, llavors ministre d’Interior, li va trobar el lladre amb tècniques pròpies de CSI, és a dir, tècniques per a trobar un gran criminal i no un pobre lladre de motos. Ara el xic ja deu tindre cotxe, encara no té acabada la carrera, però és igual, son pare ja el vol col·locar com a director d’un organisme lligat amb el ministeri de defensa. Vint-i-dos anys, bon sou, casat amb una xica qualsevol com és la filla de Monsieur Darty, amo de la major cadena d’electrodomèstics de França, i si el veieu en una fotografia fa una pinta que fa eriçar els pèls. Després són persones com en petit Jean que han de resoldre els problemes de la societat, decidir coses importants com si fem nuclears o no per exemple.

El recent ministre de cultura Frederic Mitterrand, fill d’una altra nissaga de poder, els Mitterrand (nebot del president socialista) ha eixit últimament en defensa de Polanski i la seua detenció per violació d’una menor. Alguns socialistes i la filla de le Pen del Front Nacional li han retret al senyor ministre un passatge d’una autobiografia seua on deia que li agradava sentir xics joves a prop seu en països on s’hi va a fer turisme sexual i ja tenim un altre escàndol, l’alcalde socialista de Paris  (homosexual declarat) ha eixit completament escandalitzat per les declaracions del seu company de partit i vés sumant.

Per si no fos poc estos dies es jutja l’ex primer ministre De Villepin per un afer que fa molta pudor, un assumpte de lluita de poder a les més altes esferes, entre ell i un tal Sarkozy. Villepin va eixir ben escaldat i no sé si tornarà a alçar cap. Una víctima més del killer.

Molta prodridura. Mals temps per a creure en la polìtica, la collita de bananes serà bona enguany.

Read Full Post »

La pinya dels jugadors del Athletic abans un matx. De Omaira87.

Ja fa uns dies que a uns companys els sobta una expressió meua quan parlo de futbol i del Athletic, les victòries (i les derrotes, que espero que tarden en arribar) les faig en primera persona del plural i això en francès sembla ser que no és possible. Salta a la vista que no remato els còrners, ni corro pel lateral sota l’ombra de l’arc de San Mamés, ni xupo banqueta al costat d’un panxut en boina i camisa de ratlles roges i blanques i ni tan sols em deixo veu i diners al fons nord. I? Això no em sembla motiu suficient com per a parlar del Athletic amb l’aire fred i neutre de la tercera persona, com quan diem que plou (il pleut) o que són les set (il est sept heures). Ja ho diu l’himne:

Athletic, gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria

Athletic, roig i blanc; per a tots ets nostre.

Read Full Post »

Referències

Molts me diuen a vegades, i de bona fe, que em falta cultura francesa per a entendre tot el que diuen en converses. Clar, només faltaria, de menut mirava els barrufets i la volta al món en 80 dies i la cançó de Mocedades i no el que es gastava per ací, que tot sigue dit,  com ja vam nàixer en un planeta un poc global algunes vegades coincideixen els dibuixos i només canvien les cançons. No conec ni les monleonetes gavatxes ni el Peregrí Peregrí Peregrí de Marsella i això em limita un poc a l’hora de comprendre algunes bromes. Les referències no només són de gràcies, també poden ser de grans crims o escàndols, i potser per això alguna nit m’he distret mirant programes de revisió històrica de telebasura que en condicions normals em faria vergonya però així he sabut que als francesos els mitjans els van fer creure que un anticicló pararia el núvol tòxic de Txernobil, que als vuitanta a un hospital van fer transfusions de sang contaminada de SIDA i he conegut els crims que van sacsejar França (com les xiquetes d’Alcàsser?). En fi, excuses que es busca un per mirar telebasura sense remordiments.

Un freak igual no el tindran en la vida…

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »