Les taques roges del mapa

Durant uns quants anys el mapa de la perillositat sísmica de França l’he tingut penjat a una paret del despatx. Sempre em servia per saber si tal o tal departament, l’equivalent de les províncies a l’estat francès, li tocava respectar la normativa sísmica per a les construccions noves. El mapa té la gràcia de tindre un degradat de colors de fàcil interpretació, com més roig pitjor, més alta és la possibilitat d’ocurrència d’un sisme i que este siga fort. I el pitjor de tot seria el morat de les illes caribenyes Martinica i Guadalupe, però eixa és una altra història. En el mapa es distingeixen unes grans regions de color roig, els Pirineus, pràcticament de la costa atlàntica a la mediterrània. També els Alps, des dels Alps del sud, mediterranis, propers a Niça, fins als Alps veïns de Suïssa, els de Savoia, i després una franja estreta d’uns quants pobles fronterers seguix per tota la zona del Jura fins arribar al sud de l’Alsàcia. També un braç que s’estén per l’extrem oest dels Alps provençals fins a proximitat de Marsella. A tots estos llocs acolorits en el mapa d’un color rogenc se’ls coneix terratrèmols forts en els darrers cinc segles. Senyal inequívoc que allà hi ha unes muntanyes encara joves, en creixement, una orografia que encara es forma. Per tant unes muntanyes que encara no han tingut el temps per gastar-se i erosionar-se com les de Bretanya, muntanyes velles. I qui diu tot açò diu valls fondes, pendents, cims, glaceres i obstacles orogràfics entre pobles i ciutats. El principal ingredient del ciclisme, un esport, potser l’únic, que només s’explica amb el paisatge, la geografia, la geologia i la topografia. L’esport dels que estimem els mapes. S’ha de dir que la sismicitat de França, que si bé no és nul·la, tampoc és la de la veïna Itàlia, que té al mapa equivalent molt més roig i morat. Per això el Giro és la gran volta per etapes preferida dels escaladors. I dissortadament només cal pensar en Amatrice al 2016. Si superposen el mapa de la perillositat sísmica francesa amb el de les etapes del Tour que hem de marcar al calendari, aquelles en les que no podem jugar amb la migdiada, coincideixen prou. El roig de la simicitat es superposa amb els grans colls, els mítics. Entre el Tourmalet i l’Aubisque és on els Pirineus són més tremolosos. Vora el llac d’Annecy, des d’on en l’edició de la Grande Boucle d’enguany comença la sèrie de les etapes alpines, va tindre lloc un dels darrers terratrèmols més important, ja fa més de vint anys, el 1996. Un mes de juliol, per cert. Un altre dels darrers sismes més recent important fou a Barcelonette el 2014. Barcelonette, poble de pas per al col de Vars i la Bonette (no passarà la cursa de 2018), tantes voltes transitat pel Tour. Per no parlar dels Alps vora el mar, les costeres impossibles de la París Niça. No totes les taques del mapa corresponen a grans serralades, ni totes les serralades tindrien taca roja. És una simplificació com les que es fan quan s’explica la tectònica de plaques a jovenassos de la ESO.

He reviscolat el Blog per parlar del Tour. El període és propici, tot el món parla de futbol. Durant les setmanes del Tour intentaré comentar a mode de prèvia algunes de les etapes, sobre el seu recorregut, el que hi ha a dir del paisatge, de la geografia i de la geologia. I de ciclisme, evidentment.

Read Full Post »

Eyjafjallajökull

El volcà Eyjafjallajökull en erupció, per Lucie Cochrane.

Esta setmana el cantant Pau Alabajos ha publicat al seu myspace el que serà el seu tercer disc Una amable, una trista, una petita pàtria. El disc en el sentit físic de la paraula eixirà més tard, però els golosos ja l’hem anat escoltant.

D’entre totes les cançons n’hi ha una que m’agrada molt. Es diu Eyjafjallajökull, com el volcà de nom impronunciable que la primavera passada va amargar-li la vida a més d’un viatger aeri. Pel que es deduiria de la lletra de la cançó, a Pau, que és un home de món, va agarrar-li el núvol de cendra volcànica en algun lloc del planeta i es va haver de quedar uns dies més abans de tornar a casa, però l’espera no se li va fer tant llarga perquè li van fer escalfor al llit del hotel. La cançó, a part de ser agradable a l’orella, traspua una conclusió que geològicament m’encanta i és, ei, un volcà entra en erupció però no passa res, aprofitem, esperem que es disperse la cendra i estimem-nos sota els llençols. 2010 ha estat un any tràgic pel que fa a tragèdies naturals: terratrèmols de Haití i Xile, este darrer amb tsunami de regal, inundacions a Pakistan i Amèrica del Sud, esllavissades i va ser un volcà islandès simpaticot – només escopia cendra, no era el Vesuvi!- el que ja posar en jaque a tot Europa. D’acord va haver gent que va vindre de Rússia a Paris en tren i va haver gent dormint de mala manera, amb el coll doblegat, a sobre de la maleta en una terminal, però això no és res, o ben poca cosa.

Read Full Post »

El vulcanòleg

El vulcanòleg és una subespècie del geòleg, una feina que fa somiar a molts geòlegs que van escollir este ofici atrets precisament pels volcans. Cada volcà diria que té el seu vulcanòleg de capçalera, algú que se’l coneix pam a pam: les variacions de la topografia, les fumeroles, els minerals, els episodis històrics, les fases d’una erupció, els terratrèmols que acompanyen una erupció, les zones amb més risc, tot. El volcà Eyjafjöll té el seu vulcanòleg, però a l’home l’erupció l’ha agafat a París i com bé sabem tots, no ha pogut tornar a Islàndia. Li han cedit un despatx, un ordinador i l’home va seguint la erupció des de la distància. Però els vulcanòlegs són gent de camp i l’home deu estar dels nervis i pegant-se cops a la paret, fins i tot si imaginem a l’islandès com algú seriós i sobri. Perquè possiblement ha consagrat una carrera, amb tesi doctoral, un post-doctorat i 18 anys d’investigació esperant l’erupció. I ell s’ho mira amb fotos satèl·lit des d’un despatx de París.

Read Full Post »

Conviure amb el risc

Devastació al Abruzzo. Es pot veure com algunes cases estan en peu i d’altres no. Fotografia de Il mesaggero.

Li he llevat el títol del post a un programa de TV3, allà pels inicis dels dos mil, que ens va servir als que aleshores havíem escollit amb cautela les geociències com ofici que hi havia futur i matèria per a fer i pensar. En dies com avui malauradament es demostra. En riscos naturals es sol definir el risc com un producte entre la perillositat i la vulnerabilitat. La perillositat seria el que és intrínsec a la Terra, que en terratrèmols series les zones amb sismicitat. La vulnerabilitat estaria relacionada amb els béns exposats, més vulnerable una casa vella que un búnquer de formigó armat. Potser en alguna zona de Sibèria la perillositat és elevada però si no hi ha res a perdre com a bé, el risc és nul. No cal dir que a Itàlia avui el producte ha donat un resultat elevat.  Dins del producte es sol assumir la perillositat com un valor constant i si reduïm la vulnerabilitat reduirem el risc. Esta és la línia actual. No obstant, un geòleg  italià havia anunciat per les televisions que hi hauria un terratrèmol fort a finals de març, ja que la concentració de radó augmentava, i això és un indici de sismicitat, no sempre és així, pot fallar, no esta vegada. S’ha equivocat d’una setmana, què hauríem d’haver fet? Desallotjar amb pànic tota una província d’Itàlia, sense saber quan perdrien la seua casa? I si s’hagués allargat una setmana més?

En fi, tota la solidaritat amb els italians i italianes i  per a la nostra corresponsal que ha passat un mal dia.

Read Full Post »

La meua Moleskine

Tot geòleg o enginyer geòleg necessita la seua llibreta de camp: de tapa dura, amb quadrícules i si pot ser folrada de plàstic (sobretot indicat per als enginyers geòlegs que treballen a Bretanya o Irlanda). Solen acabar plenes de pols, fang i només s’hi pot escriure en llapis, que no es corre amb la pluja. No tenen res d’especial i es troben en qualsevol Abacus a bon preu. Avui m’he comprat l’antillibreta de camp, una Moleskine, de tapa blana, d’aparència fràgil i pensada per encadenar mots o fer esbossos artístics i no per dibuixar el contacte del Paleozoic amb el Bundsandstein inferior. Els fabricants diuen que ja la tenien gent com Picasso o Hemingway, i així al segon no se li escapà res de la seua estada als Sanfermins. A partir d’ara en els meus viatges i trajectes duré la meua Moleskine i així si mai em ve al cap un moment blog que diu la Marta Insa no hauré d’esperar a tindre un teclat davant. Una persona, dos llibretes, una dualitat.

Read Full Post »