Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘França’

Spain

Made in Spain, de Christian Luna.

Ahir vaig anar a un festival, mig infantil mig no-sé-què, dedicat a Espanya. Oh, sorpresa preguntarà algun lector toca punyetes, traïció dirà el laportista. M’explico. Tot es passava a prop del poble de la C., Mayenne, i com tampoc són tantes les activitats culturals que tenen lloc en una zona rural vam anar-hi, però sobretot vaig insistir perquè hi havia una xerrada sobre els exiliats de la guerra espanyols que van fer cap a eixa regió, i com el tema guerra – república és una debilitat no ho podia deixar passar. A més feia massa temps que no anava a conferències amb aroma tricolor i no em va decebre, vaig eixir amb algunes anècdotes ben gustoses i el regust general que tota eixa gent va eixir del foc per caure a les brases.

A banda de la xerrada, el cas és que la resta del festival, que tenia molts actes de animació per als sagals, un poc de música en directe i molta decoració pensada per a la ocasió, era un popurri curiós. D’una part estava tota la imatge idealista republicana que guarden molts francesos i per exemple els guitarristes tocaven Ay carmela i altres cançons de la guerra civil. Per l’altra part estaven els tòpics com les sevillanes, les pelis d’Almodovar, els xurros, Picasso, els bous, el futbol i fins i tot la tomatina. Als xiquets els pintaven la cara i els donaven banderetes (d’Espanya, del Barça o del Madrid, a escollir) i els feien dibuixar bous i toreros de Picasso o Miró. I sí, vaig pensar que si a una excursió de xiquets al museu Picasso de Barcelona se’ls fes pintar un bou seria un escàndol, una denuncia d’un pare, un debat al parlament, dimissions, enquestes al programa del Cuni i alguna imbecilada més.

PS: a Mayenne guardaven un bon record d’un xic exiliat que jugava a futbol molt bé, davanter centre, Manolo, de Bilbao. M’agrada que un jugador que fes sensacio vora el poble de la C. fos biscaí.

Anuncis

Read Full Post »

Festa romana

Un Bacus gegant, tret del bloc dels entremesos.

Li llegia un dia a Maria (la parisina, no la romana) que les festes franceses li semblaven ‘curioses i divertides, però mai seran com les nostres’. Jo diria, tal com deien a Malalts de tele, ni millor ni pitjor, diferent. La festa de carrer, penya, coets, bous, gent apilonada, tradició i fermentats, al mati missa baturra i a la nit sexe al cotxe, gots de plàstic pel terra i reina, a França no existix i si existix és a imatge i semblança de Pamplona (cas de les férias taurines occitanes). En canvi la festa privada, la que montes amb els amics a casa, és un concepte que ací pot anar molt lluny en el temps, i en canvi nosaltres sempre ho fem com a preludi per acabar en un altre lloc (l’orquestra al parador de festes, una discoteca) però mai per acabar a la pròpia casa. Les festes franceses en certa manera em recorden a les festes americanes de les pelis, amb el gran bol ple de ponxe i la gent bevent de peu per les escales. Dissabte en tenim una, i de les bones, per arrodonir-ho és temàtica i hi hem d’anar disfressats de l’època romana. Hi volia anar de Bacus (o Dyonisos) però pel que he vist l’home (bé, més aviat Déu) gastava poca roba, així que aniré d’un romà normal i per dir algo, posem que vaig de Plini, primer geòleg de la història.

Read Full Post »

Increïble imatge de Shadowjumper.

Estic que no dono crèdit a la notícia, els presumptes cinc etarres identificats en una càmera de vigilància d’un Carrefour de la vora de París no eren etarres sinó uns bombers catalans que estaven de vacances per anar a escalar, suposo que a la coneguda zona de Fontainebleau. Un policia jubilat va veure’ls i li van semblar sospitosos, cinc hómens jóvens parlant en llengua llatina estranya, ben fàcil, etarres. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, dimecres el primer ministre anunciava la mort d’un policia que estava en coma fruit d’una altra història quan en realitat havia eixit del coma i avui el vídeo dels bombers catalans. A pocs dies de la segona volta de les eleccions regionals, amb el front nacional als talons i amb la qüestió de la seguretat al centre del debat, perquè ells – la dreta i l’extrema dreta – han volgut, es pot dir que el tir els ha eixit per la culata. Que no ens emboliquen més amb la seguretat, la preocupació dels francesos és tindre una faena, un sou i unes vacances. I si ens podem evitar viure en un Big Brother permanent encara millor.

Fa quinze dies va vindre un amic de l’època d’estudiant a Barcelona a veure’ns a un amic que està a París i a mi. Vam anar a Versalles, els castells del Loire, vam posar gasolina en un hipermercat i fins i tot vam entrar a alguna tenda. Devem estar enregistrats a unes quantes càmeres de seguretat, més quan Orléans està a la punta d’estes històries. Hagués bastat que un policia jubilat amb l’orella tova, però no prou per distingir entre el nostre català meridional i el basc o el castellà tònic dels bascos, s’hagués xivat als vells col·legues i el nostre vídeo aparegués a tots els mitjans, i tots buscant-nos per voler refer un comando.

Read Full Post »

Dotze per cent

Jean Marie Le Pen, una bellesa de persona, de MieL.

Ahir es celebraven les eleccions regionals a França, pecata minuta, les regions, potser llevat de l’excepció corsa, alsaciana i les Antilles, tenen ben poques competències i les que tenen no sabem quines són. Com tampoc sabem qui és el president o els consellers. Tota comparació amb una comunitat autònoma (les del cafè per a tothom incloses) és pura miopia. Al meu departament (província) han guanyat els socialistes, com a molts altres llocs, donant així un color rosa ben marcat al mapa electoral. Preocupen els resultats del Front Nacional de Le Pen, quan ens pensàvem que el fantasma havia desaparegut (engolit pel discurs dretà de Sarkozy) ara tornen a la palestra. Un dotze per cent de vots per a l’ultradreta al meu departament (Loiret). On estan? Un dotze per cent no és negligeable, te’ls deus trobar en algun lloc, ens hem creuat per la vorera, al supermercat, al tramvia, s’hauran quedat amb el meu accent i hauran dit: mira un altre que ens lleva la faena. Sorprèn com esta gent del FN són capaços de treure bons resultats malgrat que cap medi periodístic majoritari els riurà les gràcies, que els ignoraran i els tractaran com escòria. Però ahí està el seu dotze per cent. Quan això passa és que alguna cosa grinyola, el FN no és més que la resposta radical i fàcil a uns problemes que ni la dreta ni l’esquerra han sabut resoldre o ni tan sols abordar. A més el FN a la vegada ha sabut portar el debat polític cap al seu terreny i els altres partits (sobretot el de Sarkozy) han picat, i així estem contínuament debatent de la unitat nacional, del restaurant de menjar ràpid que només té carn hallal, del bel, els minarets, el burca i com encabir-ho en una república laica. Problemes que òbviament ens afecten en el nostre dia a dia.

Read Full Post »

Triangulació

Cartografia medieval, de ibirque.

Un mapa cartogràfic pot tindre diferents significats. Els llocs on has anat, els llocs on vols anar, els llocs que no coneixes ni coneixeràs, aquelles colònies, aquella escapada que volíem fer, aquell viatge de final de curs de mal record perquè total el mapa personal de la mestra va entrar a formar part del mapa de tots. L’atlas és com aquella biblioteca inacabable que té tots els clàssics junts o l’estanteria de discos d’un amic, es fa la boca aigua. La cartografia és un art, bé una ciència, que es basa en la triangulació. Coneixent l’angle entre tres punts i la distància entre dos d’ells, gràcies a la trigonometria puc arribar on vull. En els meus anars i vindres, al meu mapa, tinc més de tres punts per triangular. Un estaria al país Basc, flotant entre Pamplona i Bilbao, depèn del dies, entre muntanyes, caserios i vaques. L’altre punt, més al nord, està entre cases de pedra, vaques i muntanyes. Este cap de setmana mogut (tsunamis, tempestes) han detingut la cúpula d’ETA molt prop del meu punt de triangulació de Normandia. Potser ens hem creuat en una carretera, al supermercat (els agradarà el Calvados?, el camembert?), en una creperia. No se m’eriça la pell, perquè ells són cada vegada menys, més palurdos i fins i tot l’EA els ha girat l’esquena. Estan miserablement sols i ni tan sols van poder aprofitar d’un cap de setmana en una casa rural de Normandia. Ben trist.

Read Full Post »

Montluçon

Montluçon, de kiwiFR.

Hi ha llocs que porten una etiqueta malèfica al damunt, la ciutat de Montluçon n’és una. Situada al centre de França, cau tant al nord d’Alvèrnia que els alverniats diuen que no és Alvèrnia i els del centre l’ignoren completament en el seu dia a dia. Així està, perduda, oblidada, la petita ciutat de Montluçon. Jo he estat a uns quants llocs, entre ells Montluçon, i un dia podria publicar la llista dels pobles més lleigs què he vist i Montluçon no hi estaria, el castell al centre era ben bonic amb carrers peatonals. Però la reputació és més aviat que a Montluçon no hi passa res, només hi ha un bar per quaranta mil habitants i les etapes intranscendents del Tour s’aturen cada vint anys, Montluçon, la vache, Montluçon c’est mort. Inspirant-se en això, Mickey 3D, grup de pop-rock francès, han fet una cançó que es diu Montluçon. Gent de Montluçon, no és la millor propaganda que us poden fer!

A Montluçon, dans ta cité triste a mourir
J’étais venu à reculons / Simplement pour te faire plaisir

A Montluçon, pendant qu’tu reniflais mes fleurs
Les mains planquées dans mon blouson / Je regardais passer les heures

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Pour me souhaiter la bienvenue

A Montluçon, en plus t’étais même pas jolie
T’étais habillée tout en gris / On aurait dit une p’tite mamie

A Montluçon, un monsieur est venu me parler
J’ai pas compris qu’est-ce qu’y m’a dit / On aurait dit du vieux français

A Montluçon, y avait des enfants qui jouaient
A s’faire des croche-pieds sous la pluie / Ca m’a donné envie d’pleurer

A Montluçon, le seul truc que j’ai trouvé drôle
C’est quand ton chien m’a pissé dessus / Quand il m’a pris pour une bagnole

A Montluçon, j’me sentais comme dans une prison
Et quand ton père m’a tiré dessus / J’ai couru jusqu’à Montbrison
Pour revenir à la maison.

Traducció faite maison, fins i tot me l’he jugada amb alguna rima.

A Montluçon, en la teua barriada trista a matar
vaig arribar a reculons / Simplement per t’agradar

A Montluçon, mentre oloraves les meues flors
les mans dins la jaqueta / mirava com passaven les hores

A Montluçon, l’únic que he trobat entretingut
va ser quan se’m va pixar un gos / per dir-me sigues benvingut

A Montluçon, a sobre no eres ni tans sols guapa
estaves vestida de gris / n’hauríem dit una beata

A Montluçon, un senyor em va vindre a parlar
no vaig entendre res del que em va dir / diria que parlava el vell francès

A Montluçon, vaig vore xiquets jugar
a fer-se la traveta sota la pluja/ i em va donar ganes de plorar

A Montluçon, l’únic que he trobat distret
va ser quan se’m va pixar un gos /al confondre’m amb un cotxe

A Montluçon, em sentia com en una presó
i quan ton pare em va disparar / vaig córrer fins a Montbrison
per tornar à la maison.

Read Full Post »

Estava fent cua al supermercat amb un pot de salsa de tomata biològic, l’etiqueta del qual em servia d’entreteniment durant eixos minuts d’espera cansada de final de jornada. Davant meu un home amb la mateixa jaqueta antitot que tenim els majorals de Sant Antoni aguantava un pack d’ampolles de llet de marca blanca. En això que pel passadís de menjar de bebès apareixen tres militars, vestits tots de caqui i amb boina blava, que porten coca-coles a la mà de litre i mig i busquen desesperadament una caixa lliure sense limitacions del tipus dones embarassades o només pagaments amb xecs. Cada vegada que em trobo un militar pel carrer m’entra una fredor pel bescoll i de vegades penso que això és perquè vinc d’on vinc, on els militars, malgrat tot el que em puguen dir, són un cos amb el que marques una distància, Milans del Bosch, la mili, la música militar, el una y no cinquenta y una, etc. i potser ací, que són militars amb valors republicans les coses serien diferents. Però quan he vist la cara de sorpresa que feia la xica de la cua del costat al veure eixa espècia fora del seu àmbit privat, una escena un tant de país en guerra, m’he adonat que no, que fins i tot amb valors republicans un militar a un supermercat causa sorpresa i fredor pel bescoll.

A Paco Ibáñez i a Georges Brassens crec que també els entrava fredor pel bescoll.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »