Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘futbol’

Ha començat l’Eurocopa de Suïssa i Àustria, és a dir, una competició futbolística amb resum de gols a ritme latino, ni que sigue d’un partit entre txecs i suecs. Són dies per a veure el futbol sense cap pressió, ben instal·lat al sofà, amb l’espectacle de la crème europea davant nostre, sense patir perquè no m’hi jugo res, ni tan sols pot haver una actuació tan bona d’un jugador del meu equip que després vingue un club més ric i se l’endugue. Ni això. El veí de davant del pis, un poc malalt, celebrarà els gols del seu equip amb sorollam i ens ensenyarà una bandera inconstitucional del seu país. Riurem. Com és impossible ser neutral, somriuré amb les alegries de l’equip del país de la C, amb un pollastre constitucional inclòs.

Fotografia de la samarreta dels bleus de naillco. Per a rebaixar el to del blau del pollastre, un vídeo del millor que es pot fer amb un himne, una versió reggae canviant la lletra: Aux armes et caeterea de Serge Gainsbourg.

Anuncis

Read Full Post »

Arremangar-se

M’he passat el dia amb camisa arremangada. A priori no fa elegant, però és com un vici, i no només primaveral. Dic que no fa elegant perquè solem associar la figura del arremangat a un avalentonat que ha d’embrutar-se les mans. Per exemple al polític només el veurem arremangat en mànigues de camisa quan visita el dia de les paelles d’un poble allunyat del centre o quan adoctrina als jovenets en les jornades estivals del partit. A mi crec que el vici em ve dels debuts de l’adolescència, on qualsevol cosa que aparegués per la gran pantalla podia acabar sent un model a seguir. Que jo sigue de tendència fàcil a pujar la màniga, en té la culpa Luis Fernandez, entrenador a aquella època del meu equip de futbol, l’Athletic Club. Plogués, nevés, caiguessen xufos de punta, sempre anava arremangat, i a sobre acompanyat d’una riquesa gestual de la que també em va passar alguna cosa. La imatge de Luis celebrant el subcampionat de Lliga al 98, arremangat i torejant amb una ikurrinya per capot davant un San Mamés entregat és quasi triplement orgàsmica, rar que és un. Després la vida et demostra que no estàs sol en apujar-se la màniga, que per exemple Pep Botifarra ix al youtube cantant arremangat, i no només ell, sinó tota la banda de guitarres i guitarrons també. No estant sols ja no tenim por.

Fotografia d’un diari, publicada a Aupaathletic, amb Luis Fernandez des de la grada, gesticulant i arremangat. Solia acabar dirigint els partits des d’eixe lloc de la graderia de San Mamés. Pur espectacle.

Read Full Post »

Els busos vinguts de totes les comarques de Catalunya comencen a poblar el pàrking de la universitat. El caminant habitual de la zona es troba uns estranys que a la vegada et consideren estrany a tu, que no portes cap símbol hooligan al damunt. Uns homes d’un poble de Lleida es van instal·lar amb la furgoneta i van posar una senyera lligada a una bandera blaugrana com toldo. A sota, una tauleta amb una pota de pernil i uns gots de cubata de plàstic aprofitats per a beure cava. En una cadira de platja un home saboreja els plaers de la vida: bon halar i beure, amb la dona ben lluny al poble i amb un partit del Barça per endavant. Ens conviden a prendre un licor d’herbes gallec, d’aquells per a digerir bé els àpats forts. La conversa és agradable i fluïda, els diem que hem d’anar a fer unes coses abans de les vuit, que malgrat el que pot semblar, la vida no es para quan el Barça juga. Amb el got de licor a la mà vaig amollant frases que igual les podria soltar un culer com un que no. Jo als seus ulls deuria ser un més dels seus, però no vaig dir res més que tòpics i coses que estem quasi obligats a saber si no vivim dins d’un iglú a la ciutat comtal. Si vull, tinc la capacitat de fer-me passar com un culer més, o si més no aparentar ser-ho sense dir per quins colors batega el meu cor els diumenges de vesprada. No tenia ganes ni aportava massa dir-los a eixos lleidatans que volia que el Vila-Real guanyés la Lliga i que el gol més celebrat meu d’esta temporada va ser de Fernando Llorente contra el Barça. Potser no hagués tingut licor d’herbes i ells no tindrien una foto sota la bufanda blaugrana d’una gent simpàtica que es van parar a la tauleta quan tots els del seu club no els feien ni cas. Un amic em diu que acabaré sent del Barça per conveni o per imperatiu legal. La vida en este país de blanc o negre a vegades es resumeix amb el que una dona sud-americana em va preguntar espontàniament pel carrer, un altre dia de partit del Barça abans de les eleccions estatals. Anem guanyant el Barça? Tant de bo guanyés Zapatero! Em va destrossar pel mig.

Foto del meu contacte més fort amb el Barça, haver passat moltes vegades per davant del palau i les oficines.

Read Full Post »

Diumenge de vesprada vaig veure al cinema una pel·lícula que té un gran succès a França, Bienvenus chez les ch’tis, benvinguts a ca’ls ch’tis, que és el nom amb que es coneix a la gent de la regió Nord-Pas de Calais de França (amb ciutats com Calais, Lens o Lille). El film, del que se’m fa difícil trobar-li el mateix èxit fora del hexàgon, rebat tota una sèrie d’arguments que s’utilitzen en contra de la gent d’esta regió, que arrastra certa mala reputació de mal clima, atur, gent aspra i amb sed. Tot ben mesclat amb dosi de bon humor i amb escenes hil·larants on no es comprén res del que diuen els ch’tis, perquè parlen el patois ch’ti, que és senzillament incomprensible per als demés.

La gràcia dels ch’tis hauria pogut acabar a l’eixir del cinema, però el cas és que dissabte, a la final de la Copa de la Lliga entre el PSG i el Lens a Saint Denis, els hooligans del PSG van conseguir entrar una pancarta a l’estadi on deia: pédophiles, chomeurs, consanguins, bienvenus chez les ch’tis. La traducció seria més o menys: pedòfils, aturats, consanguinis: benvinguts a ca’ls ch’tis, en clara al·lusió a la pel·lícula. La vergonya ja no és només de veure això escrit en un camp de futbol, sinó que aguantés tot el partit. El dilluns Sarkozy va rebre l’indignat alcalde de Lens i algun ch’ti ja ha posat una denúncia. Però no és res de nou, m’atreviria a dir que a tots els estadis del món, entre la gespa també hi creix mala herba. Sí, de vegades es talla un brot, però l’arrel continua. El futbol ha acollit imbècils que entenen per creativitat este tipus de pancartes.

Imatge de la pancarta, de Pipo Bajo.

Read Full Post »

« Newer Posts